REAGRUPAMENT AMB EL PRESIDENT PUIGDEMONT*

En aquestes eleccions del 21D, Reagrupament dona un suport tancat a la llista del President. Del President Puigdemont, naturalment. Sense cap dubte i hesitació. Anem a per totes, convençuts que guanyarem, malgrat els intents de sabotatge per part dels espanyols. No ens aturaran. Ben al contrari. Cal tenir en compte que, per una banda, la Independència ja ha estat proclamada i votada pel Parlament. De manera que feina feta no fa destorb. Ja no cal proclamar-la de nou, mai més. De fet, continuar auto-identificar-nos com a independentistes és una incongruència. Ara som republicans. La República ja ha estat proclamada, i no pensem fer ni un pas enrere. I cal tenir en compte que la història ens ensenya que hi ha múltiples casos que entre la declaració/proclamació d’una república i la seva execució fàctica, poden passar dies, setmanes i fins i tot anys. Que som una República queda demostrat amb la sobrepresència massiva de tropes de xoc espanyoles a Catalunya, en una tasca de força d’ocupació. A ningú no se li escapa que si se n’anessin, els espanyols perdrien el control de la situació i l’onada de feixisme violent, d’agressions impunes, d’atacs covards, desapareixerien tot d’una. Perquè si hi ha una cosa clara és que el 155 ha estat la portada d’entrada d’un feixisme desacomplexat, violent, agressiu, terrorista. I per això, més d’hora que tard, els seus responsables hauran de passar comptes. Ni les agressions de l’1-O quedaran impunes, ni les agressions posteriors, beneïdes pel discurs del cap de l’estat espanyol, quedaran sense càstig. Ha de quedar molt clar. Ho pagaran.

El retorn del President Puigdemont es farà per la porta gran. No tenim cap dubte. Amb la victòria a la butxaca, els espanyols no gosaran ni tocar-lo. D’això se n’encarragarà la comunitat internacional. Hi ha un gran pessimisme entre molts republicans sobre el paper de la Unió Europea en el nostre procés d’alliberament. No el comparteixo en absolut. Els estats membres fan el paper que els pertoca de fer. Ells no faran la feina per nosaltres. I, si bé hem demostrat que la nostra voluntat d’assolir la independència ha estat total, com ho prova la declaració del 27-O, també és cert que, per acomplir tots els tràmits hem de demostrar que controlem el territori. I aquí és on encara tenim feina a fer. No podem anar més amb el lliri a la mà. Les jornades de vaga del 3 d’octubre i del 8 de novembre van ser una prova fefaent que podem paralitzar el país si ens ho proposem, i per molta policia espanyola que hi hagi. L’ocupació d’estacions van ser un gran exemple, també. Qui dubta que també ho podem fer, si ens ho proposem, amb El Prat o el Port de Barcelona? A aquestes alçades, ningú. I els primers, els espanyols.

Tornant, però, a Europa. Quan proclamem a tots els vents la nostra victòria, la nit del 21D, Espanya s’haurà posat la corda al seu coll. L’haurem tornada a derrotar democràticament, i si es pensa que Europa no entendrà què implica aquesta victòria, s’equivoca de mig a mig. Lògicament, serem més forts, més intel·ligents, i sabrem que ser un Estat implica no anar amb el lliri a la mà. Caldrà prendre mesures contundents. La primera, obrir una investigació parlamentària sobre els atacs de l’1-O, per depurar-ne les responsabilitiats. Però, sobretot, caldrà que els nostres enemics es treguin del cap la idea de tornar a intervenir-nos. L’opció electoral ja estarà cremada com un misto. I el que s’imposarà és una negociació a tres bandes. Una negociació per a negociar la Independència, naturalment. I, si cal, els socis europeus, lligaran a la taula el rebel espanyol, que encara no s’ha assabentat que ens trobem en el segle XXI, i que anar de milhomes ja no s’estila, sobretot quan a més ets un mort de gana, endeutat fins a les celles.

I en aquest procés negociador, per descomptat, el referent català, a escala global, no és altre que el President Puigdemont. Europa estarà amatent al seu resultat. I només al seu resultat. Això està claríssim. El President ha estat un crack en internacionalitzar el procés. La seva aposta belga li ha sortit d’allò més rodona. La humiliació d’Espanya d’haver de retirar l’euro-ordre, és de les que fa època. Però no serà res comparada amb el gripau que s’empassaran amb el reconeixement d’una Independència, la de Catalunya, proclamada el passat 27 d’octubre.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm.73, Desembre 2017)