L'OTAN REFORÇA LA INTEL·LIGÈNCIA*

El debat entorn el reforçament de la intel·ligència a Europa, i més concretament entorn la creació d’una hipotètica agència d’intel·ligència de la Unió Europea, apareix de forma recurrent, normalment a cop d’atemptat terrorista. L’impacte humà, mediàtic i polític, dels darrers atacs al cor d’Europa és cada cop més gran. Només cal recordar, els atemptats de París (gener i novembre del 2015) i el de Brussel·les (març del 2016), amb dotzenes de morts.

Tanmateix, dins la Unió Europea els passos cap a la creació d’aquesta agència, topen amb múltiples obstacles, començant per les reticències de les agències d’intel·ligència dels diferents Estats Membres, i particularment, de les més potents, és a dir, les alemanyes, franceses i britàniques, que compten amb una xarxa pròpia consolidada que haurien de compartir o fins i tot podrien ser susceptibles d’infiltració per part d’altres agències al servei d’estats “amics” (i ja se sap que en el món de la intel·ligència, no hi ha “amics” que valguin). Una agència d’intel·ligència europea, també podria posar en perill, la relació “preferencial”, que al llarg dels anys, determinades agències nacionals han mantingut amb una o diverses agències dels Estats Units. Una preferencialitat curosament cultivada, no cal dir-ho, des de l’altra banda de l’Atlàntic, que lògicament, no veu amb bons ulls la proposta del que mediàticament s’ha batejat com la creació d’una “CIA europea”.

Tot i això, dins la Unió Europea es van fent passos. Particularment en dos àmbits: en el Servei Europeu d’Acció Exterior (SEAA o EEAS), sota la direcció de Federica Mogherini, Alt Representant de la Unió per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat, i vicepresidenta de la Comissió Europea. I l’altre és a Afers Interiors i Justícia (AIJ), una àrea complexa, on intervenen diversos Comissaris europeus.

Sota aquests dos àmbits trobem diverses agències o departaments amb competències relacionades amb la Intel·ligència: des del Centre d’Anàlisi de la Intel·ligència (INTCEN), l’Estat Major de la Unió Europea (EMUE), de caràcterpolítico-militar, el Centre de Satèl.lits de la UE (SATCEN), passant per l’EUROPOL, l’EUROJUST, FRONTEX, entre d’altres. Lògicament uns tenen una vocació més exterior, i uns altres més interior.

En cap cas, però, hi ha una vocació de fusionar-los. Fins i tot, en algunes ocasions, i com ja passa, per exemple als Estats Units, o passava fins no fa gaire, depèn de com es miri, s’hi detecta una certa competència, entre ells, que cal afegir a les ja esmentades reticències de les agències nacionals. I en aquest sentit, penso que és important assenyalar que, per exemple, només França, compta amb 6 agències principals d’intel·ligència, i unes quantes més de secundàries.

Davant d’aquest panorama, un altre actor fonamental en la seguretat d’una gran part dels estats europeus, l’OTAN, ha fet pública la seva voluntat de reforçar la seva dimensió d’intel·ligència amb el nomenament d’un alt càrrec sobre la matèria que assistiria al Secretari General. Assumiria unes funcions semblants a les que té el Director de la Intel·ligència Nacional (DNI), dins l’administració dels Estats Units.

Òbviament, l’OTAN no s’estrena amb aquesta decisió, en la Intel·ligència, atès que té una amplíssima experiència, centrada, però, en dos àmbits principals: la intel·ligència militar, és a dir, en la d’interès per al desenvolupament de les operacions militars, que inclou també la Vigilància i el Reconeixement i que té com a objecte d’anàlisi les forces armades considerades potencialment enemigues. En segon lloc, i per raons ben conegudes, una fixació en l’evolució de les forces armades russes, hereves, en gran part, de les soviètiques.

Tanmateix, dos fets semblen haver estat decisius per a prendre aquesta iniciativa. El primer és la crisi de Crimea i la Guerra a Ucraïna, que la va agafar desprevinguda, o si més no, no va donar lloc a una reacció corresponent, fet que va alarmar, i alarma encara, alguns dels seus propis estats membres, particularment, Polònia, els estats bàltics, Islàndia i Noruega. I que fins i tot ha fet que la mateixa Suècia, se’n plantegi la seva adhesió. A Finlàndia, també s’ha incrementat els partidaris d’entrar-hi.

El segon és el creixement de l’amenaça terrorista de l’integrisme islamista, que està colpejant durament molts països membres de l’Aliança. En aquest sentit, aquesta amenaça es convertiria en un focus d’atenció prioritari per al nou màxim responsable de la Intel·ligència de l’Aliança. L’OTAN, a diferència de la UE, compta amb dos membres que poden jugar un paper cabdal en aquesta lluita contra l’amenaça terrorista, com són, lògicament, els Estats Units i Turquia, amb una gran capacitat de generar intel·ligència, i de difondre-la pels canals interns de l’Aliança, que ja fa molts anys que estan operatius i plenament consolidats, de manera que no s’hauria de començar de zero.

Això no obstant, cal tenir en compte que la naturalesa eminentment militar de l’Aliança pot entrar en contradicció amb una tasca més de tipus preventiva o policial, que pretén evitar les accions terroristes a Europa, incloent-hi les seves grans ciutats. Lògicament, no es poden aplicar estratègies militars a Brussel·les, París o Frankfurt, per exemple. Entre altres raons, perquè l’enemic a neutralitzar es mou pels carrers i les places com la resta de ciutadans, fet que impossibilita emprar tàctiques militars, que no només suposarien un risc enorme de danys col·laterals, sinó que generarien, ben probablement, un rebuig ampli d’una gran part dels ciutadans.

Finalment, a ningú se li escapa, que aquest pas que donarà l’OTAN, pot ser també interpretat com un nou cas d’intentar de desincentivar la creació d’una estructura autònoma europea, i en conseqüència, de refermar la seva subordinació a una aliança on els Estats Units tenen un protagonisme destacadíssim.

*(NOTA: Post penjat a Geopolitica.cat, el 06.06.2016)