Els dos diplodocus de la política espanyola, Felipe Gonzalez i Alfonso Guerra, han coincidit en els darrers dies en afirmar que la independència de Catalunya és “impossible”. De debò? He de confessar, malgrat que aquesta pràctica fa molts anys, com uns 39, que la tinc rovellada per desús, que em sorprèn que uns individus pretesament d’esquerres, gosin parlar d’impossibles. Si en política hi haguessin impossibles, encara hi hauria feudalisme a Europa, i els drets no existirien, només els malsusos i les obligacions cap al senyor feudal. O potser és que qui pensa en impossibles és que no és d’esquerres. O també que “ser d’esquerres” ja no és el que era abans. Per cert, què és ser d’esquerres?
No va ser en Gonzalez que va dir allò que no feia res si el gat era blanc o negre, mentre cacés els ratolins? Algú vol una prova més fefaent de pragmatisme i en definitiva de funcionalisme en estat pur, que va portar-lo a ser el principal avalador del guàrdia civl Rodriguez Galindo, ascendint-lo fins i tot a general, en plena crisi del GAL? Un individu, aquest últim, per cert, poc sospitós de ser d’esquerres. Val a dir, que la frase tenia copyright, naturalment, al cap i a la fi, Gonzalez és espanyol, i en conseqüència, no inventa res. Concretament, si no m’erro, de Deng Xiaoping… sí, qui va haver de dimitir com a màxim dirigent de la República Popular de la Xina, després de la matança de Tiananmen…
I què dir de Guerra, inesgotable font de frases cèlebres, com aquella de qui es mou no surt a la foto, o que preferia un minut de televisió que no sé quantes hores de mítings, o alguna cosa per l’estil. I és que van haver de patir la TVE de Suarez de la Transició, i això els va marcar molt.
Per sort, nosaltres no som d’eixe món. La qual cosa no vol dir que no veiem les seves malifetes. Com a l’antigor, quan els condemnats a mort se’ls penjava als afores de la població, prou lluny per no ensumar la fortor del cadàver, però suficientment a prop per que els vilatans el veiessin del poble estant i els servís d’advertiment.
La independència de Catalunya impossible? Va home, va, i un bé negre!
Si realment hi ha una cosa no només possible, sinó també probable, en la geopolítica del món, i més concretament, a l’Europa d’avui en dia, és la independència de Catalunya. Per moltes raons.
Una primera és que no serà la primera vegada que Espanya veu com s’independitza un territori. De fet, hi ha, segons sembla 23 precedents. No pas pocs. En la majoria d’ells, Espanya s’hi ha posat de cul, i ha sortit amb el cul escaldat, quan no s’ha escapat cames ajudeu-me! En el cas de Catalunya, i en el context de la Unió Europea, no caldrà ni tan sols recórrer a l’ús de mesures contundents. És tan gran la feblesa espanyola, que no està en condicions d’oposar-s’hi seriosament, més enllà d’algun posat melodramàtic, que ratllarà, inevitablement, en el patetisme, com ja acostuma a passar.
Una segona, és la voluntat del Poble Català d’assolir-la el més aviat possible. Després de tres-cents anys de resistència a l’anihilació, les condicions són favorables a fer el pas que ens permeti esdevenir un poble lliure, de decidir el nostre futur en el context de les nacions lliures del món. No només és la nostra voluntat. És que és urgent l’aconseguir-ho, si volem continuar existint com a poble.
En definitiva, parlar d’impossibles, sobretot en l’àmbit sociopolític, denota un pensament profundament conservador, que ratlla en el ridícul quan s’obvien les condicions concretes, objectives, que diu el marxisme, per tal que un esdeveniment succeeixi. En el cas de la Independència de Catalunya, no només és donen aquestes condicions objectives, sinó que, tant o més important, també n’hi ha de subjectives, que són les que sorgeixen dins de cadascun de cada cop més catalans i catalanes. De centenars de milers, de milions, de catalans i catalanes. Amb l’estat espanyol no hi ha res a fer des de la subordinació. La independència no només no és una impossibilitat, és una certesa que estem a molt poc de fer realitat. Assolim-la i comencem a treballar per fer que aquest país esdevingui un lloc que ens permeti, a nosaltres i als nostres fills, viure amb dignitat i amb orgull.
(NOTA: Post penjat al ND, 02.10.2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada