VISCAAA!

L'ÚNIC CANDIDAT LEGÍTIM ÉS CARLES PUIGDEMONT!

Carles Puigdemont és l'únic President legítim de la República de Catalunya. Qualsevol altre és un usurpador. Qualsevol altre, és un esclau submís a l'art. 155, a Rajoy i al Borbó. 

No hi ha discussió. Punt i final.

COM A MÍNIM....

NO HI PODEU FALTAR!

HOLANDA COM A EXEMPLE

Al twitter llegeixo que Holanda, incrementarà, després d'anys de retallades importants, el pressupost de defensa. Les raons adduïdes són l'enrariment de les relacions amb Rússia, el conflicte d'Ucraïna... i l'episodi de l'avió comercial, el vol MH17, abatut el passat estiu, on hi moriren 193 persones, la major part d'elles holandeses. 

El cas holandès, penso que és força significatiu i d'interès per a Catalunya. Holanda no és precisament un estat en perill d'agressió immediata, però això no és cap garantia de què la pugui patir d'alguna manera, com així va passar. 

La República de Catalunya, també haurà de dedicar una part del seu pressupost públic a la Defensa, i sobretot,en els primers anys, a desenvolupar unes Forces Armades com Déu i el Seny manen. AIxò vol dir que, durant aquest període inicial, caldria dedicar com a mínim el 2% del PIB, a aquesta partida. Això indica que caldrà dedicar com a mínim 4 miliards d'euros anuals, que fins i tot poden ser més si els nostres veïns de ponent no accepten de bon grat la nosttra independència. 

La demanda d'una política de Defensa pròpia de la República de Catalunya, no només serà una demanda elemental dels estats aliats, sinó que la pròpia societat catalana l'exigirà per garantir la seva seguretat, tant a nivell interior, com també quan els catalans i les catalanes viatgin arreu del món.

I és que la Independència comportarà també un canvi de xip, és a dir, un canvi cultural, que farà que ens comportem com un poble normal, i no pretenguem ser els més especials i diferents del món mundial.

INDEPENDENTISTES PER LA REPÚBLICA... ESPANYOLA?

Hi ha coses que em treuen de polleguera. Una d'elles és l'estultícia. Veure un partit polític que va molt crescudet darrerament, que fa de la independència un dels seus referents, participar en l'akelarre que s'ha desfermat darrerament a favor de la República... espanyola, n'és un d'ells. 

A veure, anem a pams. L'esquerra nacional catalana, és a dir, la que planteja l'alliberament de Catalunya des d'un posicionament d'esquerres, de manera que considera que la llibertat nacional i l'emancipació social van plegades, vaja, que són dues cares de la mateixa moneda, sempre ha viscut un complex d'inferioritat respecte l'esquerra espanyolista a Catalunya, és a dir, la que planteja la submissió de Catalunya a una suposada Espanya d'esquerres. 

Aquest acomplexament va arribar a les cotes més altes en el període anti-franquista dels anys 70, però fins al present sempre ha existit, i la prova més fefaent és aquesta imbecil.litat de mobilitzar-se per una Espanya republicana.

Quan els progres espanyols volen crear contradiccions a dins dels progres catalans, els acusen de ser poc d'esquerres, d'estar subordinats als plantejaments ideològics de la dreta regionalista, i tot un seguit de penjaments, que no són més que tòpics que no tenen cap mena de credibilitat, atès que els primers que no han fet mai un pas per construir un estat espanyol progressista, més enllà d'algun toc cosmètic, són ells mateixos.

L'exemple de la Llei de la Dependència, aprovada en el govern ZP, és de manual. L'esquerra nacional catalana hi va caure de quatre peus i va acceptar la retallada de competències de la Generalitat que suposava, empassant-se el discurs progre segregat pel govern de Madrid. Naturalment, un cop consumada la traïció, es va comprovar que l'esmentada llei era una enganyifa, ja que no hi havia recursos per portar-la a terme. 

Ara ens tornem a trobar en una situació semblant. En una conjuntura clau, marcada per la consulta del 9N, els espanyols progres (per cert, un oxymoron), volen desencarrilar-la, amb la iniciativa totalment condemnada al fracàs, de fer un referèndum per la República. I la sorpresa és majúscula quan va i l'esquerra nacional catalana, hi cau de quatre potes...

I és que ja dic jo, que hi ha determinada gent que quan li ensenyen una cuixa esquerra, perden l'oremus...

Ah!, per cert, qui es pensi que amb aquest tema hi ha barra lliure per anar brandant pels carrers de Catalunya qualsevol tipus de bandera espanyola, s'equivoca de ple. Aviso.

UNA BATALLA GUANYADA ABANS DE COMENÇAR*

La batalla sobre l’adhesió de la República de Catalunya a la Unió Europea està guanyada abans fins i tot de començar-la. De fet, la pregunta correcta és: hi haurà batalla? I la resposta és clara i contundent: No, no n’hi haurà. Així de rotund. Així de taxatiu. I els espanyols que diguin missa, que la diuen.

Plantejar la possibilitat d’una República Catalana fora de la Unió Europea és una veritable quimera, és anar torrat de debò. O empastillat. Vull dir que no respon a cap plantejament racional, lògic.

O només respon a una lògica: la d’acollonir, la d’acoquinar, per evitar que els catalans i les catalanes votem, bé en un referèndum, bé en unes eleccions, l’opció independentista. És aquesta l’única lògica. I els espanyols saben que si no els fem cas i votem a favor de la Llibertat, de la Independència, ells només podran dir amèn. Perquè a la Unió Europea no pinten res, més enllà de ser els proveïdors oficials de pernil de jabugo.

Insistir en el fet que la Catalunya independent que assolirem en un termini molt curt de temps serà plenament inserida en el context mundial, en les Nacions Unides, en la Unió Europea, en l’OTAN –sí, sí, en l’OTAN-, comença a cansar.

És tan gran la humiliació que pateix Espanya des de fa mesos que de vegades sembla que no en som conscients. Si realment no ens volguessin, cosa totalment il·lògica, ja ho haurien dit per activa i per passiva, els estats europeus. Perquè la veritat, el que digui un comissari europeu, cal agafar-ho amb moltes pinces. A la UE, el que compta són els Estats. I aquests no han badat boca. De manera que li estan fent el llit al col·lega espanyol. Probablement perquè ja n’estan tips i farts de tanta fatxenderia, de tant jabuguito, de tant Madriduber alles , quan després fan el ridícul de manera vergonyant.

Tenim una porteria buida per marcar un gran gol. Ara només cal que a qui correspon no li tremolin les cames. És fàcil, de debò, només cal xutar col·locat i amb potència.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 29, Octubre 2013)

LA INSUBMISSIÓ ESPANYOLA

A mesura que la força de la independència es desfermi, és de preveure que determinats elements de l’espanyolisme, es llencin a la insubmissió a la República de Catalunya. Com era d’esperar, els batlles socialistes i populars de l’àrea metropolitana, ja han esdevingut la punta de llança d’aquest moviment insubmís. Fins i tot s’ha arribat a l’extrem de votar conjuntament amb la formació xenòfoba Plataforma per Catalunya, a l’Hospitalet. Sociates i Plataforma… amics per sempre? Ja ho veurem si aquesta coincidència es prorroga en els propers mesos. No cal dir que seria altament significatiu.

Però la veritat, penso que aquesta insubmissió espanyola no és més que un soufflé, que es desinflarà així que es comenci a notar els beneficis de la Independència. I es notarà, ja us ho dic ara, des del segon 1 després de la seva proclamació. Tot i així, és inevitable que hi hagi elements que contra tota coherència, vulguin aturar el temps de la història.

Què caldrà fer contra aquests elements? Bé, en primer lloc dependrà de quin tipus d’insubmissió parlem.

Per això els elements d’intel.ligència seran fonamentals. Només si sabem d’avantmà què es proposen, ens podrem avançar a les seves accions. Això és particularment important si ens trobem davant d’algun tipus d’insubmissió violenta, en totes les seves gradacions: des dels aldarulls protagonitzats per ninis fins a la hipotètica opció terrorista. Un element en aquest sentit a tenir en compte seria la col.laboració que podrien tenir d’elements d’intel.ligència espanyols, interessats en desestabilitzar la nova República.

Aquesta possibilitat, tanmateix la considero que té poc recorregut, més enllà d’episodis espasmòdics, o de cops de cua que puntualment poden ser més o menys contundents. En cap cas, la independència de Catalunya donarà lloc a una insubmissió violenta d’aquests sectors extremistes, que per altra banda seran fàcilment neutralitzables, atès que ja a hores d’ara es troben perfectament identificats, fins i tot en un moment que gaudeixen de l’empara de les estructures de l’estat espanyol (policials, judicials i mediàtiques). La seva capacitat de supervivència en el context de la República Catalana, és exactament zero, perquè no podran respirar i acabaran sense aire.

La insubmissió cívica, de caràcter pacífic, pot assolir una determinada part de la població catalana. Tanmateix, ja a hores d’ara sembla evident que l’espanyolisme a Catalunya és bàsicament de caràcter ètnic: els que se’n declaren quasi sempre argumenten per anar en contra de la independència, arguments relacionats amb la suposada ètnia espanyola, realitat, per altra banda, paradoxal perquè, mal que els pesi als espanyols, i els pesa molt, no existeix ni ha existit mai una ètnia espanyola, o una raça espanyola, expressió que, a ningú se li escapa, té unes connotacions totalitàries i feixistitzants.

Tanmateix, és evident que a mesura que passin els anys i la República es consolidi i arreli fermament, la variable ètnica espanyola s’anirà afeblint. A ningú se li escapa que la República Catalana serà multicultural, multilingüe, multireligiosa, multiètnica, etc. i per això mateix, els nostàlgics de la Catalunya espanyola, aniran representant cada cop un sector menor, que segurament serà superat econòmicament per altres grups provinents de l’Àsia i d’altres continents del planeta. Entre tots ells, el nexe d’unió ha de ser la llengua catalana, com a llengua pública comuna, així com un coneixement professional de la llengua anglesa i una creixent influència d’altres llengües com és el xinès, l’àrab, el rus, l’urdu i les diverses variants dels latinos.

Mai em cansaré de repetir que el punt feble de l’espanyolisme és la catalanofòbia. A cap persona mínimament normal se li passa pel cap que als filipins, als pakistanesos, als nigerians, als russos, interioritzin la catalanofòbia que des de petits mamen molts espanyols i que és un element quotidià de la socialització familiar. Fins i tot en el cas de les comunitats hispanoparlants, cal ser ben curosos en separar la llengua del projecte polític espanyolista. No lluitem contra la llengua hispana ni la castellana com a tals, sinó que ho fem contra la seva instrumentació per part d’un determinat projecte polític, que és l’espanyolisme. Tenint a més clar, que en el conjunt de la Hispanitat, l’estat espanyol cada cop ocupa un lloc més marginal. A hores d’ara, si volem representar la llengua espanyola, seria més lògic fer-ho amb la bandera mexicana, o fins i tot la colombiana, que no pas l’espanyola. O la dels Estats Units, és clar. I la raó és ben òbvia, hi ha més hispanoparlants que no pas a l’estat espanyol. De fet, no seria cap mala pensada contractar de forma sistemàtica aquells professors d’espanyol necessaris per a l’escola catalana, entre els professionals de l’altra banda de l’Atlàntic. I és que el futur de la llengua espanyola, o més aviat, llatina, es juga a Amèrica que no a Europa.

En definitiva, les expectatives d’insubmissió espanyoles són més aviat precàries. I és que la gent no és imbècil. El canvi que suposarà la independència per al benestar dels catalans serà immens: l’atur baixarà de forma geomètrica, el boom de les infrastructures i dels nous aparells d’estat (entre els quals la defensa, naturalment), en tindrà una responsabilitat primera. Els menys lúcids que intentin perpetuar la flama espanyola, aniran patint un progressiu procés de grapització, és a dir, d’aïllament de la societat i de creació d’un món propi, estanc, influenciat per les seves paranoies i que acabaran amb els inevitables enfrontament personals, fins que la cosa es disgregui i acabi per desaparèixer.

Abans que tot això arribi, però, hem d’acabar de fer el pas previ, que és la declaració de la independència. I ja a hores d’ara, els dubtes o indecisions repercuteixen directament entre els nostres conciutadans que pateixen una crisi que només la patim pel fet de trobar-nos sota el llast espanyol.

No podem ajornar més la definitiva independència.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 12.06.2013)