dimarts, 3 de desembre de 2013

MAMA, EL TETE EM PEGA*

A aquestes alçades de la pel.lícula la situació està molt clara. A Catalunya hi ha una opció que treu 2 milions de persones al carrer a toc de xiulet. Impressionant. I hi ha una altra opció, que a tot estirar, quan xiula, amb prou feines en treu 15.000, i la meitat són forasters que van de Primosdezumosol.
Si això és tan clar, i ho és, no sé on hi ha el problema, des d’una perspectiva democràtica de tot plegat. Enlloc! diria. En un sistema democràtic consolidat, la situació actual que viu Catalunya, amb una immensa majoria dels seus ciutadans decantats cap a participar en una presa de decisió col.lectiva en forma de consulta, es fa i punt. I en tot cas s’informa a la resta del món mundial, per a que se n’assabentin. Però no es negocia amb la voluntat de decidir el propi futur. O és que som esclaus que no tenim capacitat d’autogovernar-nos. Les lleis estan al servei dels pobles, sempre. I mai a l’inrevès. I quan un poble decideix emprendre el camí, de forma democràtica i amb totes les garanties d’un sistema de drets i llibertats, doncs ningú no s’hi pot oposar.
Llavors, això que sembla tan obvi, com és que costa tant d’entendre? Doncs perquè hi ha una confusió que és un element clau per comprendre l’actual situació. De fet, no sé si és santa innocència o pur i dur cinisme. Però en la cultura política de les darreres dècades a Catalunya, s’ha fet de la unanimitat un referent sagrat. I en democràcia la unanimitat és l’excepció, no la norma. Intentar que tots els partits polítics acabin per passar per l’adreçador de la consulta és fer volar coloms. No ho aconseguirem mai. No podrem convèncer mai, als que perceben Espanya com a única pàtria dels espanyols, que Catalunya pot decidir per ella mateixa. És com si els talléssim un braç -això els il.lusos, perquè els cínics ho veuen com la pèrdua de la principla mamella de l’estat espanyol, durant molts segles.
De manera que, i això és el tema clau, la confrontació, el xoc, és inevitable. En algun moment haurem de plantar-nos i dir que nosaltres iniciem el nostre camí com a poble igual que el poble espanyol i la resta de pobles del món mundial. No podem aspirar a que els espanyols entenguin o comprenguin aquest pas. S’hi oposaran, naturalment. I naturalment faran les marranades que el context els permeti fer. I per això no podem quedar en evidència i davant d’una cleca dels espanyols, no podem lamentar-nos i anar a la mama denunciant que “el Tete em pega“. És clar que et pegarà. Només faltaria que no ho fes.
Sortosament, el món actual no permet que aquesta violència espanyola es onverteixi en una agressió a la integritat física de ningú, i per descomptat, del propi President de la Generalitat. Ja no hi ha ni Hitlers, ni Mussolinis. Ni Inquisicions ni Reis Sols. Ara manen les paraules, la negociació. La democràcia.
I per això ens hem de demostrar el més contundentment possibles per donar una imatge inequívoca que anem a totes. Que no pararem fins aconseguir els nostres objectius. I que quan cal plantar clara, es planta.
Perquè només faltaria que, en ple segle XXI, el vot d’uns valgués més que els vots d’altres. Que la minoria s’imposés a la majoria.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 28.11.2013)

Cap comentari:

Publica un comentari