86 ANYS DESPRÉS

Avui és l'aniversari de la República Catalana, proclamada per Francesc Macià. Llavors, vam fer història i vam trencar amb la legalitat espanyola. De l'acte de sobirania d'aquella jornada, en continuem vivint avui en dia. Fixeu-vos si va ser important.

D'aquest moment històric vull destacar dos elements. La creació d'un govern republicà català i la proposta de creació d'un cos de defensa d'aquest govern.

El primer govern de Macià

La historiografia frontpopulista, espanyolista de mena, tendeix a ignorar-lo, però el primer govern de Macià va ser el creat immediatament després de la proclamació de la República i tingué una vigència del 15 fins al 28 d'abril.

Era un govern reduït, format per Macià i set Ministres, que no Consellers. 

Ventura  Gassol (ERC), a Política Interior; Joan Casanovas, (ERC), flamant Ministre de Defensa; Manuel Serra i Moret (USC), Economia i Treball; Rafael Campalans (USC), Instrucció Pública; Salvador Vidal i Rossell (UGT), Obres Públiques; Manuel Carrasco i Formiguera, (PCR), Ministre de Comunicacions; i Casimir Giralt i Bullich (PRR), Ministre de Finances. 

Joan Casanovas i Maristany (1890-1942)
Primer i únic (de moment)  Ministre de Defensa de Catalunya 

Com es pot veure era un govern pluripartidista i amb elements sindicals. Val a dir, que en les negociacions que es feren amb els republicans espanyols en els dies següents, el Ministre de Defensa, Joan Casanovas i Maristany, que més endavant arribaria a ser President del Parlament i Conseller Primer dels governs Companys, va ser el més ferm partidari de no renunciar a la República Catalana, aconsellant Macià que calia mantenir-se ferm. Un consell que L'Avi no seguí, i optà per convertir la República en Generalitat autònoma (que no autonòmica, com l'actual). La paradoxa és que, segons les Memòries de qui fou President de la República espanyola, Niceto Alcalá Zamora, si Macià hagués aguantat uns dies més la pressió, tal i com li demanava Casanovas, els republicans espanyols haurien cedit i la República Catalana s'hagués consolidat definitivament. Us imagineu com hauria canviat la història? És una lliçó històrica que, avui en dia, és més útil que mai.

La Guàrdia Cívica Republicana

Immediatament declarada la República Catalana per Macià, un seguit de patriotes es posaren a treballar amb l'objectiu de tenir una força armada que defensés la nova república d'un hipotètic (o probable) atac espanyol. 

Daniel Cardona i Civit (1890-1943)

La iniciativa la va tenir Pere M. Rossell i Vilar, i es va constituir una comissió de la que també formaven part Daniel Cardona, Miquel A. Baltà i Josep M. Batista i Roca. De seguida es van posar a les ordres de Francesc Macià. Per fer-la possible, s'havia de reclutar jovent i es van fer gestions per obrir una oficina de reclutament al primer pis del Palau de la llavors encara Diputació (després convertida en Generalitat). El químic Baltà, fundador, principal dirigent i instructor de l'antiga Societat d'Estudis Militars (1924), en fou nomenat cap. Tècnicament va ser dissenyada per Ricard Fages i Olives, en base a un document titulat Bases per a l'organització d'una milícia republicana, que va fer arribar a Macià. 

És interessant assenyalar que el nou cos hauria rebut una triple influència de tradicions militar o para-militar: l'anglòfila de Batista, la francòfila (i també garibaldina) de Baltà i la germanòfila de Fages. Sense oblidar la influència insurreccionalista (irlandès) de Cardona

Lògicament, el projecte es col·lapsà arran la decisió de Macià d'acceptar la proposta de restablir la Generalitat de Catalunya, com a govern autònom.

Conèixer la pròpia història és fonamental. I avui, és una diada més que adient per fer-ho. 

Glòria i Honor a tots els que van participar-hi. Sense ells no seríem on som ara.

"DAVID HAS BEATEN GOLIATH"

Amb aquesta frase d'òbvies reminiscències bíbliques, saludava el ministre principal de Gibraltar la notícia que la UEFA havia admès com a membre de ple dret la Federació de Futbol de Gibraltar, tot i les pressions en contra, i les males arts, que havien portat a terme la Real Federación Espanyola de Futbol (RFEF), i el propi govern espanyol, per impedir-ho. Significativament, l'única federació que va donar suport a les tesis espanyoles, contràries a l'acceptació de Gibraltar, va ser la corresponent a un país amb unes mancances democràtiques tan flagrants com és Bielorússia, que per cert, és l'únic a tot el vell continent, on encara la pena de mort no només és vigent, si no que encara es practica sense cap pudor. Aquests són els aliats d'Espanya.

Aquestes consideracions al marge, és evident que titllar Espanya de “Goliath”, només és comprensible si ho mirem des de la perspectiva de Gibraltar, és clar. Perquè, ja fa segles que Espanya no és Goliath en res, des de qualsevol altra perspectiva, i menys des d'una perspectiva catalana. A Espanya la podem considerar un enuig, un llast, una creu (pels cristians), una condemna, una càrrega, una cadena, un martiri, un càstig, però Goliat, en el sentit clàssic del terme, res de res. En tot cas, un gegant amb peus de fang. Un projecte polític que no ha parat de desintegrar-se des del segle XVII, com ja fa anys va escriure en Josep Maria Batista i Roca.

O potser sí que es pot considerar un Goliat. Però en atur, en corrupció, en malbaratament, en ineficàcia, en opacitat, en autoritarisme, i en totes les plagues que volgueu. En això, certament, Espanya és un Goliat. De proporcions descomunals.

Però el cert és que els espanyols s'autoenganyen i es creuen la camama aquest de la seva suposada potència. No volen renunciar a considerar-se, com deia fa pocs dies el propi senyor Aznar, “una de les gran nacions de la història”. Ja és prou conegut que pels espanyols la història d'Espanya comenaça en l'etapa del neardenthal, per la qual cosa, resulta un exercici inútil malbaratar esforços en discutir amb ells, ni tan sols en dialogar, perquè no hi ha manera que ens situen en una mateixa ona. Com es prou conegut, el diàleg només és possible quan hi ha una mateixa sintonia. Si un parla pel canal 44 i l'altre pel canal 53, és evident que no hi haurà comunicació. Ni diàleg.

De manera, que atès que si el diàleg és impossible (i ja sé que ara sortiran les ànimes caritatives que diran que, malgrat tot, cal perserverar-hi), és evident que atès que l'espoli econòmic, la subordinació política i la substitució lingüística, continuen exercint-se a tutti pleni ens pertoca als catalans i les catalanes moure fitxa, si és que ens en volem deslliurar. I el fet cert que en els darrers temps l'hem moguda, però encara no hem arribat a l'escac i mat definitiu. I hi hem d'arribar.

I per arribar, ens hem de convèncer que Espanya no és cap Goliat. No ens ha d'influir la por escència que els espanyols sempre intenten imposar al seu adversari, amb actituds fatxendes i de milhomes. Espanya és perfectament derrotable, i de fet la història ens ho demostra en multitud d'ocasions. Recordo que la Constitució de 1812 parlava d'espanyols que vivien en els dos hemisferis. Doncs bé, pocs anys després, la major part d'aquests espanyols havien deixat de ser-ho. I és que no hi ha res més soluble en aquest món, malgrat tot el que digui l'actual constitució, que la nació espanyola (sic).

(NOTA: Post penjat al Nació Digital, el 03.06.2013)