Fermí Rubiralta: “Francesc Macià seria la branca política, i Cardona la militar”

Entrevista a l’autor de ‘Daniel Cardona i Civit, una biografia política’, que va presentar la segona edició a Perpinyà al costat del conseller Lluís Puig

14.05.2023 - 21:40

Daniel Cardona (1890-1943) és un dels primers líders de l’independentisme català, l’home que va restar emmirallat per l’alçament armat de Dilluns de Pasqua a Irlanda, model que va voler aplicar a Catalunya. Enguany, quan fa vuitanta anys de la seva mort, la Fundació Reeixida organitza l’Any Cardona, que inclou conferències i presentacions divulgatives sobre aquest batlle de Sant Just Desvern, partidari de la via armada per a arribar a la independència. Divendres, 12 de maig, el conseller Lluís Puig i el president de la fundació Reeixida, Oriol Falguera, van parlar amb Fermí Rubiralta, l’autor de Daniel Cardona i Civit (1890-1943). Una biografia política (Editorial Afers), l’obra de referència sobre Cardona, de la qual aquests dies es presenta la segona edició. VilaWeb ha entrevistat el senyor Rubiralta, estudiós de l’alliberament nacional català, per parlar d’un dels homes més importants, i desconeguts, del primer independentisme.

—Per algú que no conegui de res Daniel Cardona, com el resumiríeu?

—Probablement és el personatge més important després Francesc Macià de l’independentisme històric català. És el cofundador de les dues organitzacions independentistes més rellevants, Estat Català i Front Nacional de Catalunya.

—Llegint la vostra biografia també es veu que és un dels grans partidaris de la via insurreccional catalana.

—Si em permets que et corregeixi una mica, jo més que via insurreccional catalana, diria via irlandesa. L’insurreccionalisme era una manera de fer política molt arrelada amb els polítics de dretes i d’esquerres. Francès Macià és un líder insurreccional, i fa els fets de Prats de Molló. Lluís Companys és un líder insurreccional, i fa el 6 d’octubre de 1934. Cardona el que fa és tirar endavant una via insurreccional politicomilitar que copia el que va fer el Sinn Féin, a Irlanda. És l’aparell militar, per una banda, amb els grups armats, i per l’altra l’activitat política. Francesc Macià, seria la branca política, i Daniel Cardona la militar, de l’estratègia irlandesa.

—Cardona comença de molt jove a fer accions. Amb quinze anys, durant els fets del Cucut

—El 25 de novembre de 1905, una sèrie de militars a Barcelona, emprenyats per una portada de la revista Cucut, assalten el local. A la tornada, pujant pel carrer Ferran, ell i alguns companys de feina, que treballaven en una merceria, veuen els militars des del primer pis, i els van tirar serradures. Emprenyats, els militars van voler botar foc a la merceria i l’amo de la merceria el va acomiadar. Coneixedors de l’acció d’en Cardona, altres amos el van contractar ràpidament.

—I de molt jove s’involucra políticament.

—El 1903 arriba a ser president de la Unió Catalanista el doctor Martí Julià que donarà una empenta característica a la Unió Catalanista i a tots aquests grups de joves. Aquests grups de joves són els que desenvoluparan l’independentisme, molt incipient encara, com a alternativa a la Lliga. En Daniel Cardona és un d’aquests joves i esdevindrà d’alguna manera el cap natural. Hi ha un capítol que és molt poc conegut i és la repressió sobre tots aquests grups, que entren a la clandestinitat. El 1907 ja se sap les primeres relacions d’aquests grups amb les pistoles, quan van a València i tenen un enfrontament amb la gent més espanyolista. I els primers escamots com a tal apareixen el 1916-1917

—I les accions dels escamots, què eren?

