L’abassagadora victòria dels partits republicans en les eleccions tramposes del 21D, ha deixat estabornits els partits colpistes i supremacistes espanyols. Hem tornat a donar una lliçó de democràcia. Però com era d’esperar, els nostres enemics no ho accepten i pretenen continuar mantenint l’intervencionisme del 155. No accepten que han perdut, i posen la pressió en les autoritats polítiques que sorgeixen de la nostra victòria. En el moment d’escriure aquestes línies, concretament, la pressió s’exerceix sobre el nou President del Parlament i la Mesa, que lògicament, és de majoria republicana. Les mateixes amenaces de sempre, la mateixa fatxenderia, el mateix menyspreu. En definitiva, el supremacisme espanyol de sempre, la catalanofòbia extrema. No ens passa pel cap, que després de més del 79% dels catalans i catalanes inclosos en el cens hagin votat clarament per la República de Catalunya, algú s’atreveixi a desvirtuar-ne els resultats. I què diuen, aquests resultats? Que els tres partits republicans volen que el President de Catalunya continuï sent el Molt Honorable President Carles Puigdemont. Qualsevol altre escenari seria donar per bo l’aplicació del 155 i els efectes de l’agressió policial de l’1-O.
Davant la més que descomptada reacció espanyola quan Puigdemont sigui investit President i reprengui el lideratge del país, hem de tenir molt clar que només hi ha un camí. El que tenim davant nostre. Hem d’anar endavant, sempre endavant. No hi ha lloc per a cap temptació d’arribar a cap tipus d’acord amb forces que volen la nostra destrucció. Certament, cal eixamplar el suport del republicanisme, quant més gran sigui, molt millor. Però s’ha d’assolir no rebaixant plantejaments, ben al contrari. S’ha d’assolir via convencent els que encara no estan convençuts que la Catalunya independent i republicana és el millor instrument per a gaudir d’un major benestar, d’una major seguretat i d’una més gran llibertat. L’Espanya de la qual ens vam separar el passat 27 d’octubre, després de la votació al Parlament, lògicament malda per intentar retenir-nos, ja que som allò que els anglosaxons diuen la cash-cow, és a dir, la vaca de la qual n’obtenen els recursos. Però la vaca ha dit que prou. I amb el nou Govern Puigdemont, no tenim cap mena de dubte que encara anirem més lluny del que hem anat fins ara.
Cal, però, aprendre de les lliçons dels darrers mesos. Algunes declaracions de determinats dirigents republicans assenyalen que no estan encara correctament posicionats en l’escenari actual. Catalunya ha de llançar un missatge claríssim a la comunitat internacional que vol ser un soci lleial i segur. Però aquesta obligació, sembla que no és entesa per aquests individus i s’entesten encara en fer el discurs de la seducció als espanyols. És un greu error. El nostre principal interlocutor ha de ser la comunitat internacional. Només ella pot pressionar Espanya perquè reconegui que Catalunya ja és una República independent, i que només si s’accepta aquesta realitat, serà factible una negociació multilateral. El bilateralisme Catalunya-Espanya, a hores d’ara, ja és un record del passat, impossible de refer. Només resta l’acord sobre el repartiment d’actius i passius i la sortida de l’administració espanyola. Un procés que no hauria de perllongar-se, en situació d’estabilitat, més enllà de dos anys. El desprestigi d’Espanya serà cada cop més gran a mesura que passi el temps. Per això, hem de ser ben contundents i ben decidits. Ben ferms en el nostre compromís, legitimat per les urnes. Després de tot el que hem patit, només hi ha una direcció. I aquesta és endavant!
*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.74, gener 2018)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada