ELS PETS D'EN DURAN*

Una servidora està literalment tip, fart i cuit de l’espectacle quasi diari del senyor Duran i Lleida. A risc de ser un pèl escatològic, que al capdavall és un tret molt català, dic que n’estic fins al capdamunt dels pets d’en Duran. I no és que el xaval ho faci en el bosc o a la muntanya, que com se sap, allà no fa pudor, no. És que el noi ho fa en allà on més efecte olfactiu pot causar. Vaja, que sempre que s’alleugera, tothom reacciona i s’arma una cafarnaüm considerable.

La pregunta és òbvia: com s’explica que tot un poble balli al so dels titulars que generen les seves continuades expulsions? Ja ho sé que em direu que té a la seva disposició un altaveu magnífic, una palangana d’or, com és La Vanguardia, i també, cada cop més, el programa del Cuní dels vespres. Tot queda a casa. De fet estem assistint a un joc de retroalimentació, els creadors del qual, suposo que pensen que les catalanes i els catalans som imbècils.

Vull dir que quan parla en Duran, La Vanguardia, naturalment, ho difón a tot drap. I quan el diari publica algun editorial o bitllet suplicant per la moderació, és en Duran qui se’n fa ressò, com a exemple que la tercera via és més a prop. Entre els dos, naturalment, en Cuní, intenta marcar paquet, i també es presta a la comèdia. Jo, realment, les entrevistes d’en Cuní a en Duran són realment de vergonya aliena. De vegades sembla que el conductor estigui a punt d’abraonar-se damunt del polític i, totalment pres d’un furor sexual, li comenci a llepar la calba, per després rematar la feina amb un final feliç, propi de millor causa.

El que més em sobta de tot plegat és que aquesta comèdia d’en Duran, sempre acaba de la mateixa manera. Obrint la boca, tancant els ulls i empassant-se el que aprova Convergència Democràtica de Catalunya. Sempre ha estat així, i sempre serà així, perquè la Unió de Duran, si anés en solitari a les eleccions, seria un partit extraparlamentari. Ells ho saben, Duran ho sap. CDC ho sap, tothom ho sap, però ningú no ho vol dir clar. Per sort, sembla que cada cop més seccions locals del partit socialcristià comencen a estar farts del seu líder. Saben que els està portant a un carrer sense sortida. A un cul de sac. I m’agradaria pensar que els seus dies estan comptats. Que segueixi l’exemple del seu escuder Casas, ex delegat de la Generalitat a Madrid, que ja ha fitxat per una consultora… I això que va al.legar motius de salut per dimitir. Si se n’ha de ser de barrut… Però vaja.

En definitiva, sembla evident que Duran durarà el que vulgui CDC que duri. Si l’aguanten és per que els fa algun servei.

Per sort, malgrat el desgast psicològic que provoca els seus pets, qui mana aquí és el poble català en marxa. I aquest sap que el pas que s’ha donat no té deturador. Es faci o no la consulta, cada cop és més clar que no ens aturarà un paio amb ànsies de grandesa. Ja pot dir missa, ja, que la diu, com a mínim, de cintura cap amunt.

(PD. Les dues darreres setmanes he faltat a la meva cita setmanal amb el Diari Gran del Sobiranisme. I és que de vegades, les situacions et superen. Prometo impedir que torni a passar)

* (NOTA: Post penjat al DGS, el 06.11.2013)