—Eren de curta volada. Però hi ha un enfrontament amb els grups espanyolistes de l’any 1918, quan van matar el Manel Miralpeix. Són els anys de la majoria d’edat de l’independentisme. Hi ha alguns factors que l’ajuden a explicar, aquesta majoria d’edat: La primera és la Primera Guerra Mundial, i els 14 punts de Wilson. El segon és el tema d’Irlanda, amb l’aixecament de Pasqua del 1916 que emmirallarà a tots aquests grups. I quan el Martí Julià mor, Daniel Cardona, d’alguna manera, ha de fer un pas endavant. I és quan adopta l’estratègia irlandesa. Pensa, també, que és el moment on apareix l’estelada.

—La següent gran acció de l’independentisme català militar, seria el complot de Garraf.

—Sí, s’organitza i es prepara l’atemptat de Garraf contra el rei espanyol Alfons XIII. Però fracassa.

—Després, Prats de Molló.

—Cardona no va participar a Prats de Molló perquè s’havia barallat molt amb Macià.

—Següent gran moment: a la República del 31, Cardona vol crear una força armada republicana que defensi la República Catalana.

—El 1931 hi ha una reconciliació entre tots dos dirigents de l’independentisme, per intentar mantenir aquesta proclamació de la República, i tots els capitostos, en Batista i Roca i altres, proposen a Macià crear una Guàrdia Republicana que defensi si és necessari amb les armes aquesta República Catalana. Però tres dies després, Macià es tira enrere i transforma la República Catalana en una via autonomista, que serà l’estatut de Núria.

—Arribem al 6 d’octubre de 1934.

—Un cop Macià agafa la via autonomista, el moviment separatista es trenca, amb quatre estratègies. Una és la de Nosaltres Sols, el grup fundat per Cardona, que és la via irlandesa; l’altra és el Partit Nacionalista català, que és un intent de fer independentisme per la via electoral; hi ha també el Partit Català Proletari de Jaume Compte; i la quarta estratègia és la de la branca de Macià –mort feia poc– dins ERC. Arribem al 6 d’octubre que es torna a produir una insurrecció, però aquesta insurrecció té dos projectes polítics al darrere. L’un és la insurrecció que tira endavant en Lluís Companys i pràcticament tot el govern d’Esquerra Republicana, que és intentar tornar al 14 d’abril, és a dir, que la República sigui de caràcter progressista com ho havia estat fins a les eleccions del novembre del 33. En canvi, Josep Dencàs i tots els independentistes intenten proclamar la República Catalana, és a dir, seguir la via independentista que no es va seguir el 1931. El 1934 Cardona i tots els altres líders secunden l’aixecament liderat per Josep Dencàs, tot i que Cardona veu que anirà al fracàs perquè ha estat mal preparat, no tenen armes i Companys no vol un afrontament armat directe. Però Daniel Cardona hi participa amb tota la seva organització perquè ell no pot oposar-se a un aixecament a favor de la República Catalana i en contra de la dominació espanyola.

—Arriba la guerra del 1936 i Cardona intenta catalanitzar el conflicte.

—La guerra és una guerra de caràcter espanyol, i ells volen pactar, per exemple, una separació del conflicte i que fos la Generalitat o un govern català el que tirés endavant la lluita contra el feixisme.

—Després dels Fets de Maig del 37, Cardona s’exilia. Per què?

—Els anarquistes volen liquidar Estat Català. I l’única manera que troba Estat Català per subsistir és amb el nomenament de Joan Cornudella com a secretari general, perquè Cornudella tenia una especial relació amb els dirigents anarquistes. I ha de treure’s de sobre tota la gent malvista per la FAI. I un d’aquests és Daniel Cardona, de manera que el gener del 1937 Daniel Cardona i els seus seguidors són expulsats d’Estat Català. Ell ja estava mig exiliat.

—És paradoxal que un partidari de la lluita armada durant la guerra no hi participi.

—Sí que hi participa, perquè Daniel Cardona, i tots els seus seguidors, és la gent que té les patrulles de muntanya, els Pirineus, tota la gent del Regiment Pirineu. És a dir, directament, no hi participen com a tals, però sí en determinats llocs de combat com aquests. És una força pròpia.

—Però ell a la guerra hi va participar mai?

—Ell directament, no. Ell és la persona que organitza totes les qüestions, sense aparèixer-hi mai, però té molts seguidors fidels que haurien lliurat –i de fet molts ho han fet– la vida per seguir a ulls clucs el seu lideratge.

—També és paradoxal que, per una banda, va ser un dels partidaris de votar en blanc i votar no en segons quines eleccions, i alhora entrés de regidor i al final de batlle de Sant Just Desvern als anys trenta.

—No sols això, sinó que Daniel Cardona és l’únic dirigent catalanista que l’any 1931 derrota electoralment a Sant Just Desvern les dues forces més importants del catalanisme, la Lliga i Esquerra Republicana. I el gener del 1934 dobla el nombre de vots que ha rebut el 1931 i derrota electoralment Esquerra Republicana.

—Ell formava part d’una família una mica benestant de Sant Just.

—Una mica benestant, no. Molt benestant.

—En poques paraules, el seu pas per la batllia de Sant Just com la resumiríeu?

—Hi ha una mitificació del seu pas per l’alcaldia, perquè va fer una gestió honrada, va posar a treballar els aturats del poble.

—I durant el 36 va posar patrulles al poble per frenar la revolució.

—Sí, va sortir per evitar que el desgavell de l’ordre públic s’implantés al seu municipi, a la seva vila.

—Llegint-vos, he entès una mica Antoni Malaret, que anys després també va ser batlle del Front Nacional de Sant Just. I que va finançar el grup armat Època.

—Això mateix. Malaret és un d’aquests grans seguidors de Daniel Cardona.

—Cardona és un dels impulsors del Front Nacional de Catalunya.

—Tot i que Cornudella i Cardona estan totalment enemistats, arriben a la conclusió que han de posar-se d’acord. Cardona veia i va constatar que, malgrat l’ocupació militar de Catalunya per part de Franco, hi havia una resistència que es podia tornar a reorganitzar. I ho fan. El 4 de maig de 1940 van arribar a un acord, que és l’acord de creació del Front Nacional, que unia tots els catalans armats contra l’ocupació militar de Franco, amb una estratègia político-militar.

—I molts, molts, molts anys després, això és la llavor d’Època, organització armada independentista.

—I de tantes altres coses.

—Com es va morir, Cardona?

—L’any 42 torna, de manera clandestina, a morir el seu mas de can Cardona. La gent del poble ho sap i ningú no el delata. El 7 de març, apareixia la seva tomba amb un ram de flors.

—I ara a can Cardona qui hi ha?

—Hi viu el seu nét gran, que també es diu Daniel Cardona.

—Llegint la biografia que heu escrit, veus que Cardona es baralla amb Macià, amb Cornudella i amb tants altres.

—Era un tipus molt íntegre. Sí, crec que era molt ferreny, que es diria, i que tenia molt clar que no entraria en negociacions de tipus de polítiques de la restauració. Va ser un individu que va renunciar a entrar al Partit Nacionalista Català perquè no veia gaire clar això de participar obertament en el joc electoral.

—Mirant-ho ara, quines lliçons en podem treure, de Cardona?

—Se’n poden treure com a mínim dues o tres experiències molt importants. La primera, veure que l’independentisme de començament del segle rep molta influència del federalisme. Hi ha molts separatistes que, una vegada reconeguda la sobirania, podrien acceptar plantejaments de tipus federal, o confederal. Arran d’aquests plantejaments, Daniel Cardona sempre va defensar que, havent assolit per la via de les armes aquesta sobirania, s’havia de tirar endavant per la via de la independència. Jo crec que Daniel Cardona ara s’adonaria que l’estratègia del primer d’octubre del 2017 és la via, i que la via armada ara no tindria sentit.

—Per acabar, comenteu la frase: “Daniel Cardona, feixista.”

—Això és una acció interessada dels plantejaments. L’únic text on ell fa doctrina política és un llibre que es diu Per la Pàtria i per la Llibertat. El vam publicar l’any passat. I ell blasma directament els moviments feixistes. Se n’aparta clarament. Ell és fonamentalment un liberal. Les organitzacions que ell va tirar endavant van lluitar clarament contra el feixisme, com el Front Nacional de Catalunya.

—Per què li diuen feixista?

—Jo crec que es basen en la forma militar de les seves propostes. Daniel Cardona volia arribar, com van fer els irlandesos, a la independència per la via de les armes. Es basen fonamentalment en aquest punt. Hi ha una política interessada en aquest sentit.

—Voleu afegir res o subratllar cap idea expressada?

—El sobiranisme actual no cau del cel. No és un suflé, com deia Mariano Rajoy, però tampoc no neix el 2010 amb la sentència famosa del Tribunal Constitucional. Té una trajectòria. El catalanisme ha obert els ulls a una cosa que ja fa molt de temps que denunciava o que posava sobre la taula l’independentisme. L’únic problema que tenia aquest independentisme és que, per la repressió que ha sofert durant molt de temps, aquest independentisme no va tenir temps de fer pedagogia de la independència. És a dir, que la independència és una alternativa que no tan sols es pot defensar amb el cor, sinó també amb el cervell.

86 ANYS DESPRÉS

Avui és l'aniversari de la República Catalana, proclamada per Francesc Macià. Llavors, vam fer història i vam trencar amb la legalitat espanyola. De l'acte de sobirania d'aquella jornada, en continuem vivint avui en dia. Fixeu-vos si va ser important.

D'aquest moment històric vull destacar dos elements. La creació d'un govern republicà català i la proposta de creació d'un cos de defensa d'aquest govern.

El primer govern de Macià

La historiografia frontpopulista, espanyolista de mena, tendeix a ignorar-lo, però el primer govern de Macià va ser el creat immediatament després de la proclamació de la República i tingué una vigència del 15 fins al 28 d'abril.

Era un govern reduït, format per Macià i set Ministres, que no Consellers. 

Ventura  Gassol (ERC), a Política Interior; Joan Casanovas, (ERC), flamant Ministre de Defensa; Manuel Serra i Moret (USC), Economia i Treball; Rafael Campalans (USC), Instrucció Pública; Salvador Vidal i Rossell (UGT), Obres Públiques; Manuel Carrasco i Formiguera, (PCR), Ministre de Comunicacions; i Casimir Giralt i Bullich (PRR), Ministre de Finances. 

Joan Casanovas i Maristany (1890-1942)
Primer i únic (de moment)  Ministre de Defensa de Catalunya 

Com es pot veure era un govern pluripartidista i amb elements sindicals. Val a dir, que en les negociacions que es feren amb els republicans espanyols en els dies següents, el Ministre de Defensa, Joan Casanovas i Maristany, que més endavant arribaria a ser President del Parlament i Conseller Primer dels governs Companys, va ser el més ferm partidari de no renunciar a la República Catalana, aconsellant Macià que calia mantenir-se ferm. Un consell que L'Avi no seguí, i optà per convertir la República en Generalitat autònoma (que no autonòmica, com l'actual). La paradoxa és que, segons les Memòries de qui fou President de la República espanyola, Niceto Alcalá Zamora, si Macià hagués aguantat uns dies més la pressió, tal i com li demanava Casanovas, els republicans espanyols haurien cedit i la República Catalana s'hagués consolidat definitivament. Us imagineu com hauria canviat la història? És una lliçó històrica que, avui en dia, és més útil que mai.

La Guàrdia Cívica Republicana

Immediatament declarada la República Catalana per Macià, un seguit de patriotes es posaren a treballar amb l'objectiu de tenir una força armada que defensés la nova república d'un hipotètic (o probable) atac espanyol. 

Daniel Cardona i Civit (1890-1943)

La iniciativa la va tenir Pere M. Rossell i Vilar, i es va constituir una comissió de la que també formaven part Daniel Cardona, Miquel A. Baltà i Josep M. Batista i Roca. De seguida es van posar a les ordres de Francesc Macià. Per fer-la possible, s'havia de reclutar jovent i es van fer gestions per obrir una oficina de reclutament al primer pis del Palau de la llavors encara Diputació (després convertida en Generalitat). El químic Baltà, fundador, principal dirigent i instructor de l'antiga Societat d'Estudis Militars (1924), en fou nomenat cap. Tècnicament va ser dissenyada per Ricard Fages i Olives, en base a un document titulat Bases per a l'organització d'una milícia republicana, que va fer arribar a Macià. 

És interessant assenyalar que el nou cos hauria rebut una triple influència de tradicions militar o para-militar: l'anglòfila de Batista, la francòfila (i també garibaldina) de Baltà i la germanòfila de Fages. Sense oblidar la influència insurreccionalista (irlandès) de Cardona

Lògicament, el projecte es col·lapsà arran la decisió de Macià d'acceptar la proposta de restablir la Generalitat de Catalunya, com a govern autònom.

Conèixer la pròpia història és fonamental. I avui, és una diada més que adient per fer-ho. 

Glòria i Honor a tots els que van participar-hi. Sense ells no seríem on som ara.

EL PLEBISCIT DE 1931, UN PRECEDENT A RECORDAR

La història és una disciplina acadèmica que gaudeix d’una mala salut de ferro. Vull dir que és molt normal escoltar gent que en malparla directament, sovint per la seva manca d’utilitat pràctica. I d’altres que se’n queixen amargament per que no se la valora. Fins i tot a les escoles, és cada cop més habitual que els alumnes que han de presentar-se a les proves d’accés a la universitat, optin per la filosofia, que sembla que té més glamour (però també perquè només entren 8 temes), que no pas per la història, on entren una vintena de temes, i està ple de dates, personatges, conceptes, processos que fan de mal recordar.

Això no obstant, la història roman. Aguanta. Perdura. I és que la història la fem els homes i les dones. És una part indestriable de nosaltres mateixos. Des del moment que vivim, fins i tot que respirem, som història. Fem història. No ens en podem separar, Viu amb nosaltres. La història és d’una immensa utilitat, encara que potser, certament, no ens farà rics…

Aquesta reflexió ve a tomb arran d’una conclusió que vaig arribar en el seu moment sobre l’ocultació sistemàtica d’un fet històric que va tenir lloc el 2 d’agost del 1931. Em refereixo, és clar, al Plebiscit sobre l’Estatut de Núria. Parlo d’ocultació sistemàtica o, fins i tot de manipulació, perquè en molts llibres de text d’història de batxillerat, així com també en alguns vídeos i documentals penjats a la xarxa, se’n fa un esment molt marginal, com si pràcticament no hagués tingut cap rellevància, en el seu moment. I va ser tot el contrari. En va tenir força de rellevància.

I encara caldria afegir una cosa més. Mirat amb ulls actuals, el Plebiscit del 1931, ens pot ajudar a bastir el discurs de l’etapa en la que ens trobem, que no és altra que el de la Transició Política cap a l’estat propi. És a dir, cap a la Independència.

Abans, però, de referir-m’hi a aquesta qüestió, permeteu-me que ressumeixi succintament els esdeveniments que envoltaren aquell Plebiscit.

Tres dies després de la seva proclamació de la República Catalana, Francesc Macià, en el que fou, segons les seves paraules, “el dia més trist de la meva vida“, va acceptar reconvertir-la en un restabliment de la Generalitat, entès com un poder autònom dins de la República. Aquesta cessió, certament va obrir unes ferides sagnants dins el separatisme dels anys trenta, entre els macianistes i els anti-macianistes, és a dir, entre els possibilistes i els puristes, aquests darrers representats sobretot per la figura d’en Daniel Cardona i Civit, principal defensor de la via insurreccionalista per a l’accessió a la Independència (coneguda com a via irlandesa).

Tanmateix, el restabliment de la Generalitat va tenir una massiva acollida popular, i va donar lloc de forma immediata al procés d’elaboració d’un Estatut per a una Catalunya autònoma -que no és el mateix que una Catalunya “autonòmica”, compte!. Els principals impulsors d’aquest procés, a banda del propi president Macià i del seu govern provisional, van ser els ajuntaments, els quals eren governats en molts casos per opcions catalanistes i republicanes, escollides en les eleccions del 12 d’abril, que van ser les que motivaren l’abdicació d’Alfons XIII i la proclamació de la República. I també els diputats catalans escollits en les eleccions a Corts Constituents republicanes, celebrades el 28 de juny, i que majoritàriament pertanyien a partits republicans i catalanistes, i de forma molt destacada, a la recentment formada Esquerra Republicana de Catalunya, presidida pel propi Macià.

Es formà una ponència estatutària que durant l’estiu d’aquell any es reuní a Núria, al Ripollès,  i elaborà el projecte d’estatut, altrament conegut com a Estatut del 1931 o Estatut de Núria. En poques setmanes es va enllestir la feina. Tal era l’entusiasme popular i de la pròpia classe política, que naturalment es van cremar etapes, i es va redactar abans fins i tot de la pròpia aprovació de la Constitució de la República, que no fou aprovada fins al desembre del mateix any.

Per a reforçar-ne la seva legitimitat, es va acordar un doble procés d’aprovació. Una primera votació per part dels Ajuntaments i una segona votació per part dels ciutadans, mitjançant un sufragi universal masculí, atès que les dones no tindrien de vot fins uns mesos més tard.

Els batlles i regidors dels 1063 ajuntaments catalans existents el 1931, van votar el 26 de juliol. Els resultats van ser més que contundents: 8.349 ho feren a favor, 4 en contra i 402 s’abstingueren.

Pocs dies després, el 2 d’agost, va tenir lloc el plebiscit del Poble de Catalunya. Atès que les dones no podien exercir el dret de vot, van optar per recollir signatures de suport. I en recolliren 400.000, una quantitat més que notable per a l’època i que assenyala el gran nivell de mobilització que es va produir.

La pregunta del plebiscit era “Accepteu el Projecte d’Estatut aprovat per la Diputació de la Generalitat?“. Els resultats van ser igualment aclaparadors. Dels 792.574 catalans amb dret de vot, 595.205 van votar que sí i només 3.286, van votar que no. Dit d’altra manera, amb una taxa de participació del 75%, un 99% va optar pel vot afirmatiu. Per cert, en la foto que acompanya aquest post es pot veure en Mestre Pau Casals, votant aquell dia.

Per primera vegada des del 1714, el poble català havia actuat com un subjecte polític i jurídic. I ho havia fet amb la total aquiescència de l’estat espanyol del moment, que llavors assumia la forma de República.

Aquesta és precisament la reflexió que dóna origen a aquest escrit. El plebiscit del 1931 és clarament un precedent a aportar a l’hora de legitimar el procés de Transició Nacional que estem portant a terme en aquests moments. Llavors l’estat espanyol no s’hi va oposar i va deixar fer.

Certament, ni el món, ni la Catalunya ni l’estat espanyol d’ara són com els dels anys 30. Per sort hem anat endavant, per això, ara, ja no ens conformem amb ser un poder autonòmic, com ho hem estat en els darrers trenta i pocs anys darrers, i ni tan sols en ser un poder autònom, com ho vam ser durant els anys trenta. Ara volem ser un nou estat dins d’Europa i de les Nacions Unides. En aquest sentit, el precedent del plebiscit del 1931, on el poble català va actuar com un subjecte polític i jurídic, no només va ser un esclat de llibertat i de felicitat, després d’una duríssima dictadura profundament anti-catalana, que havia suprimit i intervingut la Mancomunitat, sinó que també constitueix avui en dia un referent a tenir en compte, fins i tot per als propis governants espanyols.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 13.02.2013)