Ahir vaig assistir a la presentació pública de la Taula pel Dret a Decidir del Baix Llobregat (TDDBL) que es va fer a Pallejà. Va ser un gran èxit d'assistència de públic. L'acte va ser del tot reeixit, sobretot pel fet que 21 dels 30 municipis de la comarca hi eren presents, i també perquè comptava amb el suport de més de 500 entitats de la comarca.
Malgrat la típica i tòpica referència al territori apatxe que des de determinats sectors atribueixen a aquesta comarca, el fet cert, és que ha tingut un protagonisme molt important al llarg de les darreres dècades, en l'articulació de l'independentisme.
Passa, però, que hi ha determinades forces socials i polítiques que interpreten el Baix Llobregat en clau de latifundi propi. Ahir en vam tenir un exemple, sobretot si s'escoltava les diferents intervencions que es produïren.
Un ja comença a estar tip de determinades coses. A veure: jo no mouré ni un puto dit perquè algú voti que no a la consulta. Està clar? De manera que jo treballo per una cosa i només per una cosa: per la consecució de la Independència de Catalunya, és a dir, perquè en la consulta del 9 de novembre tinguem una victòria aclaparadora i legítima. Punt.
Dos, jo no amago mai la paraula Independència, ans més aviat al contrari. Ni tampoc els símbols que s'hi relacionen, com per exemple l'estelada.
Cal dir que l'acte d'ahir era per promoure la consulta. D'acord. També cal dir que s'havia vetat que una estelada presidís l'acte. Malament. De fet no en vaig veure cap d'estelada.
Aquesta agafar-se-la amb paper de fumar, em posa dels nervis. És pensar que la gent és imbècil. Després d'aguantar els discursos de manual dels kapos d'UGT i de CC.OO., dels quals no es podia esperar gaire, òbviament, i que demostren que estan uns quants anys endarrerits respecte el comú del país, la intervenció de la Muriel Casals, va ser, per dir-ho suaument, fluixeta, lamentablement.
A aquestes alçades de l'acte, sense que ningú encara hagués pronunciat la paraula màgica o vetada, li va tocar el torn a la Carme Forcadell. Llavors ja va ser una altra història, i els crits d'Independència es van començar a sentir, d'una punyetera vegada. Ja era hora! Perquè no deixem de prendre la gent per imbècil? No ens podem enganayar ni fer trampes al solitari. Qui vol votar som els independentistes i només els independentistes. Els espanyols no en volen saber res, i els de les terceres vies... el primer que han de fer és sortir al carrer a veure quants realment són, abans d'intentar actuar com a voltors, traient profit del que fan els altres...
Després d'una intervenció de baix perfil del batlle de Martorell, i President de la Diputació de Barcelona, que semblava demanar perdó per ser allà, li va tocar el torn a l'Oriol Junqueras. Novament, els crits d'independència es van deixar sentir amb ganes, però el noi va optar per fer el discurs aquest del patriotisme social, tan de moda en els tripartits, que no deixa de ser també una manera de fer-se perdonar la vida. Com a mínim sí que va comprometre's a celebrar la consulta de totes, totes. El problema és que qui l'ha de convocar no és ell...
Després d'aquesta intervenció... el diluvi. El discurs de l'alcalde del Prat, va ser un despropòsit amb potes. Patètic, sectari, decebedor. Aquesta gent que gasta una prepotència suprema encara no han après a escoltar i sobretot a veure com el món, la societat, la gent, canvia i evoluciona. Segueixen ancorats en els seus manuals de fa trenta o quaranta anys. Semblava ben bé que se li refotia la consulta. O pitjor, intentava manipular-la per als seus propis interessos, obviant-ne el seu origen.
La darrera intervenció, de Frederic Prieto, decebedora també, però per insulsa, per no dir res. I que el senyor Prieto sigui el President de la TDDBL, quan és obvi que la responsabilitat que se'n deriva sembla que l'hi importi un rave, resulta ben estrany. Quan havia de fer una intervenció ferma i abrandada, en va fer una típica del que és, un ex-capellà, que semblava que encara fes missa. En una ocasió va obrir els braços com els mossèns fan en la missa, en forma de creu. En un altre moment va dir "perquè és just i..." i jo ja veia que cauria el "necessari", però no, va dir una altra paraula que ara no recordo. Una intervenció breu, sense suc, que com a mínim va tenir la virtut de donar pas immediatament, a que el públic cantés amb orgull i força Els Segadors.
En definitiva, un acte reeixit sobretot gràcies a l'activisme de base, a la gent de l'Assemblea, i de la societat civil, de les organitzacions sobiranistes, que està a anys llum de la major part de les autoritats que van parlar, que traspuen una incomoditat manifesta, perquè no accepten un fet evident, al Baix Llobregrat la independència també avança amb força. I també ho ha de fer sense complexos, ni vetos. I sense senyoritus que es pensin que és el seu latifundi particular.
Muriel Casals
