"JO SÓC D'ESQUERRES!"

Quan algú es presenta a un desconegut, o davant d'una audiència, afirmant de forma taxativa, vehement, fins i tot ampulosa, que jo sóc d'esquerres. Pots deduir diverses coses:

1a És català

2a És català vergonyant, ergo, catalanet

3a. És anti-independentista, és a dir, dependentista, subordina la independència de Catalunya a la lluita ideològica en el marc de l'estat espanyol, és a dir a la lluita entre esquerra i dreta espanyoles

4a. Tard o d'hora acabarà votant al PSOE

5a. Tard o d'hora acabarà pactant amb el PP, per raons d'Estat (d'estat espanyol, naturalment).

No falla. Només a les nacions sense estat, sense independència, es pareixen i se socialitzen individus que, alienats per la propaganda de l'estat opressor, acaben obviant la identitat nacional, en benefici de la referència ideològica. Fixem-nos que aquests casos són molt repetits a Catalunya, a Quebec, a Escòcia, al País Basc, on apareixen individus que a l'hora que es troben furibundament radicalitzats ideològicament, fan cas omís a la seva identitat nacional.

Això no ho trobaàs, contràriament, en cap ciutadà que forma part, culturalment, d'un estat constituït. És a dir, no veuràs un espanyol, o un francès o un txec, etc. afirmant que ells són first ans foremost d'esquerres, sense una referència al seu marc nacional. Impossible.

Dos, el fet d'amagar la seva catalanitat originària, demostra que pateix la crisi del català vergonyant, del que nosaltres anomenem, del catalanet. El catalanet és aquell que s'apunta a la reivindicació catalana ... fins que l'amo diu assez, enough, basta! 

Llavors talla en sec la reivindicació i es queda moix. Considera que ja ha fet el paripè prou, i ara passa a parlar de política seriosa, deixant la reivindicació nacional com una qüestió secundària o infantil. 

El tercer pas, correlatiu, és considerar que la independència fins i tot pot convertir-se en una reivindicació perillosa, per la qual cosa cal subordinar-la a la lluita ideològica a nivell d'estat, i si cal endarrerir-la o fins i tot oblidar-se'n, doncs es fa. És el moment d'afirmar el típic eslògan de "hi ha coses molt més importants", o aquell altre de "prefereixo un espanyol d'esquerres que un català de dretes", sense adonar-se que mentre accepta l'existència d'espanyols d'esquerra, que òbviament actuen com a tals, no accepta l'existència de catalans d'esquerra, perquè aquesta espècie no existeix al seu manual: a Catalunya -i només a Catalunya- només es pot ser d'esquerres. I punt.

La resta tot fa baixada. Tard o d'hora acabarà en l'òrbita del PSOE, que li oferirà la menjadora corresponent. I un cop imbuït del discurs espanyolista corresponent, no debades es troba en un partit espanyol d'esquerres, no trigarà gaire en arribar en pactes amb el partit espanyol de dretes, és a dir el PP. Pactes que naturalment considerarà com la quintaessencia de la responsabilitat. Perquè no hi ha res més important en aquest món que els Pactes d'Estat, d'estat espanyol, és clar. Perquè es pot ser de dretes o d'esquerres, però de dretes o d'esquerres... espanyoles, naturalment.

De manera que ara ja sabeu com cal calibrar al desconegut que fa el fatxenda dient que ell és d'esquerres.