(Dedicat a la memòria d’en Jordi-Carles Burillo i Roig)
JOSEP SORT. L’èxit apoteòsic de la Via Catalana, ha desfermat una ofensiva full spectrum del govern i sobretot de la diplomàcia espanyola. Estan acollonits, literalment. Que una mobilització tingui èxit, com va ser la Manifestació del 2012, pot ser casual o atribuïble fins i tot a la sort, la fortuna o l’atzar. Però que passin dotze mesos, i el nou repte superi amb nota l’anterior, això ja no és cap casualitat. Això ja és una cosa seriosa. Ara va de bo.
Per això el nacionalisme espanyol ha passat al Mode 2 de la seva estratègia. Seguint la dita clàssica de la lluita anti-colonial: l-opressor primer ignora i menysprea l’enemic que vol alliberar-se (Mode 1). Quan aquest demostra fortalesa i empenta, tremp i audàcia, llavors l’opressor l’ataca (Mode 2). I ara, som en aquest mode: l’atac. Fins i tot ja perdent les formes i recorrent perillosament a la violència física, com va passar a la Delegació de Madrid, en un episodi molt fosc, com acostuma a passar sempre que estan implicats els serveis d’intel.ligència espanyols, i fins i tot el propi Ministeri de Defensa. Per cert, que entre el públic assistent, hi havia representants diplomàtics, segons sempre d’algun país bàltic, d’Irlanda, i fins i tot sembla que també dels Estats Units, tot i que aquest extrem sembla que no s’ha confirmat oficialment. I algun altre. Uns cracks, els espanyols.
Aquest atac ja cada cop més desfermat té lloc, per descomptat, a través del front mediàtic, tal i com he intentat explicar en les darreres setmanes. Però els sis dies posteriors a l’11S, l’histerisme mediàtic espanyols està batent tots els rècords. L’assimiliació de l’independentisme al nazisme ja és quotidiana i descarada. Estan perdent els papers.
És interessant assenyalar quins són els objectius que semblen triar. Per una banda, naturalment, TV3. De l’altra, el tema internacional, i més concretament, de la Unió Europea. Entre d’altres.
Respecte el tema de TV3, ja he escrit per activa i per passiva, que l’objectiu d’Espanya és impedir que TV3 sigui la televisió de referència del procés de Transició Nacional, com ho està sent fins ara. Els espanyols saben que amb TV3 no controlada, les possibilitats de derrota pròpia es multipliquen exponencialment. De manera que no m’estranyaria que forcessin algun tipus de control o fins i tot tancament per part de Madrid.
Però la batalla dels darrers dies també s’ha centrat en el reconeixement internacional de la Catalunya Independent, i molt particularment, en si formaria part de la Unió Europea. Cada cop les mostres de simpatia, comprensió, complicitat de polítics i analistes europeus cap a una Catalunya independent es multipliquen. Això fa que el govern espanyol mobilitzi tot els seus recursos diplomàtics, encara molt tocats després de la duríssima pallissa rebuda a Buenos Aires, i de l’enfrontament amb el Regne Unit pel tema del penyal.
En aquest sentit, el tema estrella, naturalment, és la suposada exclusió de la UE de la Catalunya independent. Insistir en aquest punt és totalment inútil. No hi ha cap precedent que justifiqui aquesta suposada exclusió. Ans ben al contrari, la UE sempre s’ha caracteritzat per trobar solucions pragmàtiques quan ha hagut de resoldre problemes, unes solucions que sempre han anat en la direcció d’incorporar més i més estats a la Unió. Seria una casualitat que precisament fos Catalunya la primera que trenqués aquesta dinàmica.
Però els espanyols, conscients que si no exhibeixen el papu de l’exclusió de la UE, ho tenen cru, han activat els seus peons a Brussel.les. Es diguin Almúnia o fins i tot un personatge nefast, patètic, que actua com a Portaveu del Parlament Europeu i que respon al nom de Jaume Duch. Sí, català de naixement, però espanyolhasta las cachas. En Duch no ha mogut ni un dit en tots els anys que porta al càrrec per fer possible el reconeixement del català com a llengua del Parlament, més aviat ha posat tots els obstacles possibles. I ara, aquest full de serveis a favor d’Espanya, l’acaba d’incrementar amb unes declaracions extemporànies que naturalment van en la direcció de rebutjar la pertanyença de Catalunya a la UE… Però tu qui ets per badar boca sobre aquest tema, Duch? No és la teva feina dictaminar sobre aquesta qüestió… i a més fer-ho amb mala llet, amb la conyeta d’entrar per la finestra… Més respecte al poble català, home! Jo penso que després d’aquestes declaracions caldria destituir-lo immediatament perquè ha trencat totes les normes sobre el comportament d’un funcionari europeu. Senyor Martin Schultz, a què espera a destituir-lo? O és que vol que els energúmens feixistes espanyols assaltin també la Delegació de Catalunya a Brussel.les?
Clar que ben pensat, la cosa seria més humana. Fins a l’aparició de la figura d’Amadeu Altafaj com a portaveu del Comissari Europeu d’Afers Econòmics i Monetaris, Jaume Duch semblava ser el més famós dels eurofuncionaris catalans a Brussel.les. Ara aquest reconeixement el té, sense cap mena de dubte, el jove periodista. Oimés quan es va saber que assistiria a la Via Catalana que es va fer a Zurich. Segur que això no li va agradar al senyor Duch.
*(NOTA: Post penjat al DGS, el 18.09.2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada