"DAVID HAS BEATEN GOLIATH"

Amb aquesta frase d'òbvies reminiscències bíbliques, saludava el ministre principal de Gibraltar la notícia que la UEFA havia admès com a membre de ple dret la Federació de Futbol de Gibraltar, tot i les pressions en contra, i les males arts, que havien portat a terme la Real Federación Espanyola de Futbol (RFEF), i el propi govern espanyol, per impedir-ho. Significativament, l'única federació que va donar suport a les tesis espanyoles, contràries a l'acceptació de Gibraltar, va ser la corresponent a un país amb unes mancances democràtiques tan flagrants com és Bielorússia, que per cert, és l'únic a tot el vell continent, on encara la pena de mort no només és vigent, si no que encara es practica sense cap pudor. Aquests són els aliats d'Espanya.

Aquestes consideracions al marge, és evident que titllar Espanya de “Goliath”, només és comprensible si ho mirem des de la perspectiva de Gibraltar, és clar. Perquè, ja fa segles que Espanya no és Goliath en res, des de qualsevol altra perspectiva, i menys des d'una perspectiva catalana. A Espanya la podem considerar un enuig, un llast, una creu (pels cristians), una condemna, una càrrega, una cadena, un martiri, un càstig, però Goliat, en el sentit clàssic del terme, res de res. En tot cas, un gegant amb peus de fang. Un projecte polític que no ha parat de desintegrar-se des del segle XVII, com ja fa anys va escriure en Josep Maria Batista i Roca.

O potser sí que es pot considerar un Goliat. Però en atur, en corrupció, en malbaratament, en ineficàcia, en opacitat, en autoritarisme, i en totes les plagues que volgueu. En això, certament, Espanya és un Goliat. De proporcions descomunals.

Però el cert és que els espanyols s'autoenganyen i es creuen la camama aquest de la seva suposada potència. No volen renunciar a considerar-se, com deia fa pocs dies el propi senyor Aznar, “una de les gran nacions de la història”. Ja és prou conegut que pels espanyols la història d'Espanya comenaça en l'etapa del neardenthal, per la qual cosa, resulta un exercici inútil malbaratar esforços en discutir amb ells, ni tan sols en dialogar, perquè no hi ha manera que ens situen en una mateixa ona. Com es prou conegut, el diàleg només és possible quan hi ha una mateixa sintonia. Si un parla pel canal 44 i l'altre pel canal 53, és evident que no hi haurà comunicació. Ni diàleg.

De manera, que atès que si el diàleg és impossible (i ja sé que ara sortiran les ànimes caritatives que diran que, malgrat tot, cal perserverar-hi), és evident que atès que l'espoli econòmic, la subordinació política i la substitució lingüística, continuen exercint-se a tutti pleni ens pertoca als catalans i les catalanes moure fitxa, si és que ens en volem deslliurar. I el fet cert que en els darrers temps l'hem moguda, però encara no hem arribat a l'escac i mat definitiu. I hi hem d'arribar.

I per arribar, ens hem de convèncer que Espanya no és cap Goliat. No ens ha d'influir la por escència que els espanyols sempre intenten imposar al seu adversari, amb actituds fatxendes i de milhomes. Espanya és perfectament derrotable, i de fet la història ens ho demostra en multitud d'ocasions. Recordo que la Constitució de 1812 parlava d'espanyols que vivien en els dos hemisferis. Doncs bé, pocs anys després, la major part d'aquests espanyols havien deixat de ser-ho. I és que no hi ha res més soluble en aquest món, malgrat tot el que digui l'actual constitució, que la nació espanyola (sic).

(NOTA: Post penjat al Nació Digital, el 03.06.2013)

EL PARLAMENT HA DE PARAR ELS PEUS AL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

A veure si ens entenem, perquè resulta que el tema és elemental. El Tribunal Constitucional no és un tribunal de justícia ordinari. No forma part del Poder Judicial espanyol. Els seus membres no són obligatòriament membres de la carrera judicial. De fet, no cal ni tenir la carrera de dret, per ser membre del Tribunal Constitucional.

No, el tribunal constitucional espanyol és un òrgan constitucional, és a dir, polític. Els seus membres són escollits per òrgans tots d’àmbit estatal: el Congrés, el Senat, el Govern espanyol i el Consejo General del Poder Judicial. Les anomenades comunitats autònomes no hi tenen cap participació en el seu procés de selecció i de nomenament, fet que resulta ben curiós, atès que entre les seves atribucions, el TC ha de sentenciar els conflictes entre els òrgans d’àmbit estatal i els òrgans d’àmbit “autonòmic“. Tot plegat pressuposa que el TC és en mans, de facto, dels dos principals partits de l’estat, sempre i quan, el seu pes parlamentari conjunt arribi a les 3/5 parts del Congrés i del Senat. Condició aquesta que sempre s’ha complert i que sempre s’acomplirà.

El Tribunal Constitucional espanyol pateix d’una manca de prestigi crònica, que afecta clarament a la seva legitimitat. El propi govern espanyol sovint fa cas omís de les seves sentències. En molts moments de la seva història, els seus membres han continuat sent-ne membres malgrat que el seu mandat legal havia expirat, perquè no hi havia la majoria requerida per nomenar-ne el substitut. Cosa que implica que els dos principals partits espanyols no es posaven d’acord, naturalment.

En definitiva, ens trobem davant d’un organisme en plena crisi, que va sense rumb.

O això és el que pensàvem fins ara. Perquè d’ençà de la interlocutòria que suspèn la Declaració sobre la Sobirania del Poble de Catalunya del 23 de gener, a instàncies del Govern espanyol, el Tribunal Constitucional ha patit com un rejoveniment, un lífiting que li ha donat una segona joventut: reconvertir-se en el martillo de herejes del procés de Transició cap al dret a decidir impulsat pel President Mas, i més en general, pel Poble de Catalunya. En certa mesura, a partir d’ara el TC es disfressarà d’una de les pitjors tradicions de la història espanyola, el de la Inquisició. Ja avanço que en aquest paperot que, de forma increïble, assumirà amb tot orgull digne de millor causa, reconvertirà la seva ben guanyada fama d’ineficàcia, en una eficàcia inquisitorial pròpia dels millors temps d’en Torquemada. Veure la cara d’en Rajoy, de la pimpolla Sáenz de Santamaría o del propi Ministre de Justíca, bavejant arran l’èxit de l’estratègia impugnadora, ens indica que aniran a més i que aniran a sac.

Enfront aquest escenari, és evident que el Parlament de Catalunya, i el propi Govern, han de parar-li els peus. No es poden quedar de braços creuats, o amagant el cap com els estruços. La història, i el més elemental sentit comú, ens ensenya que els espanyols no es cansen mai de tocar els nassos si pensen que tenen les de guanyar. El seu problema és que sistemàticament es pensen que sempre tenen les de guanyar. I en algunes ocasions, molt poques, se n’han sortit. Però en la immensa majoria han rebut de valent. No em cansaré mai de dir que si hi ha alguna nació dissoluble al món, contràriament al que diu la Constitució de 1978, és la nació espanyola. Només cal llegir el que deia la Constitució de 1812, i comprovar com pocs anys després, la immensa majoria dels suposats ciutadans espanyols, ho havia deixat de ser.Però en el cas català, se n’han sortit raonablement bé… tret que no han aconseguit fer-nos espanyols. I això per ells és una taca de la qual se n’enfoten la resta d’estats. Començant per França.

Per això el Parlament de Catalunya, i el Govern de Catalunya, i el Poble de Catalunya a través de la seva societat civil, ha de parar els peus, de nou, a l’atzagaiada espanyola.

El Parlament de Catalunya, per exemple, ha de declarar-se sobirà i aprovar una moció que consideri que la jurisdicció del Tribunal Constitucional espanyol no l’ateny, de manera que res del que aprovi aquest l’afecta.

El Govern de Catalunya, amb el seu President al capadavant, ha de denunciar l’estratègia inquisitorial espanyola a totes les instàncies mundials i cercar els suports necessaris per al reconeixement de Catalunya com a nou estat d’Europa i de la comunitat d’estats del món.

I el Poble de Catalunya s’ha de mobilitzar arreu per fer un darrer esforç per aconseguir deslliurar-se del jou que representa un estat que espolia, menysprea, insulta, prohibeix, odia, la seva identitat i el seu dret democràtic a autogovernar-se.

Hi ha molta feina a fer, i la derrota dels espanyols que volen acabar amb Catalunya, és cada cop més necessària.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 15.05.2013)