EL DECLIVI D'ESPANYA A CATALUNYA*

De forma inexorable, imparable, indiscutible, Espanya, l’espanyolitat, està de baixa a Catalunya. És un procés que es veu a ulls clucs. S’ensuma. Es constata. El freakisme, en el pitjor sentit d’aquesta paraula, dels espanyols que certifiquen com el seu món d’una Catalunya idealment espanyola s’escola com si d’una hemorràgia es tractés, està arribant a límits de paroxisme. Ahir, els dos personatges espanyols que sortiren a la palestra a donar la nota van ser la Belén Esteban i la vice Soraya, personatges dignes de figurar en qualsevol quadre de Velázquez.

En efecte, en ple escenari de fi de règim, els comportaments d’aquells que ho veuen tot perdut s’extremen, i arriben a situacions de tipus quasi paranoic. L’odi espanyol és tan immens com la seva frustració. Saben del cert que recórrer a les velles estratàegies no és una opció en el context de la Unió Europea, i això els corseca, els crema per dins. Els desespera. Escolten en el seu interior com els seus avantpassats els insulten i els menyspreen perquè encara no han tingut cojones per acabar amb el procés cap a la Independència de Catalunya de manera contundent. Els recorden, aquelles veus, que Macià aguantà només 72 hores, que Companys menys de la meitat… i en canvi, en Mas ja porta massa temps tocant el que no sona. Els crits retronen dins llurs caps “Nenazas, que sois unas nenazas”, “la vergüenza de Espanya” … i clar el seu dessassossec és enorme.

I és que la veritat és que el procés s’està portant prou bé, des de la perspectiva catalana. L’acord del passat mes de desembre, no cal dir-ho, va ser cabdal i va permetre visualitzar el seu tret més important: la seva transversalitat. Res de plans Ibarretxe, que és el que els espanyols voldrien. I també el paper del propi President, que, és una obvietat, cada dia que passa guanya punts, sobretot un cop ha anul.lat el seu principal adversari, que no era altre que en Duran i Lleida. Van ser sublims les respostes a aquesta qüestió que feu a l’entrevista, històrica, al nou canal de televisió del Punt-Avui. Primer va dir, que no es podia oblidar mai que hi havia hagut militants d’Unió Democràtica de Catalunya, que van ser assassinats per defensar el dret a l’autodeterminació de Catalunya -i que, afegeixo jo, eren clarament partidaris de la Independència. Per acabar-ho d’arrodonir, i conscient de la seva victòria total i absoluta, va perdonar la vida al Duran, tractant-lo quasi com un terminal, amb el qual cal ser indulgent, i va venir a dir allò que “cal ser comprensiu, el Sr. Duran ha acceptat (en realitat hauria d’haver dit s’ha empassat, però va voler ser diplomàtic) la data, la pregunta i la pròpia consulta…”, de manera que cal deixar que tot plegat ho digereixi… i que no se’l burxi més, que ara només és un actor perifèric.

Hi ha un altre element clau que no es pot obviar en aquest conducció positiva del procés per part del President, a banda de la transversalitat, i que penso que només ell el pot garantir. Em refereixo al fet que no ha caigut en la trampa de l’arrenglerament del procés amb una de les Dos Espanyas. És a dir, amb el de la ideologització bé amb l’Espanya blava, bé amb l’Espanya roja (és un dir). Aquesta és l’estratègia que sempre han intentat portar a terme els socialistes, lligar les reivindicacions catalanes (sense arribar mai a la Independència, naturalment) amb els plantejaments de l’esquerra (és un dir) espanyola. Aquest perill d’arrenglerament, i que faria que, com ja ha passat en altres ocasions, el conflicte nacional Catalunya-Espanya, se subordinés al conflicte ideològic Espanya dretana versus Espanya esquerrana (és un dir), s’ha evitat fins ara, i el President Mas, per tal d’evitar-lo ha dit, amb tota la raó del món que qualsevol proposta espanyola de negociació ha de venir avalada pels dos partits espanyols (PP i PSOE), conscient com és que això serà impossible, entre d’altres raons perquè la catalanofòbia que es respira a Madrid ho impedirà de totes totes. Sincerament no tinc la certesa que cap altre polític català sigui capaç de no caure en la trampa de l’arrenglerament ideològic espanyol.

Tot això al marge, preparem-nos per assistir a episodis patètics d’espanyols esquinçant-se la roba i esgarrapant-se la pell, melodramàticament, en un intent d’excitar les passions més bàsiques i elementals, però davant d’aquestes mostres d’irracionalisme tronat, cal continuar pel camí traçat, que ens porta a la victòria.

* (NOTA: Post penjat al DGS, 24.04.2014)