QUAN RAJOY REBI LA TRUCADA

Aquest post el volia escriure pel matí, un cop descansat d'un dia tan emotiu com el d'ahir. Però no he pogut esperar. De manera que això és el que vull dir, ara mateix.

Un cop victoriosos del repte de l'11S, un cop l'espanyolisme ha tornat a fer immensament el ridícul, aquest cop a la gloriosa ciutat de Tarragona, mil vegades massacrada pels espanyols al llarg de la història, per cert. Ara comença el darrer capítol de la història.

Primera consideració. Ja n´hi ha prou de happenings independentistes. N´hem fet tres, i tots tres ens han sortit bé. Però aquest és el darrer, si volem ser seriosos. Després del que hem fet aquesta Diada, un quart, per superar-ho, hauria de ser a l'espai, en mig dels satèl.lits i dels drons. I no penso que ho aconseguiríem. No. El poble s´ha mobilitzat en massa, hem batut tots els rècords i els guinness a batre. Ara anem a sac, sense més contemplacions. Aquesta que acabem de passar ha de ser, de fet, ja és a hores d'ara, la Diada definitiva, com molt bé va dir la Carme Forcadell.

Segona consideració. Aquesta mobilització monstre probablement no farà modificar la negativa del govern espanyol, i particularment del seu President, Mariano Rajoy, a autoritzar o a no impugnar la consulta del 9N. Més aviat al contrari. Seria un suïcidi polític si mostrés qualsevol feblesa. No només el cafre del Sánchez i la faraona d'Andalusia se li tirarien a la jugular, sinó sobretot tota la brunete,els presidents autonòmics peperos i els aznaristes. No en quedaria ni les engrunes.

Tercera consideració. Si és evident que per molt que ens mobilitzem, no farem canviar l'opinió d'un President del Govern espanyol, en el sentit que és electoralment rendible per a ell fotre canya a Catalunya, i sobretot no cedir en res ni per res, llavors el que cal fer és fixar-se en quines circumstàncies anteriors s´ha aconseguit que un President espanyol canviï els seus posicionaments inicials i baixi del burro o de la muntanya, com més us agradi.

I la resposta a aquesta consideració, si més no, en els darrers o immediats anys, és que un President del Govern espanyol baixa del burro o de la muntanya quan rep una trucada. Ho hem vist en temes de política internacional, de justícia universal o d'afers monetaris europeus. És rebre la trucada i, per art de màgia, donde dije digo... I tan frescos.

Quarta consideració. Si això ho tenim clar, és evident que tota l'estratègia de les properes setmanes i fins al dia abans del 9N ha d'anar dirigida a que aquesta trucada es produeixi. I des d'aquesta perspectiva, la Diada d'enguany ha estat un gran èxit. Cal que qui ha de fer la trucada, la vegi com a necessària i imprescindible, i que la prefereixi a qualsevol altra alternativa.

Cinquena consideració. Qui ha de fer la trucada, concretament, ha d'estar convençut que els líders polítics catalans, i particularment els dos principals, van a per totes. I que no jugaran de farol o s'escaquejaran en el darrer minut, malgrat totes les fatxenderies de Madrid. Naturalment, també ha de tenir la certesa, que aquests dos líders són de confiança i no optaran per sortides de bombero com la de no formar part de la UE, o de l'OTAN, o la de no tenir exèrcit, perquè no és seriós. 

Només quan tingui aquestes certeses, és a dir, que el poble català és seriós (que ja la té,després de la Diada d'enguany), i que els líders polítics catalans, sobretot els dos principals, també ho són, llavors, només llavors, despenjarà el telèfon o premarà el teclat i dirà allò de "Senyor Rajoy, hem de parlar...". I llavors, només llavors, haurem guanyat.

AMB "V" DE VICTÒRIA!

Gran èxit de l'Assemblea General de l'ANC a Tarragona. Tot i no haver-hi assistit, per altres compromisos previs, n'assumeixo íntegrament els seus resultats, i sobretot, les seves decisions.

Hi ha una qüestió clara. Ja hem entrat en un procés de mobilizació permanent i constant des d'ara fins al 9 de novembre. No podem donar-nos ni un dia de descans. La militància ha de ser una obligació, per a tot aquell i aquella que vulgui arranjar definitivament el tema. No hi ha excuses, ni peròs que valguin. Tenim l'enorme sort i a l'hora, l'enorme responsabilitat de culminar un procés que encetaren les nostres generacions precedents i al llarg del qual molts s'han deixat la vida, la salut, i ara ens impel.leixen a acabar-lo.

La nostra gran força és la gent. El poble. No pot haver ni un sol barri, ni un sol districte, ni un sol municipi, ni una sola comarca, verge de la nostra presència. Només si hi som, a tot arreu, guanyarem. I guanyarem de carrer. Però hi hem de ser. 

Aquesta és una lliçó que cal aprendre i interioritzar. Podem ser uns cracks, el moviment independentista, en l'ús de les xarxes, que ho som. I això ens permet arribar de forma immediata arreu. Però, si no hi ha una presència directa, humana, en tots i cadascun dels nostres pobles i ciutats, l'èxit serà molt més difícil d'assolir.

Per sort, en som molts. Milers, centenars de milers, milions. I aquesta fortalesa l'hem de fer valdre. Ni que sigui per fer rotacions, perquè naturalment, hi ha el dia a dia. Però l'esforç que hem de fer en els propers mesos, a nivell individual, és mínim, si el comparem amb el que en el passat van fer uns pocs, i que tan durament ho van pagar. Però se'n sortiren, ells i elles. I ens salvaren els mots. I la Pàtria. I ara som nosaltres, molts, moltíssims de nosaltres, els qui hem de fer un darrer pas.

Contra el discurs de la sang, de l'odi, de la mentida, el missatge de la victòria, de la llibertat, de la Independència. De la felicitat i el benestar. De l'orgull, del poble.

Amb la "V" de la Victòria, endavant  per Catalunya!