diumenge, 17 de febrer de 2013

EL PLEBISCIT DE 1931, UN PRECEDENT A RECORDAR

La història és una disciplina acadèmica que gaudeix d’una mala salut de ferro. Vull dir que és molt normal escoltar gent que en malparla directament, sovint per la seva manca d’utilitat pràctica. I d’altres que se’n queixen amargament per que no se la valora. Fins i tot a les escoles, és cada cop més habitual que els alumnes que han de presentar-se a les proves d’accés a la universitat, optin per la filosofia, que sembla que té més glamour (però també perquè només entren 8 temes), que no pas per la història, on entren una vintena de temes, i està ple de dates, personatges, conceptes, processos que fan de mal recordar.

Això no obstant, la història roman. Aguanta. Perdura. I és que la història la fem els homes i les dones. És una part indestriable de nosaltres mateixos. Des del moment que vivim, fins i tot que respirem, som història. Fem història. No ens en podem separar, Viu amb nosaltres. La història és d’una immensa utilitat, encara que potser, certament, no ens farà rics…


Aquesta reflexió ve a tomb arran d’una conclusió que vaig arribar en el seu moment sobre l’ocultació sistemàtica d’un fet històric que va tenir lloc el 2 d’agost del 1931. Em refereixo, és clar, al Plebiscit sobre l’Estatut de Núria. Parlo d’ocultació sistemàtica o, fins i tot de manipulació, perquè en molts llibres de text d’història de batxillerat, així com també en alguns vídeos i documentals penjats a la xarxa, se’n fa un esment molt marginal, com si pràcticament no hagués tingut cap rellevància, en el seu moment. I va ser tot el contrari. En va tenir força de rellevància.
I encara caldria afegir una cosa més. Mirat amb ulls actuals, el Plebiscit del 1931, ens pot ajudar a bastir el discurs de l’etapa en la que ens trobem, que no és altra que el de la Transició Política cap a l’estat propi. És a dir, cap a la Independència.
Abans, però, de referir-m’hi a aquesta qüestió, permeteu-me que ressumeixi succintament els esdeveniments que envoltaren aquell Plebiscit.
Tres dies després de la seva proclamació de la República Catalana, Francesc Macià, en el que fou, segons les seves paraules, “el dia més trist de la meva vida“, va acceptar reconvertir-la en un restabliment de la Generalitat, entès com un poder autònom dins de la República. Aquesta cessió, certament va obrir unes ferides sagnants dins el separatisme dels anys trenta, entre els macianistes i els anti-macianistes, és a dir, entre els possibilistes i els puristes, aquests darrers representats sobretot per la figura d’en Daniel Cardona i Civit, principal defensor de la via insurreccionalista per a l’accessió a la Independència (coneguda com a via irlandesa).
Tanmateix, el restabliment de la Generalitat va tenir una massiva acollida popular, i va donar lloc de forma immediata al procés d’elaboració d’un Estatut per a una Catalunya autònoma -que no és el mateix que una Catalunya “autonòmica”, compte!. Els principals impulsors d’aquest procés, a banda del propi president Macià i del seu govern provisional, van ser els ajuntaments, els quals eren governats en molts casos per opcions catalanistes i republicanes, escollides en les eleccions del 12 d’abril, que van ser les que motivaren l’abdicació d’Alfons XIII i la proclamació de la República. I també els diputats catalans escollits en les eleccions a Corts Constituents republicanes, celebrades el 28 de juny, i que majoritàriament pertanyien a partits republicans i catalanistes, i de forma molt destacada, a la recentment formada Esquerra Republicana de Catalunya, presidida pel propi Macià.
Es formà una ponència estatutària que durant l’estiu d’aquell any es reuní a Núria, al Ripollès,  i elaborà el projecte d’estatut, altrament conegut com a Estatut del 1931 o Estatut de Núria. En poques setmanes es va enllestir la feina. Tal era l’entusiasme popular i de la pròpia classe política, que naturalment es van cremar etapes, i es va redactar abans fins i tot de la pròpia aprovació de la Constitució de la República, que no fou aprovada fins al desembre del mateix any.
Per a reforçar-ne la seva legitimitat, es va acordar un doble procés d’aprovació. Una primera votació per part dels Ajuntaments i una segona votació per part dels ciutadans, mitjançant un sufragi universal masculí, atès que les dones no tindrien de vot fins uns mesos més tard.
Els batlles i regidors dels 1063 ajuntaments catalans existents el 1931, van votar el 26 de juliol. Els resultats van ser més que contundents: 8.349 ho feren a favor, 4 en contra i 402 s’abstingueren.
Pocs dies després, el 2 d’agost, va tenir lloc el plebiscit del Poble de Catalunya. Atès que les dones no podien exercir el dret de vot, van optar per recollir signatures de suport. I en recolliren 400.000, una quantitat més que notable per a l’època i que assenyala el gran nivell de mobilització que es va produir.
La pregunta del plebiscit era “Accepteu el Projecte d’Estatut aprovat per la Diputació de la Generalitat?“. Els resultats van ser igualment aclaparadors. Dels 792.574 catalans amb dret de vot, 595.205 van votar que sí i només 3.286, van votar que no. Dit d’altra manera, amb una taxa de participació del 75%, un 99% va optar pel vot afirmatiu. Per cert, en la foto que acompanya aquest post es pot veure en Mestre Pau Casals, votant aquell dia.


Per primera vegada des del 1714, el poble català havia actuat com un subjecte polític i jurídic. I ho havia fet amb la total aquiescència de l’estat espanyol del moment, que llavors assumia la forma de República.
Aquesta és precisament la reflexió que dóna origen a aquest escrit. El plebiscit del 1931 és clarament un precedent a aportar a l’hora de legitimar el procés de Transició Nacional que estem portant a terme en aquests moments. Llavors l’estat espanyol no s’hi va oposar i va deixar fer.
Certament, ni el món, ni la Catalunya ni l’estat espanyol d’ara són com els dels anys 30. Per sort hem anat endavant, per això, ara, ja no ens conformem amb ser un poder autonòmic, com ho hem estat en els darrers trenta i pocs anys darrers, i ni tan sols en ser un poder autònom, com ho vam ser durant els anys trenta. Ara volem ser un nou estat dins d’Europa i de les Nacions Unides. En aquest sentit, el precedent del plebiscit del 1931, on el poble català va actuar com un subjecte polític i jurídic, no només va ser un esclat de llibertat i de felicitat, després d’una duríssima dictadura profundament anti-catalana, que havia suprimit i intervingut la Mancomunitat, sinó que també constitueix avui en dia un referent a tenir en compte, fins i tot per als propis governants espanyols.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 13.02.2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada