Com es recordarà, Martínez Sol, va dimitir de l’esmentat càrrec ara fa uns mesos, avançant-se a la seva més que probable, certa, destitució que ja estava decidida pel seu superior jeràrquic.
El motiu de la seva dimissió/cessament, van ser unes declaracions segons les quals, Martínez Sol es mostrava partidari o comprensiu amb el fet que els catalans i les catalanes poguessin exercir el seu dret a decidir. I això, sense entrar a pronunciar-se si ho havien de fer a favor o en contra de la Independència. Només acceptava el dret a decidir del poble.
Però fins i tot aquesta obvietat, va ser considerada excessiva i es va determinar la seva separació del càrrec, si bé ell es va avançar presentant la dimissió.
Uns mesos després, es nomenava el seu substitut i va ser en l’acte de presa de possessió d’aquest últim, que el Fiscal General de l’Estat advertia per a navegants, que tot fiscal espanyol ha de tenir una idea nacional de Espanya. És a dir, poca broma i tothom a toc de xiulet i sense cap que se surti del guió escrit. Res de jugar a l’ovella negra.
Però què traspua aquesta advertència? Per contextualitzar el tema, potser fóra bo recordar que Torres Dulce és fill d’un dels jutges titulars del que va ser un dels tribunals franquistes per excel.lència, el Tribunal de Órden Público, és a dir, el temut TOP, que, per altra banda, va ser el predecessor de la no menys temuda Audiencia Nacional (AN), creada el 1976, un cop mort el dictador.
El TOP, com l’AN, era un tribunal de repressió polítia, que va tenir un paper molt actiu en els darrers anys del franquisme i va condemnar centenars de militants anti-franquistes de diverses ideologies polítiques.
Tenim doncs, que l’actual fiscal general de l’Estat, doncs, fill d’un alt càrrec de la justícia franquista més repressiva, alliçona els futurs fiscals amb la idea que cadascun d’ells ha de tenir una idea nacional de Espanya.
La pregunta és quina idea han de tenir.
En les democràcies sòlides i consolidades, els fiscals vetllen per la defensa dels drets i llibertats dels ciutadans. Són, doncs, els seus garants enfront aquells que els intentin violar o menyscabar. És evident que aquests drets i llibertats són els que figuren en les Constitucions respectives o en les normes equivalents.
Però en el cas espanyol amb això no n’hi ha prou. S’exigeix, a més, una prova de fe, de caràcter ideològic que eviti qualsevol dissidència o fins i tot pluralisme, pel que fa a l’obediència cega al projecte espanyol, que naturalment està per damunt i és previ a tot, fins i tot a la pròpia constitució. Una lleialtat, doncs, a una idea predemocràtica, que és aquella que situa el projecte espanyol en una dimensió ahistòrica i, de cara al futur, com una unidad de destino en lo universal, és a dir, immutable, invariable, inamovible, indissoluble i tota la faramalla que hi volgueu afegir.
Jo realement, sento vergonya aliena quan un espanyol s’atreveix a donar consells de qualitat democràtica a interlocutors procedents d’estats amb una tradició democràtica molt més extensa i rica que la seva. Però són com són. Es consideren el centre del món mundial i Madrid és el km 0 de tot i de tothom. No hi ha més a discutir. Tot plegat, lamentable.
Amb la constitució de la República de Catalunya, entesa com un estat independent, s’obriran les portes per construir un estat nou de trinca, que a diferència del que va passar amb la construcció de l’administració autonòmica dels anys 80, ha de fer l’esforç per no reproduir o copiar el model espanyol. Hem de ser una altra cosa.
Perquè ningú no senti vergonya aliena quan un Fiscal de la República expliqui, amb fermesa i orgull, però amb respecte, el model català de poder judicial, en general, i el ministeri fiscal, en particular. Que lluny d’exigir lleialtats extrajudicials, se centri en la defensa d’allò que és més car per a qualsevol ciutadà amb un mínim d’orgull cívic: els seus drets –i deures- i les seves llibertats.
* (NOTA: Post penjat al DGS el 07.08.2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada