AFERS EXTERIORS, PRIMERA ANÀLISI

La política exterior del nou govern Mas, el govern Mas II, és una de les àrees que més ha canviat respecte la de l'anterior legislatura, la del govern Mas I. Aquesta darrera va estar totalment subordinada a la voluntat d'un home que treballa fent d'espanyol, com és en Duran i Lleida. Van ser dos anys nefastos, tant per les persones que n'assumiren la responsabilitat, com per les polítiques que executaren. Quant a les persones, eren gent clarament contràries al desenvolupament d'una diplomàcia catalana amb un alt contingut polític. Eren gent que volien caure bé a les autoritats espanyoles, que havien participat entusiàsticament en la diplomàcia espanyola, fins i tot en episodis tan lamentables i condemnables com la guerra d'Iraq, sota la presidència de José María Aznar. Pel que fa a les polítiques, es limitaren a l'anomenada diplomàcia econòmica, és a dir, a esdevenir una simple gestoria de les empreses catalanes a l'exterior, una activitat necessària, no cal dir-ho, però que no és suficient. Van ignorar olímpicament el Pla d'Acció Exterior que havia impulsat l'administració anterior, la del tripartit, i que era una de les escasses accions positives que s'havia portat a terme. També s'aturaren en sec, i fins i tot es va fer alguna marxa enrere, en la política d'establiment de delegacions exteriors.

Amb el govern Mas II, les expectatives eren totes unes altres. S'han complert? Jo diria que a mitges. Certament no es va començar gaire bé. El President Mas no ha complert la promesa de crear una Conselleria d'Afers Exteriors específica, i ni tan sols ha incorporat aquest concepte a la denominació oficial de la Conselleria que s'encarrega del tema. A major satisfacció dels espanyolistes que van pressionar de totes les maneres possibles per evitar-ho. Finalment els Afers Exteriors van anar a raure a la Conselleria de Presidència, solució intermitja, però que no deixa de tenir un regust amarg. Sense cap mena de dubte hauria estat molt millor complir la promesa electoral i fer que el propi President n'assumís directament la responsabilitat. Hauria donat un missatge inequívoc de la rellevància que els Afers Exteriors tenien en la nova etapa política marcada per la implementació de la Transició Nacional al dret a decidir i la necessitat d'internacionalitzar-la davant l'actitud clarament obstruccionista de Madrid.

Malgrat aquests inicis dubitatius, els esdeveniments posteriors semblen clarament marcar una tendència a progressar adequadament. Per una banda, els homes d'en Duran, han anat desapareixent, i sent substituïts per polítics que realment estan compromesos amb una Catalunya lliure. I això és positiu, òbviament. En segon lloc, s'ha fet front de forma contundent a l'ofensiva mediàtica que el govern espanyol va llançar en capçaleres com el Wall Street Journal, el Financial Times o el The Economist, entre d'altres, tractant de culpabilitzar de la crisi espanyola “les autonomies,” eufemisme per a referir-se, naturalment, i exclusivament, a Catalunya. De fet, és ben evident que en els darrers mesos els atacs i contraatacs mediàtics han estat constants, i es pot ben dir que per primera vegada, la Generalitat i també determinades inciatives civils, han plantat cara a l'ofensiva espanyola, fins al punt que en alguns moments aquesta ha tingut un efecte boomerang que ha acabat perjudicant al propi govern espanyol, començant pel seu President, i continuant per l'inefable Ministre Garcia Margalló i a la diplomàcia espanyola que no ha deixat perdre cap oportunitat per fer el ridícul.

La conseqüència d'aquest pols ha estat, naturalment, una reacció histèrica espanyola per terra, mar, aire, i per internet, contra les embajadas de la Generalitat, que s'han convertit en el pim, pam, pum de les crítiques al suposat malbaratament econòmic i que n'han demanat el seu tancament, quasi bé per via manu militari.

Una de les respostes a aquesta ofensiva ha estat la creació d'un organisme, el Diplocat (Diplomàcia Pública Catalana), que ha tingut la virtut d'obtenir, arran d'una de les seves primeres iniciatives, un semàfor vermell per part de La Vanguardia. Senyal que es va pel bon camí, que és el totalment oposat al d'en Duran i Lleida. Però del Diplocat en parlarem en el proper article.

(NOTA: Article publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 25, maig 2013)