Ja sé que no queda bé demanar perdó. Però malgrat tot ho faig. I ho faig a tots aquells que em demanaren parer i jo els vaig dir que els espanyols no atacarien les urnes, ni molt menys les persones que les protegien.
Tenia el convenciment que anaven de farol. Que marcaven paquet.
Vaig equivocar-me, greument.
Potser és que encara quedava en algun racó meu, alguna espurna d'esperança que fossin persones humanes.
No ho són. Són bèsties, cafres, gent que mereix ser derrotats. Que necessiten ser derrotats. I ser derrotats cada cinquanta anys, pel cap baix. Perquè tenen el mal costum d'oblidar-se ràpidament de les seves derrotes, d'ignorar-les i apartar-les de la seva memòria històrica.
Només els cal un Perejil qualsevol per tornar-se a engrescar....
Si algú es pensa que la resistència no-violenta els frenarà, ja és evident que s'equivoca. O ens preparem seriosament, o les hòsties de l'1-O seran només un aperitiu.
No es tracta de filosofia, es tracta de responsabilitat. Es tracta d'intel·ligència. Ens ha costat massa arribar fins aquí, per ara arriscar-ho tot per una actitud estètica, victimista.
Els darrers dies hem viscut episodis heroics, èpics, però també d'altres que són inacceptables i indignes.
Hem de fer el possible perquè la balança s'inclini definitivament cap als primers. Si tots ens ho proposem, no tinc cap dubte que ens en sortirem, Sense por.
Però amb un únic objectiu: la victòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada