Entrevista a l’advocat laboralista i activista pels drets humans, en el quart lliurament d’una sèrie de converses a militants històrics
A vuitanta-vuit anys, August Gil Matamala (Barcelona, 1934) parla amb una lucidesa franca i pausada. Durant dècades ha estat un activista pels drets humans influent ací i a Europa, una veu escoltada dins l’independentisme d’esquerra i un advocat laboralista de prestigi. Ara diu que tan sols reflexiona com “una persona ja al marge de tot, en plena etapa de jubilació definitiva”, i demana que les seves paraules s’entenguin així. Veu el país amb una mena de decepció trista als ulls força típica de la seva generació, que va somniar que veuria la independència en directe i ara es retira a poc a poc. Però diu que té “una esperança històrica” en Catalunya. Ens rep a casa seva, a Barcelona, un matí plujós d’agost. És la quarta conversa d’una sèrie d’entrevistes a veus independentistes que ja no són ben bé a primera fila.
—Amb quin estat d’ànim seguiu l’actualitat política?
—Amb una disconformitat absoluta. Amb pessimisme quant al resultat esperable. Amb la sensació que no arribaré a veure el final d’aquesta història. I amb una certa resignació, potser resultat d’una vida ja llarga: he viscut èpoques molt pitjors. Ara és moment d’anar sobrevivint. Sense entusiasme, però sense desesperació. De vegades les coses passen de manera sorprenent. Hem vist coses que no ens pensàvem que veuríem.
—Malgrat aquesta resignació, teniu esperança en el futur del país?
—Sí. Naturalment. Però és una esperança històrica. El país existeix. No s’ha rendit en el fons. No hi ha una rendició formal. Hi ha molta gent que val, amb idees, disposada a continuar lluitant. No veig un desert. No veig que s’hagi aniquilat la voluntat de construir un país independent i més just. Hi ha una massa crítica suficient, però les condicions internes i externes causen un bloqueig.
—La independència la veieu més factible o menys?
—Jo la vaig veure, la independència. La vaig viure, encara que fos un moment. Quan vaig votar l’U d’Octubre vaig sentir que vivia un acte d’absoluta ruptura, d’absoluta sobirania. Em vaig sentir independent.
- Us sentiu enganyat?
—No. La paraula no és ‘enganyat’. Decebut. Que un 43% de la població amb dret de vot fes un acte prohibit expressament per l’estat, amb la possibilitat de rebre represàlies, és un acte de tal importància que potser encara no n’hem digerit la significació. És un acte d’afirmació popular massiva, en contra de les lleis, de l’autoritat, de la justícia, de la policia, de l’exèrcit, del rei, de tot. Això és tan extraordinari que simplement haver-ho viscut ja em justifica bastant tot el que ha passat.
—Però després no es va mantenir res.
—A partir del 27 d’octubre es van cometre dos errors fonamentals. Primer, els líders polítics haurien d’haver plegat. Sobretot els que eren a la presó, però els que no, també. Potser exceptuant els qui se’n van anar a l’exili, perquè la seva lluita podia tenir un sentit. El fracàs va ser tan evident… No es va voler reconèixer la manca de previsió. Els bascos ho tenien molt claríssim: els qui anaven a la presó deixaven tots els càrrecs i totes les seves responsabilitats. El senyor Otegi ho va fer.
—Avui l’estratègia encara és condicionada per la repressió? Hi ha una hipoteca?
—Exacte, sí. Perquè, quan apareix la repressió, i aquest ha estat el segon error, tota la vida de l’independentisme gira al voltant de la lluita antirepressiva. Durant els anys que van ser a la presó, no recordo cap iniciativa en terreny social, cultural, etc. L’independentisme passa a girar al voltant de la lluita antirepressiva. Això és elemental. En la meva experiència com a advocat laboralista ho he viscut.
—En quin sentit?
—He viscut molts conflictes obrers. Vagues importants per a fer reivindicacions laborals: salaris millors, condicions millors. Això dóna lloc a una repressió: acomiadar els quatre o cinc dirigents més significats. Aleshores, tota la lluita que portava aquell col·lectiu obrer, encaminada a aconseguir unes millores, tothom se n’oblida, no se’n parla més, i l’única cosa és aconseguir la readmissió dels acomiadats. Això és el que hem vist en política. De les reivindicacions socials i culturals no se’n parla més. La lluita antirepressiva funciona i és un element de mobilització, però no pot ser l’única. Els empresaris ho tenen claríssim: primer es neguen a negociar, això causa el conflicte, el conflicte causa la vaga. Assenyales uns quants treballadors, en temps de Franco se’ls posava a la presó si el conflicte era important, i després els acomiades. I a partir d’aquí es negocien les condicions amb què aquesta gent serà reincorporada. I aquí s’acaba la història.
—Què us sembla el murmuri sobre una amnistia per als milers d’independentistes represaliats?
—Aconseguir una amnistia sí que és un èxit polític. Aconseguir uns indults vol dir simplement sotmetre’s a la bona voluntat del poder, que te’ls concedeix a canvi de tranquil·litzar la situació. Amb l’amnistia, el poder institucional reconeix la legitimitat de l’actuació que va donar lloc a la repressió. Això és una diferència molt important. L’indult, no. L’indult diu: “Vostès van cometre un delicte”, i el delicte i la culpa continuen existint. He defensat sempre la mobilització a favor de l’amnistia perquè sí que té un component molt fort de legitimació.
—Hi ha veus, com ara el jutge José Antonio Martín Pallín, que diuen que l’amnistia també hauria de ser per als membres de les forces i cossos de seguretat de l’estat espanyol. Això també legitimaria la resposta de l’estat.
—Això seria la repetició de l’amnistia del 1978, que va amnistiar tots els antifranquistes i tots els criminals franquistes. Es repetiria la jugada. No és escrit, com hauria de ser una amnistia. Naturalment, una amnistia que legitimés la repressió pot ser una curiosa manera de treure-li sentit a l’amnistia pròpiament dita.
—Creieu que hi ha un marge legal, constitucional, per a fer una amnistia?
—No hi ha cap prohibició de l’amnistia. I l’amnistia fiscal de Montoro l’any 2012? I quan el Montoro va amnistiar tots els defraudadors d’hisenda que havien comès delictes? Delictes del codi penal, eh? No administratius. Delictes del codi penal. Allò va ser una amnistia. No entenc aquesta mania de dir que l’amnistia està prohibida. La constitució espanyola no en parla. Ni la regula ni la prohibeix. La possibilitat de l’amnistia és del tot present des que l’any 1978 es va concedir. Allò que no està prohibit es pot fer, sempre que no hi hagi una llei concreta en contra. Però no hi ha cap llei que la prohibeixi.
—La constitució sí que prohibeix un indult general.
—Sí, però això no té res a veure amb l’amnistia. Els indults generals eren els que feia Franco: quan hi havia un papa nou, ell feia un indult general a bona part de la delinqüència comuna. Això no tenia cap justificació, era un acte populista i, sobretot, pràctic, perquè arribava un moment que a les presons del franquisme ja no s’hi cabia. I aleshores aprofitaven qualsevol festa patriòtica o religiosa per fer l’indult general. Però no té res a veure amb l’amnistia.
—Què haurien de fer els partits independentistes, que poden decantar la investidura de Pedro Sánchez?
—Reclamar l’amnistia.
—Amb això n’hi hauria prou?
—L’autodeterminació no entra a la constitució espanyola, això sí que és veritat. És impossible, cap govern no voldria. Alguns polítics proclamen que s’ha d’avançar cap a l’autodeterminació. No s’avança cap a l’autodeterminació. L’autodeterminació és: sí o no. Es té o no es té. Però no avances. “Avancem cap a l’autodeterminació a còpia de diàleg.” S’avança allò que es pot graduar, però aconseguir més autodeterminació o menys no té cap sentit.
—Creieu que ha funcionat aquesta mena de peix al cove que ha intentat ERC?
—No. No veig el peix enlloc, a part dels indults i de la modificació del codi penal, que encara vol dir viure del tema antirepressiu com a objectiu únic. No hi ha peix enlloc. No veig ni el cove. On és, el cove?
—Per tant, podríeu arribar a entendre que es bloqués la investidura de Pedro Sánchez?
—Em costa. Quina és la contrapartida? Guanyes? No, provoques una repetició de les eleccions. De moment, és el pitjor mal. Jo em conformaria a negociar uns altres aspectes de millores autonomistes, millores que afecten la vida real de la gent, i aconseguir l’amnistia.
—Com vau interpretar l’abstenció en les darreres eleccions municipals i espanyoles?
—Malament. Molt malament. No sé com ha millorat les coses, això de no votar. Les ha empitjorades. Ens ha afeblit. Amb una abstenció en massa, general, totes les forces independentistes podrien fer-ho servir com una eina d’enfrontament i deslegitimació. Això em semblaria probablement molt bé, però és impossible i a més no es plantejava així. Ha estat una abstenció minoritària.
—La CUP la veieu encara com un espai propi?
—La veig en una situació crítica. Que la CUP ha tingut un sentit positiu és evident. Últimament havia desaparegut. Per votar la CUP, en aquestes últimes eleccions, s’havia de tenir molta moral. No existia, no se l’ha vista enlloc. Una desaparició… Ara: és possible que tingui possibilitats de refundació. Sembla que ara té previst un congrés.
—Quin creieu que és l’error original que porta la CUP cap a aquesta mena de desaparició?
—No ho sé. Crec que és un error de direcció, de manca d’iniciatives, d’haver-ho reduït tot a un parell de frases que serveixen per a clausurar un míting. No entenc quina política ha seguit la CUP. Aparentment, al congrés dels diputats hi anaven a bloquejar el funcionament de les institucions. Aquest va semblar que era el programa. Però això no s’ha notat, perquè han fet un paper normal, discret. El paper que podien amb dos vots. Són gent vàlida. En Botran és una bona persona i un bon historiador, i segurament un bon polític, però a les pretensions de bloquejar institucions per si soles no els veig el sentit. I he trobat a faltar iniciativa en el dia a dia.
—Quins elements imprescindibles hauria de tenir, aquesta refundació?
—No limitar-se a l’activitat municipalista. En alguns municipis han funcionat; en uns altres, han fracassat. El problema del municipalisme de la CUP és que en alguns pobles no ho han fet bé. En el terreny estricte on es prenen les decisions. No han estat a l’altura, al meu entendre.
—On, per exemple?
—No voldria… Però hi ha hagut casos concrets on han fracassat. Com a organització de masses s’hauria de reforçar internament. Fer una formació de quadres. Han mostrat una insuficiència de quadres. És un problema de formació i direcció política. I en els moviments socials ningú no hi ha tingut cap paper. Em sento bastant incapaç de donar cap idea en aquest terreny, perquè no és el meu ni m’hi he dedicat. Em sembla que hi hauria d’haver una organització com la CUP, per a lligar l’independentisme amb una reivindicació social molt forta que es desenvolupi en el terreny municipal, en els moviments socials de base i en el terreny institucional. Això és el que jo trobo a faltar. I estaria molt content que se’n sortissin.
—A la lluita judicial dels exiliats, hi veieu possibilitats de victòria?
—Una victòria a Estrasburg seria un element molt positiu de legitimació, però molt limitat. Al Tribunal d’Estrasburg no se li pot donar un paper que no té. És un tribunal ple de contradiccions i que ha perdut categoria. El problema ha estat l’entrada d’un seguit de països on el nivell de drets humans deixa molt a desitjar. El tribunal europeu no ofereix garanties de criteri sòlid de defensa dels drets humans fonamentals. Durant uns anys ha estat un referent molt important, però que era basat en l’assistència d’unes magistratures nacionals de països democràtics consolidats, que havien creat una jurisprudència. Han aparegut països d’un nivell democràtic molt discutible que han rebaixat els plantejaments. En deu anys ha perdut prestigi i ha perdut garanties. No hi confiem gaire. Si s’hi obtenen victòries, seran relatives a la manca d’imparcialitat dels tribunals espanyols i a problemes processals i procedimentals, perquè s’han incomplert principis bàsics, com ara el dret del jutge pre-constituït. Crec que el Tribunal d’Estrasburg s’aferrarà a elements de procediment per condemnar Espanya. Això serà un èxit polític? Molt relatiu.
—Aleshores, de què depèn el retorn del president Puigdemont i de la resta d’exiliats?
—De l’amnistia.
—Solament de l’amnistia?
—Home, i d’una sentència. Allò que s’ha recorregut davant el tribunal europeu són les actes judicials de condemna, per a uns, i per als qui encara no han estat condemnats, les actes de processament. Això significaria l’alliberament total de tota responsabilitat penal.
—La situació de la llengua us preocupa?
—Molt. Sobretot quan sento la ràdio i la televisió catalanes. El nivell de la llengua s’ha deteriorat d’una manera espantosa. A l’administració de justícia és absolutament residual. I al País Valencià i les Illes pot ser dramàtic.
—Creieu que hi ha marge per a defensar la immersió lingüística per la via judicial?
—Sí, és clar. Ara, vol dir ensopegar amb el problema de la justícia espanyola, i és políticament molt difícil de tractar, perquè és evident que la magistratura espanyola en el seu conjunt va a la seva. Per més disposat que hi estigui cap govern espanyol, no hi ha res a fer. La magistratura s’ha convertit en un agent polític real, amb criteris propis vinculats a instàncies d’extrema dreta, i és molt difícil de lluitar-hi en contra sense una reforma molt a fons del poder judicial.
NOTA: Els subratllats són meus (J.S.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada