Sempre he tingut una desconfiança innata envers el periodisme esportiu que es fa actualment a casa nostra. Amb comptades excepcions, que n'hi ha, naturalment, la majoria de nens i nenes i de no tan nens i no tan nenes, que s'hi dediquen són uns passarells, si els comparem amb els seus col.legues espanyols.
La prova més fefaent del que dic és com els nostres, s'han empassat el cuc i l'ham que li han posat en safata des de Madrid, pel que fa a les estratègies mediàtiques.
Primer va ser amb el tema de la Roja, aprofitant l'ascendència del Barça com a millor equip del món del darrer quinquenni, i el fet que molts dels seus jugadors pertanyien a la seva disciplina, l'estratègia mediàtica espanyola, en plena etapa zapateril, amb la col.laboració entusiasta, com sempre passa, d'una empresa catalana, en aquest cas Mediapro, sota la direcció del trotskista Jaume Roures, llavors en plena etapa de vaques grasses.
Naturalment, va ser una estratègia intel.ligent que trencava el monopoli merengue, i que va tenir la fortuna de coincidir amb l'etapa de majors èxits esportius. Per salvar les aparences, els dos màxims representants d'aquest equip van esdevenir dos merengues de pro: l'entrenador, Vicente del Bosque, i el capità, l'Iker Casillas. Tanmateix, això no podia amagar el fet que el joc de la selecció espanyola era quasi literalment una còpia del del Barça.
Amb l'excusa de la Roja, es volia i es vol, que els catalans mirem amb més simpatia Espanya. I s'ha de reconèixer que, si més no, en part ho han aconseguit. No em deixa de sorprendre com l'auge de la Roja ha coincidit en els darrers anys, amb una disminució en la intensitat de la reivindicació de la selecció catalana de futbol. Naturalment, la gent està tipa de partits de costellada, i de la manca de compromís d'alguns dels principals jugadors catalans amb la selecció pròpia. I l'arribada a la presidència del Barça del Sandrusko, ha estat un gerro d'aigua freda.
Paradoxalment, aquest ascens de la Roja, coincideix també amb un ascens de l'independentisme social i polític, de manera que, en darrer terme, l'objectiu cercat pels espanyols no ha reeixit del tot. A ningú se li escapa un fet evident: si una selecció de futbol on juguen set catalans pot esdevenir campiona del món, què no podrà fer una selecció de futbol on juguin onze catalans. I aquesta, per definició, mai serà la selecció d'Espnaya.
Aquestes consideracions al marge, és evident que els periodistes esportius catalans, repeteixo, amb les excepcions corresponents, s'han empassat en els darrers anys, i fins i tot n'han esdevingut uns hooligans. Penós.
L'altre ham mediàtic que s'han empassat, és la qualificació del Clásico, per referir-se als enfrontaments Barça i Madrid. Aquí ens trobem en un exemple de manual. Resulta que un equip es converteix, de lluny, en el millor equip del món, guanyant en els darrers anys 16 o 17 titols. El Barça, naturalment. Per contra, el Madrid, no es menja un kiko en aquest mateix periode, 1 títol en els 5 darrers anys, i a més rep pallisses brutals del primer.
Per amagar aquesta evidència, la millor estratègia comunicativa dels merengues ha estat, anar a redòs dels èxits blaugranes, i la millor manera de fer-ho era emparellar-se com una paparra, i d'aquí l'artifici aquest d'anomenar El Clásico els enfrontament entre els dos clubs. D'aquesta manera, sense pràcticament guanyar res, els merengues viuen de la renda que els dóna enfrontar-se amb el millor club del món i així surten a la foto, que si no, ni de casualitat.
Jo és que no entenc com no es veu això. Em sembla tan evident, que el que hem de fer és passar olímpicament de les trampes mediàtiques, saber-les reconèixer i evitar-les. Un exemple d'això ens l'ha donat el propi Pep Guardiola, que assumim el seu actual càrrec al Bayern de Munic, ens indica el camí que cal fer: Europa, i sobretot Alemanya. I deixar-se d'Espanyes i monsergues. Algú veu en Guardiola entrenant un equip espanyol? No fotem, nens i nenes, això ni en el pitjor dels malsons. Perquè després d'entrenar el Barça, i guanyar-ho quasi tot, només podia entrenar dos o tres equips més: o el Bayern o el Manchester United o potser, menys probable, un italià.
D11 per Veabiri
Per acabar, ahir, en Gerard Deulofeu va marcar el seu primer gol amb l'Everton. El podeu veure en el vídeo. El vull felicitar entusiàsticament, i espero que aviat torni al Barça per donar-nos moltes victòries i gols!
