REFLEXIONS D'UN CONSELL NACIONAL

Ahir vaig assistir, com a convidat, al Consell Nacional ampliat de CDC que es va celebrar al Palau de Congressos de Barcelona. Com el seu nom indica, no era un Consell Nacional normal, atès que es va convidar tots els alcaldes, regidors i caps de llista municipals de CDC. Hi eren presents per primera vegada, els 10 reagrupats que han entrat a aquest òrgan en virtut de l'acord d'associació d'RCAT amb CDC. Tots ells encapçalats per la vicepresidenta Ruth Carandell, que a més és membre del totpoderós Consell Executiu Nacional (CEN) de CDC. També es va convidar els membres de la Junta Directiva Nacional de Reagrupament que, com el cas d'una servidora, no som membres d'aquest òrgan. En aquest sentit, va ser força emotiu l'aplaudiment que vam rebre per part dels assistents quan s'anuncià la nostra presència a l'acte. Emotiu i que cal agrair sincerament.

La reunió va representar el tret de sortida del que els estrategues convergents han batejat com la campanya del Triple Sí, és a dir, Sí a Votar, Sí a l'Estat Català i Sí a l'Estat Català Independent. 

La veritat és que m'esperava un acte més tipus míting electoral, i en la seva major part va ser quasibé un acte totalment orgànic, això sí amb prop de 2.000 assistents, alguns dels quals quasi treuen navalles (és broma) per poder seure en els instants inicials. Podem dir que hi havia una representació de la infanteria convergent, gent de base, que clarament demostraven un gran entusiasme per ser-hi perquè entenien que era una cita important. En l'ambient es palpava que estem en un moment cabdal.

L'acte va tenir dues parts. La primera era interna, per la qual cosa òbviament, no m'hi estendré, ja que van demanar confidencialitat. Només vull destacar les intervencions magnífiques d'en Ramon Tremosa i sobretot la del Josep Rull, que en alguns moments semblava que de tant obrir els braços semblava que es posaria a levitar.

Però, naturalment, el plat fort, era la segona part, que sí que va ser pública, i que va consistir en el discurs del President Artur Mas, que va durar quasi una hora i mitja. Quan va pujar a l'escenari Mas va ser rebut amb una cridòria impressionant dels assistents d'Independència que francament em va sorprendre positivament. 

El discurs de Mas va ser en termes generals més que correcte, hi abundaren les metàfores marineres, com ja és habitual en ell, i sobretot la demanda de nedar a favor de la corrent i deixar de fer-ho en contra. Tant les va repetir que en una ocasió es va equivocar i va dir-ho al revés. Però bé, petiteses a banda, un discurs ferm, que no va decaure en cap moment i que demostra que està preparat per anar a fons i fins al final. On va també destacar la defensa de la subjectivitat nacional de Catalunya i el rebuig a considerar-la com a objecte o propietat d'altri. Naturalment no faltaren les puies corresponents a un partit que està oferint un espectacle penós de manca de compromís nacional, que van ser ben rebudes per l'audiència, sovint en mig de somriures i alguna rialla. 

A l'acabar, com a l'inici. Més Independència i naturalment, Els Segadors, cantat amb total fermesa. Naturalment, atès que era la primera vegada que assistia a un Consell Nacional de CDC, no puc fer comparacions, de manera que no sé si tanta contundència és normal o no. Si m'he de guiar per la típica imatge dels Consells Nacionals ordinaris que es fan en un hotel de Sant Cugat i que emeten les televisions, jo diria que no. Però vaja, és una impressió.

En definitiva, penso que Mas ha aconseguit convèncer la tropa convergent que va a per totes i aquesta es troba més predisposada que mai a lluitar per la Independència. És doncs, una molt bona notícia.