A mesura que la força de la independència es desfermi, és de preveure que determinats elements de l’espanyolisme, es llencin a la insubmissió a la República de Catalunya. Com era d’esperar, els batlles socialistes i populars de l’àrea metropolitana, ja han esdevingut la punta de llança d’aquest moviment insubmís. Fins i tot s’ha arribat a l’extrem de votar conjuntament amb la formació xenòfoba Plataforma per Catalunya, a l’Hospitalet. Sociates i Plataforma… amics per sempre? Ja ho veurem si aquesta coincidència es prorroga en els propers mesos. No cal dir que seria altament significatiu.
Però la veritat, penso que aquesta insubmissió espanyola no és més que un soufflé, que es desinflarà així que es comenci a notar els beneficis de la Independència. I es notarà, ja us ho dic ara, des del segon 1 després de la seva proclamació. Tot i així, és inevitable que hi hagi elements que contra tota coherència, vulguin aturar el temps de la història.
Però la veritat, penso que aquesta insubmissió espanyola no és més que un soufflé, que es desinflarà així que es comenci a notar els beneficis de la Independència. I es notarà, ja us ho dic ara, des del segon 1 després de la seva proclamació. Tot i així, és inevitable que hi hagi elements que contra tota coherència, vulguin aturar el temps de la història.
Què caldrà fer contra aquests elements? Bé, en primer lloc dependrà de quin tipus d’insubmissió parlem.
Per això els elements d’intel.ligència seran fonamentals. Només si sabem d’avantmà què es proposen, ens podrem avançar a les seves accions. Això és particularment important si ens trobem davant d’algun tipus d’insubmissió violenta, en totes les seves gradacions: des dels aldarulls protagonitzats per ninis fins a la hipotètica opció terrorista. Un element en aquest sentit a tenir en compte seria la col.laboració que podrien tenir d’elements d’intel.ligència espanyols, interessats en desestabilitzar la nova República.
Aquesta possibilitat, tanmateix la considero que té poc recorregut, més enllà d’episodis espasmòdics, o de cops de cua que puntualment poden ser més o menys contundents. En cap cas, la independència de Catalunya donarà lloc a una insubmissió violenta d’aquests sectors extremistes, que per altra banda seran fàcilment neutralitzables, atès que ja a hores d’ara es troben perfectament identificats, fins i tot en un moment que gaudeixen de l’empara de les estructures de l’estat espanyol (policials, judicials i mediàtiques). La seva capacitat de supervivència en el context de la República Catalana, és exactament zero, perquè no podran respirar i acabaran sense aire.
La insubmissió cívica, de caràcter pacífic, pot assolir una determinada part de la població catalana. Tanmateix, ja a hores d’ara sembla evident que l’espanyolisme a Catalunya és bàsicament de caràcter ètnic: els que se’n declaren quasi sempre argumenten per anar en contra de la independència, arguments relacionats amb la suposada ètnia espanyola, realitat, per altra banda, paradoxal perquè, mal que els pesi als espanyols, i els pesa molt, no existeix ni ha existit mai una ètnia espanyola, o una raça espanyola, expressió que, a ningú se li escapa, té unes connotacions totalitàries i feixistitzants.
Tanmateix, és evident que a mesura que passin els anys i la República es consolidi i arreli fermament, la variable ètnica espanyola s’anirà afeblint. A ningú se li escapa que la República Catalana serà multicultural, multilingüe, multireligiosa, multiètnica, etc. i per això mateix, els nostàlgics de la Catalunya espanyola, aniran representant cada cop un sector menor, que segurament serà superat econòmicament per altres grups provinents de l’Àsia i d’altres continents del planeta. Entre tots ells, el nexe d’unió ha de ser la llengua catalana, com a llengua pública comuna, així com un coneixement professional de la llengua anglesa i una creixent influència d’altres llengües com és el xinès, l’àrab, el rus, l’urdu i les diverses variants dels latinos.
Mai em cansaré de repetir que el punt feble de l’espanyolisme és la catalanofòbia. A cap persona mínimament normal se li passa pel cap que als filipins, als pakistanesos, als nigerians, als russos, interioritzin la catalanofòbia que des de petits mamen molts espanyols i que és un element quotidià de la socialització familiar. Fins i tot en el cas de les comunitats hispanoparlants, cal ser ben curosos en separar la llengua del projecte polític espanyolista. No lluitem contra la llengua hispana ni la castellana com a tals, sinó que ho fem contra la seva instrumentació per part d’un determinat projecte polític, que és l’espanyolisme. Tenint a més clar, que en el conjunt de la Hispanitat, l’estat espanyol cada cop ocupa un lloc més marginal. A hores d’ara, si volem representar la llengua espanyola, seria més lògic fer-ho amb la bandera mexicana, o fins i tot la colombiana, que no pas l’espanyola. O la dels Estats Units, és clar. I la raó és ben òbvia, hi ha més hispanoparlants que no pas a l’estat espanyol. De fet, no seria cap mala pensada contractar de forma sistemàtica aquells professors d’espanyol necessaris per a l’escola catalana, entre els professionals de l’altra banda de l’Atlàntic. I és que el futur de la llengua espanyola, o més aviat, llatina, es juga a Amèrica que no a Europa.
En definitiva, les expectatives d’insubmissió espanyoles són més aviat precàries. I és que la gent no és imbècil. El canvi que suposarà la independència per al benestar dels catalans serà immens: l’atur baixarà de forma geomètrica, el boom de les infrastructures i dels nous aparells d’estat (entre els quals la defensa, naturalment), en tindrà una responsabilitat primera. Els menys lúcids que intentin perpetuar la flama espanyola, aniran patint un progressiu procés de grapització, és a dir, d’aïllament de la societat i de creació d’un món propi, estanc, influenciat per les seves paranoies i que acabaran amb els inevitables enfrontament personals, fins que la cosa es disgregui i acabi per desaparèixer.
La insubmissió cívica, de caràcter pacífic, pot assolir una determinada part de la població catalana. Tanmateix, ja a hores d’ara sembla evident que l’espanyolisme a Catalunya és bàsicament de caràcter ètnic: els que se’n declaren quasi sempre argumenten per anar en contra de la independència, arguments relacionats amb la suposada ètnia espanyola, realitat, per altra banda, paradoxal perquè, mal que els pesi als espanyols, i els pesa molt, no existeix ni ha existit mai una ètnia espanyola, o una raça espanyola, expressió que, a ningú se li escapa, té unes connotacions totalitàries i feixistitzants.
Tanmateix, és evident que a mesura que passin els anys i la República es consolidi i arreli fermament, la variable ètnica espanyola s’anirà afeblint. A ningú se li escapa que la República Catalana serà multicultural, multilingüe, multireligiosa, multiètnica, etc. i per això mateix, els nostàlgics de la Catalunya espanyola, aniran representant cada cop un sector menor, que segurament serà superat econòmicament per altres grups provinents de l’Àsia i d’altres continents del planeta. Entre tots ells, el nexe d’unió ha de ser la llengua catalana, com a llengua pública comuna, així com un coneixement professional de la llengua anglesa i una creixent influència d’altres llengües com és el xinès, l’àrab, el rus, l’urdu i les diverses variants dels latinos.
Mai em cansaré de repetir que el punt feble de l’espanyolisme és la catalanofòbia. A cap persona mínimament normal se li passa pel cap que als filipins, als pakistanesos, als nigerians, als russos, interioritzin la catalanofòbia que des de petits mamen molts espanyols i que és un element quotidià de la socialització familiar. Fins i tot en el cas de les comunitats hispanoparlants, cal ser ben curosos en separar la llengua del projecte polític espanyolista. No lluitem contra la llengua hispana ni la castellana com a tals, sinó que ho fem contra la seva instrumentació per part d’un determinat projecte polític, que és l’espanyolisme. Tenint a més clar, que en el conjunt de la Hispanitat, l’estat espanyol cada cop ocupa un lloc més marginal. A hores d’ara, si volem representar la llengua espanyola, seria més lògic fer-ho amb la bandera mexicana, o fins i tot la colombiana, que no pas l’espanyola. O la dels Estats Units, és clar. I la raó és ben òbvia, hi ha més hispanoparlants que no pas a l’estat espanyol. De fet, no seria cap mala pensada contractar de forma sistemàtica aquells professors d’espanyol necessaris per a l’escola catalana, entre els professionals de l’altra banda de l’Atlàntic. I és que el futur de la llengua espanyola, o més aviat, llatina, es juga a Amèrica que no a Europa.
En definitiva, les expectatives d’insubmissió espanyoles són més aviat precàries. I és que la gent no és imbècil. El canvi que suposarà la independència per al benestar dels catalans serà immens: l’atur baixarà de forma geomètrica, el boom de les infrastructures i dels nous aparells d’estat (entre els quals la defensa, naturalment), en tindrà una responsabilitat primera. Els menys lúcids que intentin perpetuar la flama espanyola, aniran patint un progressiu procés de grapització, és a dir, d’aïllament de la societat i de creació d’un món propi, estanc, influenciat per les seves paranoies i que acabaran amb els inevitables enfrontament personals, fins que la cosa es disgregui i acabi per desaparèixer.
Abans que tot això arribi, però, hem d’acabar de fer el pas previ, que és la declaració de la independència. I ja a hores d’ara, els dubtes o indecisions repercuteixen directament entre els nostres conciutadans que pateixen una crisi que només la patim pel fet de trobar-nos sota el llast espanyol.
No podem ajornar més la definitiva independència.
(NOTA: Post penjat al DGS, el 12.06.2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada