Cal prendre consciència de les infraestructures civils que poden tenir una capacitat militar.
diumenge, 18 de juny de 2023
El sistema de carreteres de l’imperi romà és ben conegut; amb calçades pavimentades, tot sovint amb una amplada per a fer-hi passar dos carros, permetia tant el comerç com el moviment ràpid de tropes allà on fossin requerides. El que no ho és tant són el seguit de dipòsits de gra i farratges que es situaven al costat de les vies. Així doncs, en cas d’alguna crisi als «limes», les legions trobaven abastiment sense necessitat d’aturar-se a les ciutats. No és que això fos quelcom fora de l’abast dels bàrbars tecnològicament parlant, però, tanmateix, pensar a situar d’avançada material per operacions militars quedava més enllà de la seva imaginació.
Aquest n'és només un exemple, però d'infraestructures duals —civils i militars— en trobem al llarg de la història. El ferrocarril n’és una de les més conegudes, i la seva qualitat o deficiència es va posar de relleu a la I Guerra Mundial. Mentre que els alemanys van arribar al pic d'un tren cada cinc minuts sobre els ponts del Rin l'agost de 1914, la magra xarxa ferroviària russa obligava a escollir entre fer passar municions o bé pinso pels cavalls alternativament, tot minvant el potencial ofensiu. Un altre exemple en són els ports. L'estrateg naval nord-americà Alfred Thayer Mahan comptava el nombre de ports de cada país —sense distinció entre si eren per naus mercants o de guerra— com un dels sis factors a tenir en compte a l'hora d'analitzar-lo. Un exemple més recent és el de la línia de continuïtat entre el desplegament de la xarxa de cable de telègraf submarí amb la fibra òptica actual, essent una pura formalitat intentar classificar-la com a militar o civil.
Tots aquests elements són al nostre entorn quotidià i, com passa amb la geografia, no en som gaire conscients. Anem doncs per parts. El primer que cal fer és veure les diferents categories d’infraestructures. Molt genèricament, aquestes es classifiquen entre (a) energètiques, (b) de transport/logístiques i (c) de telecomunicacions. El combustible i el plàstic que produeix la petroquímica de Tarragona, per exemple, pot ser igualment útil per a l'activitat civil com per a les forces militars. La xarxa viària i ferroviària, els ports i aeroports en són exemples fàcils de comprendre. Menys coneguts són però, els ports de cable submarí, com ara els de Barcelona, Sagunt i València. De tot això se’n desprèn que podrien ser també objectius militars en cas de conflicte. Només cal recordar l’Ofensiva Combinada de Bombardeig (1943-45), on britànics i nord-americans van atacar —amb resultats desiguals— la indústria i la producció i distribució energètica del III Reich. A l’actual guerra Russo-ucraïnesa hem vist quelcom similar contra les centrals energètiques ucraïneses —sense menystenir els casos en què s’ha apuntat deliberadament contra població civil.
Amb aquesta breu panoràmica hem de preguntar-nos doncs: quines potencialitats i vulnerabilitats té la nostra infraestructura dual? En primer lloc, tenim la xarxa viària i ferroviària, que ens permetria moure amb relativa rapidesa les nostres forces d’una situació de crisi. Justament per garantir la dissuasió en cas de remor de sabres des de l’oest, poder mobilitzar i desplegar les formacions de reservistes a Ponent de forma ràpida és cabdal. Aquesta mobilització ràpida prèvia és en el que va fallar Israel el 1973 —el Pla Shovach Yonim— on entre altres coses, s’havien desmuntat les línies de ferrocarril existents al Sinaí abans del 1967. Malgrat que tinguem línies de ferrocarril, aquestes haurien de ser millorades substancialment per generar redundàncies. Hem de donar per fet que en cas de conflicte aquestes seran danyades, destruïdes o col·lapsades per l’evacuació de civils. En aquest aspecte hem de tenir preparats equips de reparació ràpida, amb la corresponent formació i material en estoc. Un cas extrem d’especialització en són les tropes ferroviàries russes, però Suècia també ens pot aportar exemples exitosos de col·laboració estructurada entre civils i militars per situacions de guerra i emergències.
En el cas de les carreteres i autopistes, malgrat ser necessari disposar d’equips de reparació, l’aspecte de la planificació és imprescindible. L’evacuació de civils de les zones de combat pot deixar aquestes vies inutilitzables i cal saber compaginar aquesta tasca amb el moviment de tropes i material cap a les àrees de desplegament avançat. Un altre element a tenir a punt són els espais aprofitables per les forces aèries. D’una banda, les àrees de servei i polígons logístics són terrenys ideals per emplaçar heliports improvisats. La recàrrega d’armes i combustible, així com l’extracció ràpida de ferits serien algunes de les potencialitats. Un aspecte més complicat és el d’habilitar pistes d’envol i aterratge per l’aviació d’ala fixa. Un dels clàssics de la Guerra Freda a Alemanya i els Països Nòrdics era emprar les rectes llargues per aquesta funció, donant per descomptat que molts aeròdroms quedarien inutilitzats per la potència de foc terrestre i aèria dels soviètics. No farem esment dels ports i aeroports, ja que trobem que són infraestructures duals prou evidents.
Respecte a la infraestructura energètica, cal reconèixer-ho, som extremadament vulnerables. A banda de la dependència energètica de l’exterior —prop de tres quartes parts de la producció d’energia primària— la poca producció elèctrica pròpia prové de la nuclear d’Ascó. Eliminar les principals estacions transformadores que en depenen seria suficient per deixar-nos sense energia elèctrica. Així doncs, a banda dels equips de reparació del material elèctric és imprescindible el desplegament d’una xarxa multinodal on la producció i el consum energètic siguin tan propers com sigui possible. Això passa, tant sí com no, per les renovables i, per descomptat, per liquidar el nimby nostrat. En el moment que entenguem que aquest perfil de gent —sumats a la incompetència de la Generalitat— no són només egoistes i il·luminats, sinó una amenaça per a la nostra seguretat nacional, anirem més per feina.
L’aspecte de les telecomunicacions, afortunadament és el que ens dona més opcions. La principal vulnerabilitat la trobem en l’atròfia creativa que ens han generat quinze anys de telèfons intel·ligents. En aquest camp, per exemple, radioaficionats i hackers podrien anar de bracet, talment com ho fan a les Forces de Defensa de Suècia. Aquest perfil d’especialistes alhora, són especialment indicats per «alfabetitzar» la població en l’aspecte de telecomunicacions d’emergència. Certament, però, el sistema de cables submarins de fibra òptica que ens connecten amb la resta del món són vulnerables. Això requerirà inversió en la vigilància i protecció aquests però, tanmateix, la tecnologia per fer-ho ja existeix. Més de dues dècades de desenvolupament en vehicles submarins no tripulats arreu del planeta ens permeten proveir-nos de solucions a preus raonables.
En aquest article hem procurat generar una presa de consciència de la infraestructura dual. Potenciar-la i protegir-la és imprescindible, ja que el futur no és previsible, i creure que més enllà de l’horitzó tot serà estable i civilitzat és una il·lusió perillosa —sinó, recordem que des de la fi de l'URSS fins a la invasió de Geòrgia amb prou feines van passar disset anys. Oimés quan, tal com assenyala en Frederic Porta, el conflicte entre Catalunya i Castella va més enllà de la independència. Les solucions esmentades requereixen en bona mesura la col·laboració entre la població civil i les forces de defensa, però aquest aspecte no és en absolut inassolible tenint present el grau de voluntarisme existent i la nostra tradició d’autoorganització, que ens connecta des del present fins a l’edat mitjana. Així doncs, la resta es resumeix en planificació, voluntat i constància.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada