Avui fa deu anys de la mort del Molt Honorable President Heribert Barrera. No cal fer-ne la biografia, és prou coneguda, de l’exili al retorn a Catalunya, la seva defensa aferrissada del dret d’autodeterminació en la discussió de la constitució espanyola i la seva digna presidència al parlament recuperat.
Barrera, militant d’ERC tota la vida, representa, com Víctor Torres, Jordi Carbonell i tants i tants altres, una tossuderia exemplar en una determinació vital per la causa justa de la llibertat de Catalunya.
Els últims anys, va patir la difamació més infame per part de l’unionisme i, de retruc, un cert “oblit” per part d’alguns companys de viatge independentistes, sempre atemorits pel què diran.
El seu “tenim pressa”, deu anys després, ressona potent i poderós com mai i s’alça per damunt de la mediocritat i l’anar passant com un crit que ens interpel·la i ens recorda la urgència de la independència o, si voleu, la imparable decadència d’una Catalunya dependent que decapita qualsevol possibilitat de redreçar la nació si no aconseguim la sobirania plena.
M’agradaria que el país homenatgés el president Barrera. I ho fes, més enllà d’un acte públic que volem organitzar pel dia 9 de setembre a l’Auditori Irla de Girona –del qual anunciarem més detalls els dies vinents–, actualitzant avui el seu missatge.
No em sembla agosarat pensar que, com a independentistes que volem culminar la creació d’una República Catalana independent i democràtica, som molts, la majoria, els que defensem que:
1. No hi ha cap raó objectiva per a esperar en el procés de concretar allò que la ciutadania va votar el primer d’octubre de 2017 en un referèndum convocat pel govern de la Generalitat d’acord amb les lleis aprovades legítimament pel Parlament de Catalunya.
2. El futur de la nació catalana és una qüestió que pertany exclusivament a la sobirania del poble català. La causa justa de la seva llibertat és la mateixa que ha portat els darrers segles a la majoria d’independències que avui el món reconeix.
3. El diàleg i la negociació s’han de produir per a garantir la minimització de danys en el procés de creació de l’estat independent i de separació de l’estat espanyol. Avui no hi ha les condicions per cap taula de diàleg, que ens afebleix i distorsiona el missatge d’una Catalunya constituent. Ni el dret d’autodeterminació ni la legitimitat del Primer d’Octubre no poden ser negociats amb cap govern aliè.
4. La força democràtica del poble català s’ha demostrat al llarg dels anys amb les més grans mobilitzacions de la història europea i amb la defensa obstinada i valenta de les urnes contra la violència d’estat en el referèndum d’octubre del 2017.
5. La repressió cerca d’afeblir les files de l’independentisme, les conviccions pròpies i instal·lar una por més o menys conscient entre els defensors de la democràcia. Per tant, l’única resposta que fa inútil la repressió és continuar avançant sobiranament per crear l’estat independent per a Catalunya.
6. No es pot esperar un any i mig més a tenir un programa d’acció que expliqui als catalans, als espanyols i a la comunitat internacional la causa justa de la independència de Catalunya, com també l’estratègia, basada en la voluntat democràtica i legalitat catalanes, per a fer-la efectiva. El precedent de la sentència del Tribunal Internacional de la Haia sobre el referèndum de Kossove és la via a seguir. No podem perdre més temps en un estat repressor, incomplidor, antidemocràtic i que perverteix el sentit de la justícia recaragolant les lleis amb motivació ideològica. Catalunya perd oportunitats i s’empobreix cada dia i cada hora que passa al regne d’Espanya.
7. La vida, la salut i el benestar dels catalans són els principals béns a protegir. Per això, cal disposar de tots els recursos que generem i de tota la sobirania que ens pertoca com a nació. Així mateix, hem de preservar el nostre entorn, el medi i el patrimoni natural que volem llegar en més bones condicions a les generacions pròximes.
8. La llengua, la cultura, la riquesa i la diversitat social, el dinamisme econòmic i la vitalitat del poble de Catalunya no mereixen la resignació ni la desídia. Cal fer amb urgència una nova casa democràtica i lliure que les protegeixi.
Perquè tenim molta pressa.
Gràcies, president Barrera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada