ELS VOLTORS FEDERALISTES*

L’acord sobre la pregunta referendària i la data, com era de suposar, ha donat un gir copernicà a la política catalana. Ara ja tenim elements concrets damunt la taula. Ara ja tenim fites. Ara cal anar per feina. Fins i tot La Vanguardia ha reaccionant canviant de director. Poca conya. En Mas ha estat llest sobredimensionant ICV i la CUP per tallar-li la xuleria a ERC. Molt hàbil. ERC, com ha passat històricament, ha tornat a ser víctima dels seus complexos. Concretament del fet que la titllin que no és massa d’esquerres, o que és massa propera al “catalanisme de dreta”: abans a la Lliga, ara amb CiU.

Però deixem-nos de batalletes de política politiquera i centrem-nos en el que realment és substantiu. S’ha arribat un pacte en els moments més necessaris. I en aquest pacte hi ha quatre formacions polítiques que representen una majoria qualificada del Parlament de Catalunya. Hem de felicitar-les a totes i cadascuna d’elles. El seu valor fonamental és la seva transversalitat ideològica, des de l’extrema esquerra fins als socialcristians. Enhorabona.

Això naturalment ha deixat amb un pam de nas tan al govern de Madrid, com als partits unionistes com als mitjans de comunicació, igualment unionistes.

Però aquesta victòria inicial, corre, naturalment perill. El sobredimensionament d’ICV, ha semblat que aquesta formació esdevingués l’arbitre de la política catalana. Naturalment, això no passarà, però sí que ha donat lloc al desvetllament de la política de voltors, segons el meu entendre.

La política de voltors és la que practica una formació quan intenta treure profit d’allò que ha aconseguit un adversari o un competidor seu. Com quan els voltors s’ajunten per foragitar els carnívors que han capturat una presa i la intenten endrapar, però finalment desisteixen, si més no parcialment, degut a la pressió que exerceixen dotzenes de carronyaires que, formant una pinya compacta avancen i els amenacen. Suposo que ja ho haureu vist en múltiples reportatges i documentals d’animals.

Ara, tot ho sembla indicar, estem assistint, si més no per part d’alguns dels seus hereus d’una nova estratègia de carronyaire, ara en relació al Procés de la Transició cap a la Independència de Catalunya que estem vivint en les darreres setmanes i mesos. 

A Catalunya, la formació que històricament ha practicat el carronyisme ha estat el PSUC. El cas Puig-Antich sempre em ve a la memòria en aquest context. Els psuquistes no van moure un dit abans de la seva execució. D’haver-ho fet, i gràcies a les seves vinculacions internacionals, tal vegada el Salvador hagués tingut una possibilitat. Difícil, però factible. Els únics que es mobilitzaren van ser els anarquistes, naturalment, i els independentistes, sectors que compartien algunes coincidències, però també els separava importants diferències. Naturalment la mobilització contra l’execució no va ser prou forta per evitar-la malauradament. I això, repeteixo, va ser a causa de la pràcica total inhibició del PSUC a ella. Paradoxalment, o no tant, un cop assassinat Puig Antich, els comunistes, ara sí, es bolcaren en impulsar les protestes arreu. L’estratègia era clara, apoderar-se delsbeneficis sentimentals, polítics que es generaren arran d’aquell fet. Treure profit polític i apoderar-se del seu patrimoni o el seu llegat polític, malgrat que aquest era totalment oposat al del propi Salvador. Com podeu veure, una estratègia realment repugnant.

Particularment, aquesta estratègia de carronyaire, consisteix en evitar la independència de Catalunya, i aconseguir algun tipus de virtual relació federal entre Catalunya i Espanya.

Des del 2006, pel cap baix, quan va tenir lloc la manifestació del 18F, la societat catalana s’ha decantat clarament cap a un projecte independentista. Tal i com ha dit algun autor, s’ha assistit a la sobiranització del catalanisme, que fins llavors havia estat autonomista.

L’actitud carronyera, en aquest sentit, consisteix en intentar aprofitar aquest canvi social i polític esdevingut en els darrers anys a favor de la independència, per tal que, en darrer terme, tot acabi en una mena de camí del mig, més o menys federalitzant, i d’aquesta manera avortar el perill independentista.

Els esdeveniments dels darrers anys, que ara no entraré a detallar, perquè són de sobra coneguts per la gent, i sobretot la permanent agressivitat del govern de Madrid, sigui d’un color o d’un altre, així com la total deslegitmació del poder judicial, amb els seu atacs constants a la llengua catalana, i del propi Tribunal Constitucional, ha fet que el poble català a través de campanyes de les consultes locals per la Independència , hagi incrementat com mai el suport a la Independència. És un canvi cultural i polític com mai s’havia vist, particularment en els darrers trenta anys, i s’ha aconseguit amb l’esforç i el sacrifici de centenars, fins i tot milers de voluntaris que treballaven, clarament per la Independència. Podem dir, doncs que la Independència, gràcies al treball dels independentistes, ha pujat al capdamunt de les opcions que el poble català tria per al seu futur immediat.

I això és possible, que no probable, a conseqüència dels complexos que tradicionalment es generen arran del discursos de pretesa superioritat moral de l’esquerra damunt dels independentistes d’esquerres i fins i tot també del centre. Allò de prioritzar els-problemes-que-realment-preocupen-a-la-gent, sempre s’ha emprat com un espantall per distreure l’atenció sobre la independència, és una veritable camama, però vés per on, té un cert efecte.

Per altra banda, l’espanyolisme, producte no cal dir-ho de la seva percepció esbiaixada de la realitat, no ha tingut cap problema en gosar a sortir al carrer per tal d’amenaçar i fer venir por. 

Darrerament en tres ocasions ho ha fet, en els dos darrers 12O i en la del 6 de desembre, dia de la consitució espanyola. Naturalment els resultats d’aquestes convocatòries han estat un fracàs i un ridícuk espantós pels seus minsos resultats. L’espanyolisme a Catalunya no pinta res, ni ho farà en els propeers anys. Però ells continuen inasequibles al desaliento.

En aquest sentit, els voltors federalistes volen, repeteixo, treure profit de l’impuls independentista, per intentar bloquejar el tren del poble català, en l’estació federal. I això, naturalment, no ho podem acceptar, entre d’altres raons perquè els federalistes, quatre gats, són incapaços de mobilitzar les seves masses, senzillament, perquè no hi ha masses federalistes. Ni aquí, ni enlloc de l’Estat.

Tinguem present una cosa. Els independentistes, a hores d’ara, ens hem guanyat el dret a canviar el futur del nostre poble. Les mobilitzacions més grans i amb més impactes social han estat les nostres, sobretot, com ja he dit abans, des el 2006, però més concretament des del 2012. Si hi ha una alternativa a l’statu quo que ens desagrada, aquesta és sense cap mena de dubte la Independència. Dient-ho altrament, si avui toquem un xiulet, dos o trem milions de catalans i catalanes, surten al carrer. Brutal. Sense precedents.

Però si com a mínim l’espanyolisme ha fet la bogeria d’intentar competir amb l’independentisme, i ha caigut de morros no una siné tres vegades, el federalisme no ha fet res de res.

Vull dir, quantes manifestacions, campanyes, vies, s’han organitzat per reivindicar un futur federal espanyol? Cap ni un. Zero. Probablement perquè una crida a participar a favor d’una manifestació pel federalisme, no només faria riure, sinó que no cobririen ni una cantonada de l’Eixample amb la seva gent.

Conscients que això és així, la seva opció són les negociacions amb el Govern de Madrid per intentar arribar a un pacte i en ell naturalment, el federalisme hi té la part del lleó.

En definitiva volen guanyar en els despatxos, allò que han perdut al carrer, o que ni tan sols tenen el valor o el coratge de plantejar. Per això és necessari denunciar els voltors federalistes. I fer-ho amb tota la contundència.

(NOTA: Post penjat al DGS, 18.12.2013)