EL NEN ES DESPERTA

L'article d'en Junqueras al diari espero que sigui el senyal del desvetllar d'un actor clau del procés que semblava més un ós dorment que un polític viu. Naturalment, no podem esperar miracles. La política, i concretament la política politiquera és el que és, i esperar alguna referència explícita al President Artur Mas, era esperar massa. Cosa que demostra que encara es necessita millorar en l'assignatura d'estadista, és a dir de polític que avantposa el país al seu partit. 

Haver-lo esmentat explícitament, al contrari del que es pot pensar, no l'hauria perjudicat, ans ben al contrari, l'hauria honorat i hauria convertit l'article en un referent. No debades, a hores d'ara, el President Mas ja té un lloc a la història: el d'haver estat el polític català que més ha aguantat el pols a Espanya en els darrers tres-cents anys. Això ja no li treu ningú. I no només això. També ha estat qui ha provocat l'abdicació d'un rei espanyol, la dimissió d'un cap de l'oposició, també espanyol, i tal vegada qui ha generat un escenari que ha detonat la visualització més crua del que el propi Junqueras diu "les misèries de trenta anys d'autonomisme" i que s'entén perfectament a què i a qui es refereix. 

Fins i tot, i permeteu-me la immodèstia, m'he sentit com citat en el fragment aquest que diu que als que dubtin o tinguin por "no els jutjarem sinó que els ajudarem i els animarem a seguir endavant, acaronant-los, amb la mà estesa i oferint l'espatlla perquè s´hi puguin recolzar", ja que en anteriors posts havia reclamat explícitament aquesta actitud de camaraderia que és imprescindible en el moment present. Clar que sovint es comença amb l'acaronament i s'acaba... bé, deixem-ho.

Trobo a faltar també, una actitud òbvia, i fins i tot un pèl fatxenda, que quan es tracta amb els espanyols sempre és necessària, consistent en donar per òbvia que la victòria serà nostra. En primer lloc, perquè és veritat. Fins i tot la premsa internacional ja la dóna per feta. I en segon lloc, perquè quant més es digui més contundent i més irrebatible serà. I aquesta contundència és súmmament necessària perquè genera l'efecte cavall guanyador, que encara multiplica més la victòria. No debades la gent no vol mai ser de la minoria, perquè això psicològicament, genera inseguretat i por.

Bé, trobava a faltar més protagonisme, sobretot mediàtic de la segona persona més important, políticament parlant, de Catalunya. Ara ha sortit a camp descobert i això sense cap mena de dubte és positiu. 

Ara el que cal és que no es torni a amagar i deixi l'espai mediàtic lliure per als nostres enemics, que no adversaris. No debades, sembla cridat a ser, possiblement, el primer President de la República Catalana, si més no de l'etapa post-constituent.