UNA VICTÒRIA EUROPEA

Gràcies a l’esforç i el treball de molts associats i simpatitzants de Reagrupament, hem aconseguit una victòria d’aquelles que es recordaran. Em refereixo òbviament, a les declaracions del President de la Comissió Europea, Durao Barroso, que va fer la setmana passada. En elles reconeixia que la independència d’una territori d’un estat membre de la Unió Europea s’havia de resoldre d’acord amb l’ordenament legal internacional.

Aquestes declaracions van ser motivades com a resposta una pregunta que una eurodiputada vèneta havia adreçat a la Comissió Europea, demanant explicacions per la no admissió a tràmit de la iniciativa ciutadana europea impulsada per un comitè de ciutadans de la UE, i amb el suport de Reagrupament. Sembla que anteriorment, una pregunta del mateix tema havia estat feta per una altra eurodiputada, en aquest cas galesa. És curiós, dit sigui de passada, que siguin eurodiputats d’altres nacions que exigeixin explicacions, i en canvi, els de Catalunya, no moguin un dit, al respecte. Però, vaja, tots ja sabem en quin país vivim…

Petiteses i misèries al marge, la notícia de les declaracions de Durao Barroso, va omplir les capçaleres de molts diaris i l’inici de molts telenotícies i butlletins de ràdio. Naturalment, les interpretacions que se´n van fer van ser per a tots els gustos. Algunes de ben il.lusionants, i d’altres més aviat estrambòtiques. No va faltar l’intent barroer de vincular el fet amb la figura d’Artur Mas, com ho va fer un diari, on i.lustrava la notícia amb una foto de Mas abraçant-se a Durao. Patètic. Però és el joc de la política politiquera.

Potser allò que em va atraure més l’atenció és que les declaracions eren el resultat d’una actitud desacomplexada per part de Catalunya. Efectivament, el desacomplexament, és el que ens caracteritza i ens diferencia d’aquells que fins i tot abans de moure un full es pregunten “I si el moc, què dirà Madrid?“.

També que va convertir-se en una autèntica victòria europea. Els independentistes catalans ens hem convertit en l’avantguarda de la internacionalització del plet català. Molt més que el senyor Duran i Lleida, i les seves amistats perilloses (com el dictador de Guinea Equatorial), entre d’altres raons, perquè ell sempre que viatja, ho fa en la seva condició (orgullosa) de diputat espanyol, i més encara, de president de la comissió d’exteriors.

Cada cop, Catalunya és més coneguda i reconeguda a escala mundial. I això és positiu, francament positiu. Fins i tots els mitjans de comunicació globals ja denuncien la jugada bruta dels espanyols d’aprofitar la crisi per fer neteja del règim autonòmic, és a dir, i més en concret, de l’escàs, ridícul i patètic autogovern de la CAC.

Aquest cas, demostra que més enllà de les dimensions quantitatives que un projecte polític pot assolir, si es treballa amb solidesa, compromís i seriositat, és a dir, si es té una qualitat contrastada, es poden fer molts avenços i molts serveis al país que es vol lliure.

No ens aturarem aquí, naturalment. Hi ha encara molta, moltíssima, feina a fer. I com se sol dir, tothom és necessari, però ningú és imprescindible.

NOTA: Post penjat al DGS, el 04.09.2012