L'EUGENI, L'ENCERTA

Si fa uns dies reproduïa íntegrament l'article del gran Belzunces, avui he de tornar a repetir la jugada, però amb un altre savi, una persona per a la qual guardo un enorme respecte personal, i, sobretot, intel.lectual: l'Eugeni Casanova.

Llegiu, si us plau aquest article penjat també a la secció d'Opinions Contundents de Vilaweb, que paga la pena. Gràcies Eugeni, per ser les teves aportacions, sempre il.luminadores del camí que s'ha de seguir.

El Regne Unit reconeix Catalunya*

per Eugeni Casanova

Vilaweb

17.06.2013

Les paraules de David Cameron donant suport al dret d'independència dels pobles són transcendentals i marquen un punt d'inflexió en la llarga marxa cap al passaport propi. El missatge és evident: l'Europa civilitzada diu clar i català que els conflictes territorials es resolen de manera civilitzada i vol forçar Espanya a negociar. Però va més enllà: si Cameron vol que es voti la independència no deu ser pas per a negar-la quan sigui declarada. Si el Regne Unit reconeix Catalunya, els Estats Units i la majoria de països europeus hi aniran al darrere --o al costat--. I no cal dir els iberoamericans. Què facin Espanya, Rússia o Romania és bastant irrellevant. 

El gest de Cameron no és pas aïllat. Les maquinacions de Federico Trillo (únic ambaixador polític de tots els nomenats pel govern de PP, segons que es vanta ell mateix) han tingut segurament l'efecte contrari del desitjat. Atabalat fins a l'extenuació, amb pressions que voregen la insídia, el govern britànic es va negar a fer el 'front comú' contra Escòcia i Catalunya que li proposava Madrid. 'Així és com nosaltres fem les coses', va dir dimecres Cameron. No com Espanya, per tant. L'error de Madrid és pensar que els arguments que fa servir a casa són assumibles fora de l'àmbit de distribució de La Razón, l'ABC o El Mundo. La diplomàcia és, també, una disciplina de tradicions, i 'el cas dels catalans' és present en la historiografia britànica, per bé que es remunti al 1714. No és cap casualitat que l'aliat més antic d'Anglaterra sigui Portugal. 

Però el gest de Cameron fa evident una percepció que ja és general. Espanya té tres ambaixades a Brussel·les, davant Bèlgica, l'OTAN i la Unió Europea, que sumen a la capital flamenca un estol de tres centenars de diplomàtics, funcionaris i buròcrates. Des de l'11 de setembre passat tots tenen com a missió primordial de desacreditar Catalunya i torpedinar les iniciatives dels eurodiputats i del govern catalans. Cal afegir-hi els eurodiputats del PP, que s'hi apliquen tant com poden. La majoria de personal europeu, des de comissaris a conserges, comença a estar tip de les seues visites constants, fins al punt que la frase 'ja vénen els espanyols' s'ha fet popular. 

"Des de l'Onze de setembre el personal espanyol a Brussel·les té com a missió primordial de desacreditar Catalunya"

L'ofensiva més forta va ser els dies abans del 22 d'abril, quan Artur Mas inaugurà, al Parlament Europeu, l'exposició 'El català, llengua d'Europa'. Tots els diputats proclius i alts representants, un per un, van rebre visita espanyola i, a més, els parlamentaris del PP van provar de fer ajornar l'exposició 'sine die' amb l'excusa que faltaven tres mesos per a unes eleccions. Era la primera vegada que es demanava de suspendre un acte així per uns comicis, malgrat que se n'han fet molts amb menys temps de marge. 

Hi van assistir divuit eurodiputats, i això que acostuma a ser complicat que n'hi hagi set o vuit. El cas català desperta un gran interès a la Unió i molts van voler tenir-ne informació de primera mà. Abans de la inauguració, Artur Mas es va reunir amb tres comissaris europeus, un fet insòlit perquè a la UE hi ha uns tres-cents presidents de regió. La comissària d'Interior, Cecilia Mälstrom, liberal sueca, que parla català, va explicar a Twitter que havia 'tingut una interessant conversa amb el president Mas sobre la situació de Catalunya'. També la de Cultura, Androulla Vassiliou, va piular que s'hi havia reunit.

Mas va tenir tracte de cap d'estat a la presentació, sense bandera espanyola. Cent cinquanta persones el van aplaudir després d'haver glossat la llengua catalana. Entre els assistents hi havia càrrecs de primer nivell: la vice-presidenta del parlament, Isabelle Durant; el president del grup liberal-demòcrata, Guy Verhofstadt, o el president del partit liberal-demòcrata, l'eurodiputat britànic Graham Watson (favorable a una consulta a Catalunya). No cal dir que la premsa espanyola va parlar de 'fracàs de Mas a Europa'.

Al final, el diputat del PP Luis de Grandes, número dos de la candidatura i membre del patronat de la FAES, es va atansar al president català i li va comentar burleta que el convidava 'al gran acte de la marca Espanya' que s'havia de fer allí mateix. 

Aquest 'gran acte' va tenir lloc el 4 de juny i no hi va assistir ni un únic no espanyol. Les sevillanes i el jabugo, per a ells tots sols. El buit de les personalitats europees, total, sense fissures, va evidenciar quina és la reputació d'Espanya ara mateix dins la Unió. Molts països veuen la vocació europea d'Espanya com un simple oportunisme lligat, a la primeria, a un desig de modernització i, sobretot, al fons de compensació. Espanya deixarà de rebre diners estructurals el 2015 i molts pensen que aleshores deixarà de convenir-li Europa.

"El 22 d'abril, Artur Mas es va reunir amb tres comissaris europeus, un fet insòlit perquè a la UE hi ha uns trescents presidents de regió"

Els europarlamentaris catalans remeten a l'article 'Después de tocar fondo: una nueva política europea para España', d'un 'espanyolista intel·ligent' especialista en la UE, Ignacio Molina, investigador del Real Instituto Elcano i professor del departament de Ciències Polítiques i Relacions Internacionals de la Universitat Autònoma de Madrid. Molina lamenta el famós 'ensimismamiento' espanyol. Segons ell, la pèrdua de prestigi i influència d'Espanya és fruit de l'arrogància i d'un aïllament voluntari, i esmenta anècdotes com la ira del canceller alemany Gerhard Schröder davant d'Aznar perquè aquest li donava lliçons de creixement econòmic, quan tot el superàvit de la malgastadora Espanya es devia a la caritat de la UE i al drenatge fiscal a Catalunya. 

Molina constata que Espanya l'han fet fora dels òrgans directius de tots els estaments de la UE i, malgrat el seu pes demogràfic, ara es troba al nivell de Romania o Lituània. 'Això no és estrany perquè falseja sistemàticament les dades que envia a la Unió, un pecat mortal per a un luterà', explica un eurodiputat. 

A còpia de molta dedicació, han aconseguit convertir-se en els pàries de la UE. Ramon Tremosa diu que 'a Estrasburg i a Brussel·les la gent se'n va de la sala quan un espanyol parla. No tenen res a aportar, s'han abonat a la política dels despropòsits i a la mentida com a eina d'actuació. L'economia catalana està en el "core business" europeu, l'espanyola no.' Tremosa cita sovint la frase que li va dir un eurodiputat alemany referint-se a Espanya: 'El fracàs no s'improvisa, tot sovint es guanya a pols.'  

Aquest estat d'ànim es palesa amb un seguit de clatellades en pocs dies: vot favorable als corredors mediterrani i atlàntic i contrari al central, petició de la dació en pagament per als casos de desnonament, absència del president Martin Schultz a l'acte de la marca Espanya havent dit que hi aniria, adhesions a Kossove, Gibraltar a la UEFA... I la gran plantofada, un dard directe: els dos premis Ciutadà Europeu per als 'nazis' de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i per a la separatista Acadèmia de la Llengua Basca. 

El primer ministre britànic fa evident ara que nord enllà comencen a perdre la paciència. 'Les paraules de Cameron no valen per a Espanya', ha respost aquest linx de les relacions internacionals que es García Margallo. Deu ser el famós 'ensimismamiento'.. 

*Les negretes i les fotos les he triades jo (JS)

AFERS EXTERIORS, PRIMERA ANÀLISI

La política exterior del nou govern Mas, el govern Mas II, és una de les àrees que més ha canviat respecte la de l'anterior legislatura, la del govern Mas I. Aquesta darrera va estar totalment subordinada a la voluntat d'un home que treballa fent d'espanyol, com és en Duran i Lleida. Van ser dos anys nefastos, tant per les persones que n'assumiren la responsabilitat, com per les polítiques que executaren. Quant a les persones, eren gent clarament contràries al desenvolupament d'una diplomàcia catalana amb un alt contingut polític. Eren gent que volien caure bé a les autoritats espanyoles, que havien participat entusiàsticament en la diplomàcia espanyola, fins i tot en episodis tan lamentables i condemnables com la guerra d'Iraq, sota la presidència de José María Aznar. Pel que fa a les polítiques, es limitaren a l'anomenada diplomàcia econòmica, és a dir, a esdevenir una simple gestoria de les empreses catalanes a l'exterior, una activitat necessària, no cal dir-ho, però que no és suficient. Van ignorar olímpicament el Pla d'Acció Exterior que havia impulsat l'administració anterior, la del tripartit, i que era una de les escasses accions positives que s'havia portat a terme. També s'aturaren en sec, i fins i tot es va fer alguna marxa enrere, en la política d'establiment de delegacions exteriors.

Amb el govern Mas II, les expectatives eren totes unes altres. S'han complert? Jo diria que a mitges. Certament no es va començar gaire bé. El President Mas no ha complert la promesa de crear una Conselleria d'Afers Exteriors específica, i ni tan sols ha incorporat aquest concepte a la denominació oficial de la Conselleria que s'encarrega del tema. A major satisfacció dels espanyolistes que van pressionar de totes les maneres possibles per evitar-ho. Finalment els Afers Exteriors van anar a raure a la Conselleria de Presidència, solució intermitja, però que no deixa de tenir un regust amarg. Sense cap mena de dubte hauria estat molt millor complir la promesa electoral i fer que el propi President n'assumís directament la responsabilitat. Hauria donat un missatge inequívoc de la rellevància que els Afers Exteriors tenien en la nova etapa política marcada per la implementació de la Transició Nacional al dret a decidir i la necessitat d'internacionalitzar-la davant l'actitud clarament obstruccionista de Madrid.

Malgrat aquests inicis dubitatius, els esdeveniments posteriors semblen clarament marcar una tendència a progressar adequadament. Per una banda, els homes d'en Duran, han anat desapareixent, i sent substituïts per polítics que realment estan compromesos amb una Catalunya lliure. I això és positiu, òbviament. En segon lloc, s'ha fet front de forma contundent a l'ofensiva mediàtica que el govern espanyol va llançar en capçaleres com el Wall Street Journal, el Financial Times o el The Economist, entre d'altres, tractant de culpabilitzar de la crisi espanyola “les autonomies,” eufemisme per a referir-se, naturalment, i exclusivament, a Catalunya. De fet, és ben evident que en els darrers mesos els atacs i contraatacs mediàtics han estat constants, i es pot ben dir que per primera vegada, la Generalitat i també determinades inciatives civils, han plantat cara a l'ofensiva espanyola, fins al punt que en alguns moments aquesta ha tingut un efecte boomerang que ha acabat perjudicant al propi govern espanyol, començant pel seu President, i continuant per l'inefable Ministre Garcia Margalló i a la diplomàcia espanyola que no ha deixat perdre cap oportunitat per fer el ridícul.

La conseqüència d'aquest pols ha estat, naturalment, una reacció histèrica espanyola per terra, mar, aire, i per internet, contra les embajadas de la Generalitat, que s'han convertit en el pim, pam, pum de les crítiques al suposat malbaratament econòmic i que n'han demanat el seu tancament, quasi bé per via manu militari.

Una de les respostes a aquesta ofensiva ha estat la creació d'un organisme, el Diplocat (Diplomàcia Pública Catalana), que ha tingut la virtut d'obtenir, arran d'una de les seves primeres iniciatives, un semàfor vermell per part de La Vanguardia. Senyal que es va pel bon camí, que és el totalment oposat al d'en Duran i Lleida. Però del Diplocat en parlarem en el proper article.

(NOTA: Article publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 25, maig 2013)