Fermí Rubiralta: “Francesc Macià seria la branca política, i Cardona la militar”

Entrevista a l’autor de ‘Daniel Cardona i Civit, una biografia política’, que va presentar la segona edició a Perpinyà al costat del conseller Lluís Puig

14.05.2023 - 21:40

Daniel Cardona (1890-1943) és un dels primers líders de l’independentisme català, l’home que va restar emmirallat per l’alçament armat de Dilluns de Pasqua a Irlanda, model que va voler aplicar a Catalunya. Enguany, quan fa vuitanta anys de la seva mort, la Fundació Reeixida organitza l’Any Cardona, que inclou conferències i presentacions divulgatives sobre aquest batlle de Sant Just Desvern, partidari de la via armada per a arribar a la independència. Divendres, 12 de maig, el conseller Lluís Puig i el president de la fundació Reeixida, Oriol Falguera, van parlar amb Fermí Rubiralta, l’autor de Daniel Cardona i Civit (1890-1943). Una biografia política (Editorial Afers), l’obra de referència sobre Cardona, de la qual aquests dies es presenta la segona edició. VilaWeb ha entrevistat el senyor Rubiralta, estudiós de l’alliberament nacional català, per parlar d’un dels homes més importants, i desconeguts, del primer independentisme.

—Per algú que no conegui de res Daniel Cardona, com el resumiríeu?

—Probablement és el personatge més important després Francesc Macià de l’independentisme històric català. És el cofundador de les dues organitzacions independentistes més rellevants, Estat Català i Front Nacional de Catalunya.

—Llegint la vostra biografia també es veu que és un dels grans partidaris de la via insurreccional catalana.

—Si em permets que et corregeixi una mica, jo més que via insurreccional catalana, diria via irlandesa. L’insurreccionalisme era una manera de fer política molt arrelada amb els polítics de dretes i d’esquerres. Francès Macià és un líder insurreccional, i fa els fets de Prats de Molló. Lluís Companys és un líder insurreccional, i fa el 6 d’octubre de 1934. Cardona el que fa és tirar endavant una via insurreccional politicomilitar que copia el que va fer el Sinn Féin, a Irlanda. És l’aparell militar, per una banda, amb els grups armats, i per l’altra l’activitat política. Francesc Macià, seria la branca política, i Daniel Cardona la militar, de l’estratègia irlandesa.

—Cardona comença de molt jove a fer accions. Amb quinze anys, durant els fets del Cucut

—El 25 de novembre de 1905, una sèrie de militars a Barcelona, emprenyats per una portada de la revista Cucut, assalten el local. A la tornada, pujant pel carrer Ferran, ell i alguns companys de feina, que treballaven en una merceria, veuen els militars des del primer pis, i els van tirar serradures. Emprenyats, els militars van voler botar foc a la merceria i l’amo de la merceria el va acomiadar. Coneixedors de l’acció d’en Cardona, altres amos el van contractar ràpidament.

—I de molt jove s’involucra políticament.

—El 1903 arriba a ser president de la Unió Catalanista el doctor Martí Julià que donarà una empenta característica a la Unió Catalanista i a tots aquests grups de joves. Aquests grups de joves són els que desenvoluparan l’independentisme, molt incipient encara, com a alternativa a la Lliga. En Daniel Cardona és un d’aquests joves i esdevindrà d’alguna manera el cap natural. Hi ha un capítol que és molt poc conegut i és la repressió sobre tots aquests grups, que entren a la clandestinitat. El 1907 ja se sap les primeres relacions d’aquests grups amb les pistoles, quan van a València i tenen un enfrontament amb la gent més espanyolista. I els primers escamots com a tal apareixen el 1916-1917

—I les accions dels escamots, què eren?

—Eren de curta volada. Però hi ha un enfrontament amb els grups espanyolistes de l’any 1918, quan van matar el Manel Miralpeix. Són els anys de la majoria d’edat de l’independentisme. Hi ha alguns factors que l’ajuden a explicar, aquesta majoria d’edat: La primera és la Primera Guerra Mundial, i els 14 punts de Wilson. El segon és el tema d’Irlanda, amb l’aixecament de Pasqua del 1916 que emmirallarà a tots aquests grups. I quan el Martí Julià mor, Daniel Cardona, d’alguna manera, ha de fer un pas endavant. I és quan adopta l’estratègia irlandesa. Pensa, també, que és el moment on apareix l’estelada.

—La següent gran acció de l’independentisme català militar, seria el complot de Garraf.

—Sí, s’organitza i es prepara l’atemptat de Garraf contra el rei espanyol Alfons XIII. Però fracassa.

—Després, Prats de Molló.

—Cardona no va participar a Prats de Molló perquè s’havia barallat molt amb Macià.

—Següent gran moment: a la República del 31, Cardona vol crear una força armada republicana que defensi la República Catalana.

—El 1931 hi ha una reconciliació entre tots dos dirigents de l’independentisme, per intentar mantenir aquesta proclamació de la República, i tots els capitostos, en Batista i Roca i altres, proposen a Macià crear una Guàrdia Republicana que defensi si és necessari amb les armes aquesta República Catalana. Però tres dies després, Macià es tira enrere i transforma la República Catalana en una via autonomista, que serà l’estatut de Núria.

—Arribem al 6 d’octubre de 1934.

—Un cop Macià agafa la via autonomista, el moviment separatista es trenca, amb quatre estratègies. Una és la de Nosaltres Sols, el grup fundat per Cardona, que és la via irlandesa; l’altra és el Partit Nacionalista català, que és un intent de fer independentisme per la via electoral; hi ha també el Partit Català Proletari de Jaume Compte; i la quarta estratègia és la de la branca de Macià –mort feia poc– dins ERC. Arribem al 6 d’octubre que es torna a produir una insurrecció, però aquesta insurrecció té dos projectes polítics al darrere. L’un és la insurrecció que tira endavant en Lluís Companys i pràcticament tot el govern d’Esquerra Republicana, que és intentar tornar al 14 d’abril, és a dir, que la República sigui de caràcter progressista com ho havia estat fins a les eleccions del novembre del 33. En canvi, Josep Dencàs i tots els independentistes intenten proclamar la República Catalana, és a dir, seguir la via independentista que no es va seguir el 1931. El 1934 Cardona i tots els altres líders secunden l’aixecament liderat per Josep Dencàs, tot i que Cardona veu que anirà al fracàs perquè ha estat mal preparat, no tenen armes i Companys no vol un afrontament armat directe. Però Daniel Cardona hi participa amb tota la seva organització perquè ell no pot oposar-se a un aixecament a favor de la República Catalana i en contra de la dominació espanyola.

—Arriba la guerra del 1936 i Cardona intenta catalanitzar el conflicte.

—La guerra és una guerra de caràcter espanyol, i ells volen pactar, per exemple, una separació del conflicte i que fos la Generalitat o un govern català el que tirés endavant la lluita contra el feixisme.

—Després dels Fets de Maig del 37, Cardona s’exilia. Per què?

—Els anarquistes volen liquidar Estat Català. I l’única manera que troba Estat Català per subsistir és amb el nomenament de Joan Cornudella com a secretari general, perquè Cornudella tenia una especial relació amb els dirigents anarquistes. I ha de treure’s de sobre tota la gent malvista per la FAI. I un d’aquests és Daniel Cardona, de manera que el gener del 1937 Daniel Cardona i els seus seguidors són expulsats d’Estat Català. Ell ja estava mig exiliat.

—És paradoxal que un partidari de la lluita armada durant la guerra no hi participi.

—Sí que hi participa, perquè Daniel Cardona, i tots els seus seguidors, és la gent que té les patrulles de muntanya, els Pirineus, tota la gent del Regiment Pirineu. És a dir, directament, no hi participen com a tals, però sí en determinats llocs de combat com aquests. És una força pròpia.

—Però ell a la guerra hi va participar mai?

—Ell directament, no. Ell és la persona que organitza totes les qüestions, sense aparèixer-hi mai, però té molts seguidors fidels que haurien lliurat –i de fet molts ho han fet– la vida per seguir a ulls clucs el seu lideratge.

—També és paradoxal que, per una banda, va ser un dels partidaris de votar en blanc i votar no en segons quines eleccions, i alhora entrés de regidor i al final de batlle de Sant Just Desvern als anys trenta.

—No sols això, sinó que Daniel Cardona és l’únic dirigent catalanista que l’any 1931 derrota electoralment a Sant Just Desvern les dues forces més importants del catalanisme, la Lliga i Esquerra Republicana. I el gener del 1934 dobla el nombre de vots que ha rebut el 1931 i derrota electoralment Esquerra Republicana.

