LA DESAPARICIÓ DE LA CATALUNYA ESPANYOLA*

Progressivament, cada cop agafant una velocitat de creuer, el projecte de la Catalunya espanyola va desapareixent. És una gran notiícia. Naturalment, aquest projecte es va encetar en el moment que les tropes de Franco entraven per la Diagonal, el gener del 1939. Però ja molt abans s’havien donat passos en aquest sentit. Ja en els anys 10 i 20 del segle XX, els espanyols tenien per objectiu fomentar la “andalusització” de Catalunya, mitjançant estratègies d’enginyeria demogràfica consistent en promoure, provocar la mobilitat de centenars de milers de persones de les províncies meridionals de l’Estat cap a Catalunya. Això es pot comprovar documentalment, no és cap invenció. L’arribada d’aquests contingents de població, molts dels quals s’establiren a la zona del Paral.lel, Sants, Hostafrancs, la Torrassa i altres barris, no va ser en cap cas un fenomen natural, sinó clarament manipulat i amb uns objectius ben precisos. El de minoritzar la població autòctona, considerada totalment inassimilable, la major part d’ella, al projecte nacional espanyol. En aquest sentit, els espanyols, com és normal, no van inventar res, sinó que copiaven altres casos més o menys contemporanis que es van donar per exemple a Turquia, a Rússia, i també, més proper, el cas italià, sobretot amb l’arribada de Mussolini al poder.

L’impacte de la immigració procedent sobretot de Múrcia i Almeria, d’Aragó, i, menys de Castella, a banda del País Valencià, va ser enorme, des d’un punt de vista sociopolític. L’espanyolisme va utlitzar-la com a força de xoc per combatre el procés de nacionalització de Catalunya, com va dir en Rovira i Virgili, que es portà a terme, primer des de la Mancomunitat, i després des de la Generalitat. Naturalment, no tota la immigració va jugar aquesta carta. Molts dels seus membres, en integrar-se en el teixit econòmic, industrial, social, van apostar per fer-ho també políticament, i fins i tot culturalment, de manera que interioritzaren una doble adscripció la social i la nacional. D’altres, però, caigueren de ple en el discurs espanyolista o en tot cas en una reacció anti-catalana, molts d’ells perquè l’associaven a partits com la Lliga i a la seva visió de la burgesia.

En definitiva, i això és realment substantiu, i el que sovint es troba a faltar en moltes anàlisis sociodemogràfiques que encara avui en dia es fan quan s’estudia aquest període i el posterior de la dictadura franquista, és el fonament polític de tot aquest procés immigratori. Perquè hi havia, repeteixo, una clara voluntat política en aquest procés, que es va refermar en el període franquista.

Concretament, els anys del franquisme, la voluntat de minoritzar la població autòctona, es va convertir en una obsessió, a l’hora que, amb la col.laboració entusiasta de sectors autòctons, es va proposar crear un nou projecte polític, el de la Catalunya espanyola, o del 39, que, en paraules prou conegudes, desencaminés la falsa ruta, per tal d’emprendre la ruta correcta, que no era altra que la ruta espanyola.

El projecte de la Catalunya espanyola va tenir els seus anys d’or entre 1940 i 1992, però sobretot entre els anys 50 i 70, quan l’hegemonia espanyola va ser total. L’arribada de noves onades immigratòries procedents d’Andalusia, de Castella, de Galícia, d’Extremadura, va ser contínua. I en aquest procés, les estructures polítiques del règim, van tenir un rol molt important. Començant pel propi Movimiento Nacional, que no es cansava de reclamar-ne més. Significativament, encara l’any 1981, el llavors President del govern espanyol, Leopoldo Calvo Sotelo, féu unes declaracions en el mateix sentit, és a dir, reclamant encara més immigració espanyola per minoritzar els autòctons.

Tanmateix, el procés d’espanyolització de Catalunya, malgrat que va canviar radicalment la fesomia d’una part molt important de Catalunya, i introduí unes dinàmiques lingúístiques i de tot tipus mai vistes abans, no ha aconseguit els seus objectius, si més no en la seva totalitat.

Les raons són múltiples. Una d’elles sense cap mena de dubte, és la voluntat de resistència dels catalans i les catalanes, que han plantat cara des des molts àmbits, i que també han sabut incorporar o ha atret a una part molt important d’aquesta immigració d’origen espanyol que s’ha arrelat en les lluites concretes i que a partir d’aquí han pres consciència de país i no han caigut en la trampa de la instrumentalització ètnica per part d’uns poders que sempre els ha tractat com a carn de canó.

Una instrumentalització que encara s’intenta, si ens fixem en els discursos dels dirigents espanyolistes actuals. I on s’utilitza com a element cohesionador el discurs de la catalanofòbia, farcit de típics tòpics, de prejudicis, estereotips, i sobretot d’un enorme sentit de supremacia, per exemple, en el vessant lingüístic de l’espanyol respecte del català.

Una segona raó, amb tots els clarobscurs que tingué, van ser els 23 anys de govern Pujol, amb el seu projecte de reconstrucció nacional, va actuar en molts àmbits com una contrapès a l’espanyolisme. Sovint per voluntat pròpia, i en d’altres com a conseqüència de la mobilització popular que es manifestava al carrer en múltiples manifestacions i campanyes i d’on s’estructurà un moviment independentista cada cop més potent i ampli.

Finalment, una tercera raó és d’escala global. L’adveniment del procés globalitzador, i l’arribada d’unes noves onades migratòries procedents d’arreu del món, han tornat a canviar la fesomia del país, l’han convertit en una realitat multilingüe, multicultural, multireligiosa. Els sectors espanyolistes, en aquest context, que en els anys 40 a 70 es pensaven que s’anaven a menjar el món, són cada cop menys rellevant, bunkeritzats en editorials, diaris i en el funcionariat , però que veuen com els nous catalans, procedents d’arreu del món no cauen en la temptació de la catalanofòbia, perque no l’han mamada, i a ningú se li passa pel cap odiar el seu veí. Avui, per exemple, hi ha més catalanoparlants que mai en la nostra història. I encara que llengua i opció nacional no sempre coincideixen, és simptomàtic que és ara quan de forma més desacomplexada l’independentisme és al carrer i constitueix la principal força política.

És per això, que amb l’augment de l’independentisme, amb les transformacions globals que estem assistint, el projecte de la Catalunya espanyola, la de la Catalunya del 39, és cada cop un element més residual i marginal. I està bé que així sigui. Més rapidament que lenta, l’espanyolisme es va extingint. I això és una bona notícia.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 25.06.2014)