EL GEN REAGRUPAMENT*

Deixeu-me que les primeres paraules d'aquest editorial les adreci al President Quim Torra, que acaba de ser investit nou President de la Generalitat. Amic Quim, reagrupat Quim, moltes felicitats per aquest esdeveniment. Et desitgem molta sort i molts èxits en aquest mandat que ara encetes. I deixeu-me també que feliciti el President legítim Carles Puigdemont, que des del cor d'Europa estant, encapçala una veritable ofensiva internacional que està fent trontollar els fonaments de l'estat espanyol. Ambdós plegats, Puigdemont i Torra, estan cridats a consolidar la República i a derrotar  l'enemic espanyol. No cal dir que Reagrupament es posa al servei de tots dos, comprometent-se a denunciar els intents, ja en marxa, d'obrir una bretxa entre ells.

Fetes aquestes consideracions prèvies, no puc deixar de referir-me a una expressió que en les darreres setmanes s'ha reproduït en diversos mitjans. Em refereixo, és clar, al gen reagrupament. El fet que Quim Torra sigui un reagrupat ha posat dels nervis a més d'un i a més de cinquanta-un. I això que ell mai ha assumit un protagonisme al respecte, més aviat al contrari, sobretot en els darrers anys, on la seva activitat reagrupada es limitava a participar com orador en alguns actes, com el que en el passat mes d'agost, Reagrupament va realitzar en Homenatge al President Heribert Barrera i en el qual també intervingué el President Joan Rigol.

Paradoxalment, l'única vegada que es va relacionar amb una certa intensitat el seu nom amb Reagrupament, va ser quan la gent d'ERC de les comarques gironines van vetar el seu nom com a cap de llista en les eleccions al Congreso de Diputados del 2011, imposant una mossa de Ripoll que s'ha passat els següents anys res més que fent-se selfies amb els seus col·legues parlamentaris, i que ara, diuen que la faran consellera d'agricultura... suposo que per continuar fent-se selfies, amb les vaques i altre bestiar.

Patetismes al marge, sembla evident que el fet que un reagrupat arribi a la Presidència de la Generalitat, cou. Molt. La típica brometa de si encara existim, queda congelada en la boca dels poca-soltes que no poden resistir la temptació de verbalitzar-la.

Redéu que existim! I més que existirem. Us ho prometo!

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 78, Maig 2018)