Segurament, intueixo, que amb el jove primer ministre italià, només 39 anys, no coincidiré en moltes altres coses. Però, avui, té un cafè pagat, i si vol un dinar al Set Portes o al restaurant que triï.
En una entrevista ni més ni menys que al Financial Times, Renzi ha declarat sense cap mena de complex, i amb un pèl de fatxenderia, que ja cal, quan dels espanyols es tracta, que "Our model is not Spain, but Germany", així amb dos dallonses. Totalment d'acord, el nostre també, signore Renzi. I s´ha quedat tan panxo.
Aixxx, jo sempre he pensat que Catalunya anirà bé quan ens fixem més amb Itàlia. País d'Itàlia, que es deia en els anys setanta. No debades va ser quan ens embolicàrem amb els afers italians i mediterranis (Sardenya, Sicília, Nàpols...) quan arribàrem a les màximes cotes de rellevància a nivell internacional. Fins i tot al cim de l'Església Catòlica, cosa que ja és, per ella mateixa, un miracle, amb les hòsties que ens hem fotut al llarg dels segles.
Sempre recordaré quan s'estava a punt de decidir els estats que entrarien a la zona euro. Llavors, com sempre, els catalanets van fer tota la bondat possible i pactant primer amb Gonzàlez i després amb Aznar (Pacte del Majestic), res podia prioritzar-se a aquest objectiu.
Llavors, a Itàlia, no se quin president del govern, va decidir convocar eleccions o obrir una crisi de govern com déu mana. Que l'euro ja podia esperar... Així, amb dos dallonses. I tan panxo que es va quedar. Vaig comprendre la diferència entre tenir estat i anar de sobrat, i no tenir-ne i anar, com sempre, de passarell.
Mirem més cap a Llevant i deixem de mirar cap a Ponent, por favore...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada