Amb aquesta frase d'òbvies reminiscències bíbliques, saludava el ministre principal de Gibraltar la notícia que la UEFA havia admès com a membre de ple dret la Federació de Futbol de Gibraltar, tot i les pressions en contra, i les males arts, que havien portat a terme la Real Federación Espanyola de Futbol (RFEF), i el propi govern espanyol, per impedir-ho. Significativament, l'única federació que va donar suport a les tesis espanyoles, contràries a l'acceptació de Gibraltar, va ser la corresponent a un país amb unes mancances democràtiques tan flagrants com és Bielorússia, que per cert, és l'únic a tot el vell continent, on encara la pena de mort no només és vigent, si no que encara es practica sense cap pudor. Aquests són els aliats d'Espanya.
Aquestes consideracions al marge, és evident que titllar Espanya de “Goliath”, només és comprensible si ho mirem des de la perspectiva de Gibraltar, és clar. Perquè, ja fa segles que Espanya no és Goliath en res, des de qualsevol altra perspectiva, i menys des d'una perspectiva catalana. A Espanya la podem considerar un enuig, un llast, una creu (pels cristians), una condemna, una càrrega, una cadena, un martiri, un càstig, però Goliat, en el sentit clàssic del terme, res de res. En tot cas, un gegant amb peus de fang. Un projecte polític que no ha parat de desintegrar-se des del segle XVII, com ja fa anys va escriure en Josep Maria Batista i Roca.
O potser sí que es pot considerar un Goliat. Però en atur, en corrupció, en malbaratament, en ineficàcia, en opacitat, en autoritarisme, i en totes les plagues que volgueu. En això, certament, Espanya és un Goliat. De proporcions descomunals.
Però el cert és que els espanyols s'autoenganyen i es creuen la camama aquest de la seva suposada potència. No volen renunciar a considerar-se, com deia fa pocs dies el propi senyor Aznar, “una de les gran nacions de la història”. Ja és prou conegut que pels espanyols la història d'Espanya comenaça en l'etapa del neardenthal, per la qual cosa, resulta un exercici inútil malbaratar esforços en discutir amb ells, ni tan sols en dialogar, perquè no hi ha manera que ens situen en una mateixa ona. Com es prou conegut, el diàleg només és possible quan hi ha una mateixa sintonia. Si un parla pel canal 44 i l'altre pel canal 53, és evident que no hi haurà comunicació. Ni diàleg.
De manera, que atès que si el diàleg és impossible (i ja sé que ara sortiran les ànimes caritatives que diran que, malgrat tot, cal perserverar-hi), és evident que atès que l'espoli econòmic, la subordinació política i la substitució lingüística, continuen exercint-se a tutti pleni ens pertoca als catalans i les catalanes moure fitxa, si és que ens en volem deslliurar. I el fet cert que en els darrers temps l'hem moguda, però encara no hem arribat a l'escac i mat definitiu. I hi hem d'arribar.
I per arribar, ens hem de convèncer que Espanya no és cap Goliat. No ens ha d'influir la por escència que els espanyols sempre intenten imposar al seu adversari, amb actituds fatxendes i de milhomes. Espanya és perfectament derrotable, i de fet la història ens ho demostra en multitud d'ocasions. Recordo que la Constitució de 1812 parlava d'espanyols que vivien en els dos hemisferis. Doncs bé, pocs anys després, la major part d'aquests espanyols havien deixat de ser-ho. I és que no hi ha res més soluble en aquest món, malgrat tot el que digui l'actual constitució, que la nació espanyola (sic).
(NOTA: Post penjat al Nació Digital, el 03.06.2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada