NOU LLIBRE DE JOSEP SALA I CULLELL

 

Avui he comprat aquest llibre d'en Josep Sala i Cullell. Lògicament no l'he llegit, encara, però les primeres pàgines són altament recomenables. Caldrà llegir-lo sencer abans de fer-ne una ressenya com cal. Del seu autor ja vaig fer una referència en aquest post de fa uns mesos, que vaig valorar molt satisfactòriament, per això he decidit comprar i llegir el seu nou llibre. Cal tenir en compte que l'autor ja fa anys que viu a Noruega i fins i tot ha adoptat la nacionalitat corresponent. Ha viscut tot el procés d'arrelament en aquest país i això ha fet que tingui l'experiència pròpia d'un migrant. 

El llibre, segons ja he llegir, tracta de reflexionar sobre el tema de la migració des d'una perspectiva socialdemòcrata escandinava i remarca que Catalunya no ha estat fins molt recentment que no aplicat aquesta perspectiva, sinó que sovint s'ha obviat i quan se n'ha parlat sempre qui ha gosat fer-ho ha estat titllat de feixista, nazi, etc. Fet sorprenent quan l'impacte de la migració a casa nostra representa un creixement de més del 31% de la població, mentre que països com França, Bèlgica i Àustria, l'impacte ha estat només del 15% i encara a Itàlia i Alemanya, del 3%. Són dades que impressionen i posen de manifest que en aquest tema, cal tenir present sempre que l'enginyeria demogràfica que porten a terme els estats és fonamental. 

La immigració a l'estat espanyol no és quelcom nou. Ja en els anys 20, sota la primera dictadura de Primo de Rivera, i per influència del règim feixista italià, aprofitant l'Exposició Universal de 1929, es va fomentar una onada migratòria espanyolitzadora, fins i tot emfatitzant l'arribada de criminals i delinqüents, particularment. Aquesta onada procedia sobretot de Múrcia i i d'altres províncies castellanes. Naturalment, durant la segona dictadura, la de Franco, també es tornà a fomentar una nova onada entre els anys 1950 i 1975, ara sobretot procedent d'Andalusia i Extremadura, majoritàriament. Per acabar-ho de complicar, a partir dels anys 90 del segle XX, Catalunya ha viscut una tercera onada migratòria sota els governs del PP i del PSOE i llurs respectius processos  de regularització de migrants procedents sobretot de Sudamèrica i de l'Àfrica, però també d'altres països i continents. Totes aquestes onades, han estat fonamentades per l'estat espanyol, amb l'objectiu de minoritzar la població catalana i particularment la llengua catalana. 

En aquest sentit, cal tenir molt en compte dos instruments estratègics que els governs espanyols estan emprant en aquest ptocés: els cens electoral i el padró, amb dades tan brutals, com l'empadronament de milers d'immigrants en edificis públics. Cal tenir en compte que l'empadronament és el que obre la porta a l'accés als drets socials, educatius, polítics, etc, i doncs té un profund impacte en la sanitat, l'educació i les eleccions (dret de vot). 

Josep Sala i Cullell

Com explica Cullell en les primeres pàgines que ja he llegit, a Noruega no s'ha aplicat el model espanyol, sinó que "havia decidit de no donar permisos de residència ni de treball als immigrants (...) per evitar que competissin a la baixa en salaris i condicions laborals amb els autòctons" (pg. 14). Això naturalment ens porta a la reflexió que els empresaris i els sindicats oficials són els més beneficiats en aquesta expamsió demogràfica, i, en el cas de Catalunya, tenim la patronal del Foment del Treball Nacional, i pel que fa als sindicats, la UGT i CC.OO. que tenen una forta dependència econòmica dels govern espanyol, i particularment del Ministeri de Treball, sigui del PSOE i del PP. Per cert, parlant de la UGT, en concret, només cal recordar que els dos regidors triats pel PSOE per cobrir les baixes dels regidors socialistes electes al municipi de Ripoll, procedeixen, sense cap sorpresa, de l'esmentat sindicat, a més que un d'ells, sino vaig errat, és d'origen argentí o uruguaià, per acabar-ho de lligar.