—Ell formava part d’una família una mica benestant de Sant Just.

—Una mica benestant, no. Molt benestant.

—En poques paraules, el seu pas per la batllia de Sant Just com la resumiríeu?

—Hi ha una mitificació del seu pas per l’alcaldia, perquè va fer una gestió honrada, va posar a treballar els aturats del poble.

—I durant el 36 va posar patrulles al poble per frenar la revolució.

—Sí, va sortir per evitar que el desgavell de l’ordre públic s’implantés al seu municipi, a la seva vila.

—Llegint-vos, he entès una mica Antoni Malaret, que anys després també va ser batlle del Front Nacional de Sant Just. I que va finançar el grup armat Època.

—Això mateix. Malaret és un d’aquests grans seguidors de Daniel Cardona.

—Cardona és un dels impulsors del Front Nacional de Catalunya.

—Tot i que Cornudella i Cardona estan totalment enemistats, arriben a la conclusió que han de posar-se d’acord. Cardona veia i va constatar que, malgrat l’ocupació militar de Catalunya per part de Franco, hi havia una resistència que es podia tornar a reorganitzar. I ho fan. El 4 de maig de 1940 van arribar a un acord, que és l’acord de creació del Front Nacional, que unia tots els catalans armats contra l’ocupació militar de Franco, amb una estratègia político-militar.

—I molts, molts, molts anys després, això és la llavor d’Època, organització armada independentista.

—I de tantes altres coses.

—Com es va morir, Cardona?

—L’any 42 torna, de manera clandestina, a morir el seu mas de can Cardona. La gent del poble ho sap i ningú no el delata. El 7 de març, apareixia la seva tomba amb un ram de flors.

—I ara a can Cardona qui hi ha?

—Hi viu el seu nét gran, que també es diu Daniel Cardona.

—Llegint la biografia que heu escrit, veus que Cardona es baralla amb Macià, amb Cornudella i amb tants altres.

—Era un tipus molt íntegre. Sí, crec que era molt ferreny, que es diria, i que tenia molt clar que no entraria en negociacions de tipus de polítiques de la restauració. Va ser un individu que va renunciar a entrar al Partit Nacionalista Català perquè no veia gaire clar això de participar obertament en el joc electoral.

—Mirant-ho ara, quines lliçons en podem treure, de Cardona?

—Se’n poden treure com a mínim dues o tres experiències molt importants. La primera, veure que l’independentisme de començament del segle rep molta influència del federalisme. Hi ha molts separatistes que, una vegada reconeguda la sobirania, podrien acceptar plantejaments de tipus federal, o confederal. Arran d’aquests plantejaments, Daniel Cardona sempre va defensar que, havent assolit per la via de les armes aquesta sobirania, s’havia de tirar endavant per la via de la independència. Jo crec que Daniel Cardona ara s’adonaria que l’estratègia del primer d’octubre del 2017 és la via, i que la via armada ara no tindria sentit.

—Per acabar, comenteu la frase: “Daniel Cardona, feixista.”

—Això és una acció interessada dels plantejaments. L’únic text on ell fa doctrina política és un llibre que es diu Per la Pàtria i per la Llibertat. El vam publicar l’any passat. I ell blasma directament els moviments feixistes. Se n’aparta clarament. Ell és fonamentalment un liberal. Les organitzacions que ell va tirar endavant van lluitar clarament contra el feixisme, com el Front Nacional de Catalunya.

—Per què li diuen feixista?

—Jo crec que es basen en la forma militar de les seves propostes. Daniel Cardona volia arribar, com van fer els irlandesos, a la independència per la via de les armes. Es basen fonamentalment en aquest punt. Hi ha una política interessada en aquest sentit.

—Voleu afegir res o subratllar cap idea expressada?

—El sobiranisme actual no cau del cel. No és un suflé, com deia Mariano Rajoy, però tampoc no neix el 2010 amb la sentència famosa del Tribunal Constitucional. Té una trajectòria. El catalanisme ha obert els ulls a una cosa que ja fa molt de temps que denunciava o que posava sobre la taula l’independentisme. L’únic problema que tenia aquest independentisme és que, per la repressió que ha sofert durant molt de temps, aquest independentisme no va tenir temps de fer pedagogia de la independència. És a dir, que la independència és una alternativa que no tan sols es pot defensar amb el cor, sinó també amb el cervell.