83è ANIVERSARI DE LA REPÚBLICA CATALANA

Avui és el vuitanta-tresè aniversari de la República Catalana proclamada per Francesc Macià des del balcó del Palau de la Generalitat. Ara podria fer una reflexió històrica sobre el seu significat, que de fet ja he escrit en anteriors ocasions. Per això no ho faré. No. Avui vull mirar no cap enrere, sinó cap als propers 80 anys, si em permeteu. 

L'acte de Francesc Macià ha d'inspirar el President Mas a actuar sense vacil.lacions. Els espanyols han deixat ben clar que no consideren que existeixi cap Poble Català, subjecte de sobirana. Per ells, nosaltres no existim. Si ens fixem bé, el que ells volen de Catalunya, no som nosaltres, és el territori. Les persones els importa un rave. És una actitud típicament nacionalista. La terra conquerida és el que és rellevant. Perquè és permanent i, quasi bé, immutable. Les persones, òbviament, neixen, viuen i moren. La terra, roman. I els espanyols tenen molt clar que la terra, l'objecte, és seu. 

El President Mas, penso que fins i tot ja ha traspassat les línies marcades pels Presidents Macià i pel propi President Companys. I ho ha fet a la seva manera. A diferència del primer, es mostra obsessionat per assolir una transició recolzada en una base legal. Macià no va tenir tantes manies. Va tirar pel dret, el 14, tot i que després, el 17, va fer una marxa enrere, per alguns, imperdonable. El seu agosarament, però, un veritable acte de sobirania, va marcar la història de Catalunya. De fet si som on som ara, va ser per l'acció del President Macià. 

El President Macià, flanquejat per Ventura Gassol i Joan Casanovas.
Aquest li aconsellà no renunciar a la República Catalana.
Darrere, un màrtir de Catalunya, en Manuel Carrasco i Formiguera.

A diferència del President Companys, no està recorrent, òbviament, a la revolta armada, i, potser el fet més rellevant, ha apostat clarament per una transversalitat independentista, que l'allunya de qualsevol subordinació ideològica o sucursalisme respecte els partits espanyols. Dit d'una altra manera, així com Companys plantejà el 6 d'Octubre com una revolta en clau espanyola, i al servei dels interessos dels socialistes i dels republicans d'esquerra espanyols, raó per la qual, ni els independentistes ni els anarquistes, van jugar a fons aquesta carta, Mas ha aconseguit que la transició cap a la Independència, rebi el suport des dels sectors de l'extrema esquerra, fins als sectors de la democràcia cristiana, malgrat les estridències, cada cop més patètiques d'en Duran i Lleida, personatge en declivi, que no sap com morir dignament. Fins i tot, he llegit que els carlins, o les seves escorrialles, n'estan a favor. 

Dit amb altres paraules, Mas no ha sucursalitzat la independència al joc polític espanyol. La prova més fefaent són els 299 vots en contra al Parlament (covard) espanyol. Procedents tant de la dreta, com del centre, com de l'esquerra espanyoles. No estic en condicions de dir que altres ho haurien aconseguit. Per això, els espanyols l'odien i el volen obviar com a interlocutor.

La victòria que assolirem el 9 de novembre, ha d'obrir un període de reconstrucció nacional sense precedents. Tenim la responsabilitat de bastir un país digne, republicà i de progrés. I dedicar la victòria tant a aquells que fa una vuitantena d'anys ens obriren el camí, com a aquells que d'aquí a una vuitantena d'anys, en gaudiran dels beneficis, als nostres fills, néts i besnets.