En definitiva, quan acabi la lectura, prometo fer-ne una reflexió més desenvolupada. Abans, però d'acabar, deixeu-me que recordi que l'autor, tot sembla indicar que la seva col·laboració amb Vilaweb, o si voleu, Vilawoke (eheheh), penja d'un fil. Ja veurem com acaba.

UN ALTRE ARTICLE EXCEL·LENT!

Fa unes setmanes vaig penjar en aquest bloc un article excel·lent d'en Fèlix Rabassa, que em sembla que no tinc el gust de conèixer. Doncs bé, avui en penjo un altre d'igualment excel·lent d'un columnista de Vilaweb, en Josep Sala i Cullell, que he llegit aquesta matinada. Brutal, repeteixo. I, atès que no és el primer que m'agrada de les seves col·laboracions, preveig que a Can Partal, durarà poc. M'hi jugo un pèsol. Per cert, al seu autor. em sembla que tampoc el conec. 

Llegiu-lo i ja direu! 

També he emfatitzat frases clau del text, sempre segons el meu parer, és clar. (Ah, per cert, una de les fotos que apareix en el post, l'he triada jo, a veure si l'endevineu....

Dos minuts de TV3 expliquen el terratrèmol electoral que viurem

El ‘Telenotícies Comarques’ mostra el cas d’una família sense permís de residència i condemnada per ocupar un habitatge destinat a estudiants, i tria presentar-la com una víctima del sistema

Josep Sala i Cullell

6.11.2025

La peça es va emetre al Telenotícies Comarques del 29 d’octubre. La presentadora, Núria Solé, introdueix així la notícia: “A Salt, al Gironès, desnonament d’una família amb quatre fills menors que ocupa un pis municipal des de fa un any. Tot i l’extrema vulnerabilitat, no tenen papers i l’ajuntament ha optat per la via penal per fer-los fora i donar el pis a una altra família de la Borsa Municipal d’Habitatge.”

Josep Sala i Cullell

La crònica, signada per Eva Rodríguez i Judit Fernández, comença amb imatges de la família, i la veu en off ens explica això: “Van venir del Marroc buscant atenció mèdica per al pare de família que pateix diverses malalties, però davant la dificultat de poder llogar i de regularitzar la seva situació, van optar per ocupar i avui els desnonen. L’ajuntament tenia destinat aquest pis a lloguer per a estudiants i en comprovar que estava ocupat, segons expliquen des del consistori i assessorats pels serveis jurídics, van optar per la via penal per intentar fer-ne fora la família i recuperar-lo. A més del desnonament, la sentència també preveu una multa de gairebé 1.000 euros i els dificultarà poder obtenir papers.” L’informatiu ens ofereix les declaracions de Tarek Cheriba, del Sindicat de l’Habitatge de Salt: “Hauran de pagar la multa econòmica i a partir d’aquí esperar un temps fins a cancel·lar els antecedents penals i poder regularitzar la seva situació. I per tant no podran entrar en el sistema per a accedir a habitatge de protecció oficial i un seguit de drets.” Finalment les periodistes ens expliquen que “des de l’ajuntament argumenten que al juny ja es va aturar el desnonament perquè la família es va comprometre a marxar i que en no fer-ho el procediment ha tirat endavant”.

D’aquesta peça informativa no sé què m’impacta més, si la història que presenta o el tractament informatiu que se’n fa. Que consti que dic que m’impacta i no que em sorprèn, perquè ja n’he vist de tots colors i sé que quan a Catalunya es parla d’immigració el punt de vista oficial sol situar-se a l’extremíssima esquerra. Vaig preguntar als pares si havien vist la crònica en directe i em van dir que sí, i que van apagar el televisor per a evitar que se’ls ennuegués el dinar.

Anem a pams. Com he explicat diverses vegades en aquesta columna, hi ha dos tipus d’immigrants no europeus: els refugiats, que fugen d’una persecució o d’un conflicte i demanen asil per l’article 14 de la Declaració Universal de Drets Humans; i la resta, que no té el dret automàtic d’anar-se’n a viure a un altre país. Com que al Marroc no hi ha cap guerra, és evident que aquesta família correspon al segon grup, i per tant qualsevol discurs sobre els refugiats és totalment aliè a aquesta notícia.

Si m’hagués de jugar un pèsol sobre com la majoria dels ciutadans rep la història, diria una cosa així: una família marroquina de sis persones agafa el cotxe, es planta a Salt, ocupa un habitatge (amb ajuda de no sabem qui), i automàticament rep una targeta sanitària, atenció mèdica i escolaritza els fills. Tot plegat sense que cap membre hagi treballat mai al nostre país ni hagi aportat un sol euro al nostre estat del benestar. Això és possible per una norma legal espanyola que ve del 1985 i és una anomalia a Europa: el dret d’empadronar-se malgrat no tenir un permís de residència. De fet, a Espanya fins i tot està permès d’empadronar-se en una adreça fictícia que indiqui l’ajuntament, en una caravana o en un habitatge ocupat. És a partir de l’empadronament que s’obtenen drets com l’assistència sanitària pública o les ajudes d’urgència social.

Evidentment, no tinc res en contra d’aquesta família concreta, però a la majoria de països europeus no hauria pogut accedir a cap dels serveis socials, de la mateixa manera que nosaltres no podem plantar-nos a Alemanya, el Japó o el Canadà i exigir una atenció mèdica continuada o rebre ajuts municipals. La conseqüència inevitable en cas de no abandonar el país és una ordre d’expulsió. Totes les nacions occidentals saben que l’estat del benestar és limitat i no es pot regalar al primer que passa.

Ara analitzem el tractament que en fa TV3, que clarament presenta la família com a víctima d’una injustícia. La presentadora ens diu que “tot i l’extrema vulnerabilitat, no tenen papers”, com si la pobresa hagués de ser un motiu suficient i automàtic per a obtenir el permís de residència a Catalunya. També sentim que “davant la dificultat de poder llogar i de regularitzar la seva situació, van optar per ocupar”, una frase que implica que cometre un delicte (recordem que han estat condemnats per la via penal) estava justificat per la poca generositat de la nostra societat. Tota la resta de la peça està enfocada a parlar de les dificultats que tindran per a aconseguir l’arrelament social, una altra figura totalment anòmala a Europa i que permet obtenir papers al cap de només dos anys (la majoria d’estats prefereixen aprovar regularitzacions puntuals i no crear un mecanisme automàtic). I què n’hem de dir, de l’únic testimoni “expert” que recullen, el d’un fals sindicat que no representa gairebé ningú?

El context de la notícia, allò que les periodistes no ens diuen però que explica el sentit de la crònica, és la posició ideològica que tots i cadascun dels habitants del planeta Terra que així ho desitgin tenen el dret de venir a viure al nostre país, i que quan arriben han de ser capaços d’accedir automàticament al nostre estat del benestar. Sembla com si els catalans, imbuïts d’un sentit elevat de la moral, tinguéssim l’obligació de salvar amb els nostres impostos tots els pobres del món. Això sí, vist l’estat actual de la sanitat pública catalana la notícia de TV3 sembla dissenyada per a enviar les classes mitjanes cap a les mútues privades.

Les periodistes tenen la llibertat de presentar la notícia com vulguin, però em sembla que la majoria de catalans –fora de la petita bombolla ideològica barcelonina– no compateix la seva visió. Molta gent tindrà present aquestes històries a l’hora de votar a les properes eleccions al Parlament, i cridar “que ve l’extrema dreta!” no servirà de res davant de la percepció que hi ha un abús del sistema fomentat per les lleis i justificat pels mitjans públics. I no és només pel cas que explica el Telenotícies Comarques, sinó també l’escàndol de la DGAIA, les famílies estrangeres que simulen l’abandonament dels fills menors per a cobrar ajuts, el frau del padró o les dificultats per a expulsar els immigrants que delinqueixen.

Al final, els grans oblidats de tota aquesta història són els estudiants que havien d’accedir al pis amb un lloguer assequible, i que van haver d’espavilar-se sols. Per a TV3 la seva situació és irrellevant.