ON ESTÀ WALLY ESPANYA? NI SE L'ESPERA!

CADA COP M'AGRADA MÉS, EN RENZI!

Cada cop m'agrada més en Renzi, tot i que no li tinc cap confiança, naturalment. S´ha tornat a despenjar amb una mena d´Spain bashing molt saludable. 

Suposo que s'entén, el titular, però, el tradueixo per si de cas: Itàlia ha de fer com Espanya? Se m'escapa el riure! I el subtítol és d'aquells que assassina: "(Espanya) Té el doble del nostre atur".

Aixx, definitivament, país d´Itàlia!!!!

MÉS SOBRE RENZI

L'entrevista  a Renzi en el FT, esmentada en el post anterior, no té desperdici. Conté algunes altres perles, que penso que són dignes de menció:

a. Determinació: 

“I intend to hand this country over to who comes after me in good order. Time will show whether this is arrogance or courage. On my part, I’m not going to budge one inch and I will go ahead.” 

Gran frase que algun President de la Generalitat hauria de fer seva. Literalment diu que per la seva banda no es pensa moure ni un centímetre i que anirà endavant (en el seu programa). Cony així és com es parla! Demostrant una determinació, una confiança en un mateix, i en el seu propi projecte polític, que en el nostre cas és el de la consulta i el vot a favor de la Independència. Només si mostrem aquesta determinació podem guanyar. Ha de ser una determinació total i sense fissures. I si hi ha algú o alguna que dubta, al carrer.

b. Crítica als qui el volen influir (lobbistes): 

“I’m alone with the 40 per cent of the Italians who voted for me, with the 11m Italians who voted for my party, and only with these and with my team, will this country change.” 

Hi ha algun President de la Generalitat que es passa el dia preocupat pels qui no votaran mai ni a ell ni a la Independència... Més clar, l'aigua.

A veure si ho entenem. El President de la Generalitat compta amb el suport del 70% dels catalans pel cap baix per fer la consulta. No el 40%!!! I encara vol que siguin més!!! És impossible aconseguir-ho, no es pot pretendre la unanimitat a la búlgara en un sistema democràtic. Però el que no es pot fer és neguitejar al 70% per acontentar al 30% de díscols, i a vegades sembla que hi ha més preocupació per aquests que per aquells. I això no es pot acceptar, perquè no és democràtic.

Ja sé que tot això que dic és molt elemental, però a vegades sembla que costa entendre en què consisteix la democràcia catalana. I és molt senzill: consisteix en què el poble català decideixi mitjançant el joc de majories i minories el seu futur. I no pot tornar a passar que la minoria s'imposi a la majoria.

"OUR MODEL IS NOT SPAIN, BUT GERMANY", MATTEO RENZI

Segurament, intueixo, que amb el jove primer ministre italià, només 39 anys, no coincidiré en moltes altres coses. Però, avui, té un cafè pagat, i si vol un dinar al Set Portes o al restaurant que triï.

En una entrevista ni més ni menys que al Financial Times, Renzi ha declarat sense cap mena de complex, i amb un pèl de fatxenderia, que ja cal, quan dels espanyols es tracta, que "Our model is not Spain, but Germany", així amb dos dallonses. Totalment d'acord, el nostre també, signore Renzi. I s´ha quedat tan panxo.

Aixxx, jo sempre he pensat que Catalunya anirà bé quan ens fixem més amb Itàlia. País d'Itàlia, que es deia en els anys setanta. No debades va ser quan ens embolicàrem amb els afers italians i mediterranis (Sardenya, Sicília, Nàpols...) quan arribàrem a les màximes cotes de rellevància a nivell internacional. Fins i tot al cim de l'Església Catòlica, cosa que ja és, per ella mateixa, un miracle, amb les hòsties que ens hem fotut al llarg dels segles.

Sempre recordaré quan s'estava a punt de decidir els estats que entrarien a la zona euro. Llavors, com sempre, els catalanets van fer tota la bondat possible i pactant primer amb Gonzàlez i després amb Aznar (Pacte del Majestic), res podia prioritzar-se a aquest objectiu. 

Llavors, a Itàlia, no se quin president del govern, va decidir convocar eleccions o obrir una crisi de govern com déu mana. Que l'euro ja podia esperar... Així, amb dos  dallonses. I tan panxo que es va quedar. Vaig comprendre la diferència entre tenir estat i anar de sobrat, i no tenir-ne i anar, com sempre, de passarell.

Mirem més cap a  Llevant i deixem de mirar cap a Ponent, por favore...