Fotos: Eva Solé
Josep Sort i Jané (Barcelona, 1964) és president de Reagrupament Independentista (RCAT) des del passat 2 d’abril. La seva militància independentista es remunta al 1983 quan va començar a col·laborar amb la Crida. Després va passar pel Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i Catalunya Lliure. El 2009 entra a RCAT, llavors liderada per Joan Carretero i és escollit membre de la direcció, fins al 2015. Des de la presidència, ha impulsat la signatura del conveni d’associació amb el Partit Demòcrata Català Europeu (PDeCAT). En la seva virtut, representa RCAT en el Comitè Nacional i el Consell Nacional del PDeCAT. També és el responsable nacional de Voluntariat en el Comitè de Campanya pel Referèndum d’aquest partit. Professionalment, és doctor en ciències polítiques i professor associat a la Universitat de Barcelona. Expert en política quebequesa. També és membre del consell de redacció de l’Unilateral, el digital de la Independència.
No ets precisament un independentista de darrera volada?
No, ja fa uns quants anys que hi milito. Però no és un tema de posar-se medalles. En primer lloc perquè hi ha gent que ja hi era molt abans i que han patit molt més, i que se les mereixen molt més. Dit això, m’omple d’orgull que allò que defensàvem molts pocs en les etapes dures de la LOAPA, el PSOE i el GAL, ara estem en l’eix central de la política catalana, en allò que en ciència política es diu el mainstream.
Quin sentit té la continuïtat de Reagrupament en l’actualitat?
Reagrupament és una associació política que es crea en l’agonia del tripartidisme. Era una atmosfera irrespirable per a qualsevol independentista, on es parlava de trens i estacions federals. Entre el 2008 i el 2010, Reagrupament va generar una enorme il·lusió col·lectiva i va ser en gran mesura un regenerador de la política catalana. Tant és així que alguns dels fundadors de l’Assemblea Nacional Catalana, provenien de Reagrupament. Quan fa el salt a la política electoral, el 2010, esdevé objecte d’assetjament polític i en paga les conseqüències. També s’ha de dir, que potser vam pecar d’idealistes o puristes. Després, vam tenir una travessa pel desert, sobretot orgànica, però ideològicament el plantejament de la transversalitat, la unilateralitat i la regeneració democràtica, han esdevingut conceptes centrals de la política catalana, de manera que ens sentim plenament reivindicats, en Junts pel Sí, en el full de ruta cap a la Independència, i en com els partits implementen mesures de regeneració interna i de lluita contra la corrupció. Com sempre diem, no hem estats els protagonistes del procés, però sí, en certa manera, ens considerem els guionistes.
I com expliqueu l’associació amb el PdeCAT?
Es tracta d’un partit on el 30% de la seva militància no prové de l’anterior partit. És un partit ideològicament transversal i plural i amb un compromís independentista que a hores d’ara és innegable. Ens sentim còmodes, si bé això no ha d’impedir que renunciem als nostres principis ideològics com a reagrupats. Vam presentar una candidatura renovadora al Congrés fundacional, que va obtenir un 12% i escaig de vots. També vam sortir guanyadors en els debats entorn la unilateralitat i la incompatibilitat en els càrrecs. Des de llavors, ens hem integrat en les estructures territorials i en els àmbits, sent conscients que el nostre objectiu immediat és impulsar des de la força orgànica del PDeCAT, i en col·laboració amb les altres forces independentistes, la campanya referendària per aconseguir la victòria del Sí a la Independència. Aquest és el nostre objectiu, i no cap altre. Com a reagrupats associats al PdeCAT, el nostre objectiu no són llistes electorals, és la Independència. De les úniques eleccions que parlarem seran les eleccions constituents, previstes, en el full de ruta, per al mes de març del 2018. Aquestes són les úniques que ens interessen, però llavors, és possible que RCAT ja no existeixi. De fet, seria un bon senyal.
Desprens un gran optimisme respecte els propers mesos…
A Catalunya, l’únic soufflé que existeix és l’espanyolisme, sobretot el civil. Per contra l’independentisme creix, es multiplica, cada dia que passa. De fet som tan forts, que de vegades alguns dirigents no s’ho acaben de creure. És un error. Estem en un context internacional democràtic, i l’estat espanyol l’únic recurs que té és el de la por, el de la memòria històrica. De fet, la nostra por és la seva única força. Si no tenim por i sortim al carrer a defensar la democràcia, és a dir, a votar en massa, no hi haurà color. El projecte espanyol per a Catalunya és una democràcia capada, és a dir, que els catalans no tenim dret a decidir. Ells volen governar Catalunya sense passar per les urnes. Ens diuen que els catalans no podem governar-nos democràticament, necessitem d’uns tutors, però de fet, ens volen per explotar-nos, com uns pederastes. Però, això, ja no s’aguanta. Direm sí a la Independència i sí a la Democràcia. I serà amb la boca grossa, no amb un filet de veu.
Descartes, doncs, tot recurs a la força o intervenció de l’autonomia?
Les properes setmanes veurem tal acumulació de forces, tanta energia concentrada en la victòria independentista, que els espanyols seran bojos de fer qualsevol bestiesa. Si el President, el Govern, el Parlament i la immensa majoria dels catalans ens mantenim units, cohesionats, i amb una estratègia, els espanyols no podran res contra nosaltres. Només intentaran recórrer a la por, a la por escènica, repeteixo. Però si opten per la via turca, hauran d’engarjolar no unes desenes, si no milers de persones, i això és impossible. La victòria és nostra, si ens mantenim ferms, rere el nostre President, el Govern i un Parlament escollit per una majoria ciutadana com mai abans. I qui intenti desviar-la, serà escombrat i tal dia farà un any.
El context internacional, ens afavoreix?
Naturalment. Hi ha un silenci eixordador que ens beneficia. Cap país del món s’ha manifestat en contra de la Independència de Catalunya, i això que el Regne d’Espanya és un soci de la comunitat internacional. Però el seu desprestigi és enorme. Per altra banda, no paren de créixer mostres de suport internacional a la democràcia i de defensa de, per exemple, la Presidenta del Parlament, assetjada pels poders coercitius espanyols. Però cal tenir una cosa clara. Els estats, només faran un pas endavant si saben que Catalunya està decidida a arribar fins al final, fins a la Independència. Ells no la faran per nosaltres. L’hem de fer nosaltres. I quan la fem, jo diria que hi haurà pinyes per ser el primer en reconèixer-nos. Quin estat no vol tenir una ambaixada a Barcelona? Depèn de nosaltres.
Que en penses del conflicte de les obres d’art de Sixena i de La Franja?
És un conflicte complex amb el Govern d’Aragó i de difícil comprensió pel ciutadà de carrer. Li hem demanat al Xavier Minguet, aprofitant la JDN del 3 de juny a Lleida, que prepari una visita per a rebre de primera mà les explicacions pertinents dels tècnics del Museu en vers al procés històric i jurídic. En el que si estem tots d’acord, també amb els companys del PDECAT, és que no podem deixar perdre aquestes obres. Són part del nostre orígen i molt importants per a mantenim la nostra identitat
*(NOTA; Publicat primer a Tot Lleida, 02.06.2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada