ENTREVISTA a l'advocat que ha dirigit la querella de cinc exconsellers de Cultura contra el retorn dels murals i que va impulsar la reforma de la Llei d'Enjudiciament Criminal que ara boicoteja Marchena
06/04/2026
Jaume Alonso-Cuevillas (Barcelona, 1961) és catedràtic de Dret Processal a la Universitat de Barcelona, però sobretot, és un advocat que gaudeix de la seva feina. Ha dirigit la querella de cinc exconsellers de Cultura contra la jutgessa que ha d’executar la sentència de Sixena. En aquesta entrevista, la comenta i la glossa. També posa al dia la seva idea sobre els atemptats del 17-A i analitza el fet que part de la judicatura espanyola intenti tallar les ales a la reforma de l’article 324 de la Llei d’Enjudiciament Criminal coneguda com a llei Cuevillas, que ha servit per arxivar causes com la Volhov o Tsunami Democràtic i que ara una sentència de la qual va ser ponent Manuel Marchena ha començat a limitar.
Primer de tot, la querella per Sixena, Déu-n’hi-do, cinc consellers advertint una jutgessa que podria delinquir si fa executar una sentència… sembla inèdit.
Sí, és que, d’entrada, el que ja és inèdit és demanar la inexecució d’una sentència civil. En el contenciós administratiu sí que hi ha una previsió d’inexecució de sentències, en casos en què, per exemple, s’hauria de demolir una construcció si s’executés i després hi ha un nou pla d’ordenació urbanística que ho pot permetre. En canvi, en la jurisdicció civil no està previst. Però hi vaig aprofundir i, amb Xavier Muñoz Puiggrós, que és bon amic i l’advocat que seguia l’execució civil per part de la Generalitat i que ja m’havia fet alguna consulta, vam concloure que, en principi, la sentència no té cap escapatòria, però resulta que és delicte complir-la. Si tots els informes ens diuen que això comportarà la destrucció de les obres, és un delicte contra el patrimoni. I això es pot plantejar.
Dos drets en conflicte?
Hi ha dos drets en conflicte. Dos drets fonamentals, a més. D’una banda, hi ha un dret a la tutela judicial efectiva, que, com el Tribunal Constitucional ha anat desenvolupant i no podia ser d’una altra manera, inclou el dret a l’execució de la sentència. El que obté una sentència favorable té dret al fet que s’executi, perquè, si no, la tutela no seria efectiva. Però és que, en aquest cas, l’efectivitat de la tutela comporta la comissió d’un delicte. Un delicte regulat per la política criminal del legislador espanyol a través del Codi Penal, i també en compliment d’obligacions internacionals del conveni de Nicòsia del 19 de maig del 2017.
“Aquí hi ha un conflicte polític, hi ha una catalanofòbia latent. Aquí les pintures poden ser destruïdes abans que catalanes”
L’obligació de preservar el patrimoni.
Quan l’Estat és el judiciari, és l’executiu, està obligat, per sentit comú a més, a preservar patrimoni històric que, en aquest cas, és de la humanitat, més que espanyol. Per tant, si l’execució d’una sentència, que és una obligació interna, comporta la comissió d’un delicte en relació amb totes les obligacions internacionals, tens un conflicte entre dos béns jurídics i has de prioritzar. I és clar, aquí, que s’ha de prioritzar la preservació del patrimoni històric.
La querella és la darrera bala, com diria Lluís Puig, abans d’encadenar-se al MNAC? Quines vies queden si decau la querella?
Poca cosa. És a dir, la hipòtesi d’inadmissió no la contemplem com a probable, sinó com la més probable. Poques querelles per prevaricació s’admeten contra jutges. Hi ha alguna cosa que no quadra. Més o menys, hi ha un milió d’assumptes judicials anuals a Espanya, i hi ha moltes resolucions injustes. Vull pensar que dolorosament poques, però per negligència segurament n’hi ha unes quantes. Els advocats ja ens autocensurem i posem poques querelles en aquests casos, perquè sabem que és molt difícil que prosperin. Som conscients que hi ha una probabilitat altíssima que la querella no s’admeti a tràmit, però algú s’haurà de pronunciar.
Tot i això, l’han presentada.
Malgrat això, vam pensar amb els consellers que s’havia d’interposar, perquè s’han de remoure consciències. El primer que farem serà enviar-ho als organismes internacionals. Hem publicitat i hem alertat tothom que l’execució d’aquesta sentència pot comportar la destrucció d’aquestes obres, que, a més, és la comissió d’un delicte. Per tant, a partir d’ara, les institucions que s’han posat de perfil, com el Ministeri de Cultura, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, ja no es poden continuar posant de perfil.
Per tant, és que és un crit d’alerta, no? Perquè vostès, en aquesta querella, també demanen l’informe de l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya (IPCE), del Ministeri de Cultura, que podria aturar l’execució. Què està passant? Per què les administracions es posen de perfil?
Perquè, com que aquí hi ha un conflicte polític, hi ha una catalanofòbia latent. Aquí les pintures poden ser destruïdes abans que catalanes, no? I això és el que subjau. A més, com que Espanya no és una democràcia, sinó una partitocràcia, i els partits estan tot el dia mirant la demoscòpia, amb por que qualsevol decisió els pugui fer pujar o baixar intenció de vot. Tots de perfil. En aquest cas, el PSOE, però si fossin del PP seria exactament igual.
Hi ha una certa interpretació general que vostès han fet una feina que li pertocava fer al Govern.
D’entrada, lamentem molt que el Govern no hagi interposat un recurs d’empara al Tribunal Constitucional contra la sentència del Suprem. Sabem que el marge és petit, com amb aquesta querella, però creiem que s’havien d’exhaurir totes les possibilitats. Però, més enllà de l’acció jurídica, hauria de desplegar tota l’activitat política, buscar una solució. De fet, l’exconseller de Cultura Ferran Mascarell em va explicar que amb el president Pasqual Maragall i l’aragonès Marcel·lí Iglesias [PSC] van estar a punt d’arribar un acord.
Per entendre’ns, existeix jurídicament la figura d’una sentència d’impossible aplicació?
Bé, el compliment és possible, però és que el compliment de la sentència provoca la comissió d’un delicte, i un delicte irreparable, i per tant s’ha de buscar una solució. I, a més, el dret no preveu explícitament la no execució d’una sentència civil, però pot fer una aplicació analògica de la regulació del contenciós administratiu. És evident que no s’ha d’executar aquesta sentència. Aquí la lògica seria una solució política. Si l’Estat veiés que aquesta execució no tingués aquest component de catalanofòbia, ja haurien trobat la solució política. Sense catalanofòbia, ja haurien trobat una solució política per a Sixena.
Passem del contenciós civil, dels òrgans contenciosos del civil, al penal. El 26 de febrer, el magistrat Manuel Marchena va dictar una nova sentència que matisa el que es coneix com a llei Cuevillas, la reforma de l’article 324 de la Llei d’Enjudiciament Criminal, que ha estat una veritable revolució en el procés penal.
Sí. La quantitat de causes que s’han hagut de tancar, que s’han hagut d’arxivar, perquè es dilataven en el temps… Volhov, Tsunami Democràtic… No només que afecten aquí, sinó arreu. La reforma que vaig promoure era pensant en les investigacions prospectives que s’estaven fent contra els independentistes catalans, però valdria contra els dissidents polítics en general. He rebut trucades i correus d’advocats de tot Espanya fent-me consultes sobre el tema.
Però ara sembla que ho volen matisar.
Bé, el senyor Marchena es creu que és legislador. Quan decideix, per exemple, no aplicar l’amnistia amb arguments insostenibles absolutament contra legem. En aquest cas ha fet una reinterpretació, fent-li dir a la llei una cosa que no diu, perquè ell dona per fet que l’esperit de la llei, la finalitat d’aquesta llei, era evitar dilacions indegudes. I No, no, la finalitat d’aquesta llei és una garantia del dret de defensa dels justiciables. El preàmbul és ben clar.
Com afecta la llei la sentència de Marchena, però?
Des de l’inici de l’aprovació de la llei, com passa amb tantes altres reformes processals, el sistema ha intentat reinterpretar-la i adaptar-la per seguir fent el que ja feien. Això ens ho hem trobat en multitud de reformes processals. He de dir, també, que si ara tornés a haver d’aprovar la llei, hi ha una cosa que crec que no vam fer bé, com és que les pròrrogues fossin de sis mesos. Les hauríem d’haver fet d’un any, també. Perquè l’experiència pràctica ens demostra que amb el col·lapse que tenen els jutjats… Un any ja està bé, sis mesos passen massa volant. Malgrat això, l’esperit de la llei era molt clar, i ja fa temps que diversos tribunals, el Suprem també, han anat fent interpretacions correctores. Aquesta sentència és un pas més en intentar minimitzar-ne els efectes de forma important.
“El senyor Marchena es creu que és legislador. Quan decideix, per exemple, no aplicar l’amnistia amb arguments insostenibles absolutament ‘contra legem'”
Aquest article va ser una revolució.
Sí, perquè en dret processal parlem de terminis propis, que són els que afecten les parts. Si un advocat té 10 dies per fer un recurs i ho presenta el dia 11, no li admetran. Diem que és un recurs de termini fatal, que provoca, doncs, la caducitat, la preclusió, i, per tant, la pèrdua de l’expectativa processal. Mentre hem dit sempre que els terminis que afecten els tribunals són terminis impropis. Si no els compleixen, no passa res. Només si l’incompliment és molt salvatge podria donar lloc a una responsabilitat disciplinària, que rarament s’aplica en el context que tenim. I amb la reforma del 324 és la primera vegada que es crea un termini propi que afecta els tribunals, i va agafar molts juristes amb el pas canviat. És un tema d’organització i obliga a un canvi d’hàbits, com ara presentar les querelles sol·licitant les diligències d’instrucció. El canvi va ser que abans es deixava la petició de pròrroga en mans de la fiscalia, arran d’una reforma del PP que es va batejar com llei del punt final i que va provocar l’arxivament de moltes causes per corrupció. En quedar en mans del ministeri fiscal, només cal recordar la famosa frase ‘de qui depèn la fiscalia?’.
Vostè va participar com a advocat en el judici dels atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils. La comissió d’investigació del Congrés encara continua treballant en el cas, n’està satisfet?
Pel que fa a la qüestió judicial, hem demanat la reconsideració de l’arxivament que va fer el Tribunal Europeu de Drets Humans a la nostra demanda, però hi tenim molt poques esperances. Pel que fa a la comissió, cal dir que s’ha aconseguit més del que era esperable en un primer moment. Ens ha permès descobrir coses que no sabíem, però sobretot crec que ha servit de forma molt clara per constatar que quedarà molta veritat per saber. D’aquí al final de la comissió, espero que aconseguim acreditar alguna cosa més, però seguiran quedant moltes nebuloses. Per això, ja en el seu moment vam decidir, amb el Javier Martínez [el seu client] i la gent que li dona suport, crear l’associació 17-A Volem Saber la Veritat, perquè nosaltres volem seguir investigant més enllà del que es pugui obtenir a la comissió d’investigació. Creiem que hem de ser capaços de posar sobre la taula totes aquestes nebuloses, tots aquests fils que queden per estirar. Creiem que la forma més efectiva de fer-ho seria mitjançant la difusió als mitjans de comunicació. Potser podem escriure un llibre entre els periodistes i els advocats que hem treballat més en el cas. No sé si arribaríem a saber la veritat, però com a mínim podríem deixar en evidència el que ara com ara no s’ha sabut i que el judici ha estat un judici voluntàriament de perfil baix per tapar tot allò que no s’ha volgut investigar.
–Vostè porta la querella per Sixena, va reformar l’article 324 de la Llei d’Enjudiciament Criminal que alguns jutges volen limitar, ha portat el cas de l’activista Albert Forcades o el 17-A, però també va fer política… Què es troba en guaret o no té ganes de tornar a la política més activa?
La meva vocació política ve de molt lluny, perquè jo, ja molt jove, vaig tenir càrrecs corporatius. Vaig ser president internacional dels advocats joves, president europeu… Vull dir que he tingut molts càrrecs institucionals, que és una forma de fer política no partidista. El que no m’havia plantejat mai, fins que me’n van venir a buscar, era fer política partidista. Va ser una experiència molt interessant, la de ser legislador. Però sempre estic expectant al que passa.
-Està tan atent que fins i tot sap que es prepara una expectativa electoral, és a dir, si res no canvia, han de venir les eleccions municipals… Per cert, Junts sembla que no té gaire clar qui ha d’encapçalar la llista…
Jo soc militant de Junts. De fet, soc fundador i militant, he estat a l’executiva nacional. Soc de Junts. Vull dir, jo vaig plegar com a diputat, però no he estripat el carnet. Continuo militant i en plena sintonia amb el partit, com amb qualsevol militància de qualsevol partit i amb el president Carles Puigdemont per descomptat.
-Perdoni la gosadia, però no s’animaria, per exemple, a una candidatura a l’Ajuntament de Barcelona? Com alcaldable?
El partit i el president Puigdemont saben que jo estic disponible. De fet, jo he tingut converses amb el president sobre aquest tema, però és un tema molt complex, la candidatura a l’alcaldia de Barcelona, i em consta que el partit està madurant i contemplant totes les hipòtesis.
-Li faria gràcia ser un alcalde per Junts, a la capital de Catalunya?
Home, Barcelona, capital de Catalunya, ciutat on he nascut i he viscut tota la vida, perquè a la meva època, quan jo era jove, no hi havia Erasmus, eh? He viscut sempre, sempre, a Barcelona, i ara necessita una revolució, perquè els dos últims mandats ho han fet molt malament. Barcelona era una ciutat de Champions, en tots els sentits. Avui ho hem perdut, amb molts problemes, ara. Hi ha zones de Barcelona que semblen un parc temàtic. S’ha perdut la catalanitat. Barcelona, ha d’exercir també, de capital amb una catalanitat desacomplexada. Jo crec que hi ha molta feina a fer a Barcelona, i per descomptat seria un repte apassionant, poder liderar aquest projecte.
-Parla de catalanitat, però també té altres problemes, com ara l’habitatge.
L’habitatge és un dels grans problemes. És un problema, a més, que jo conec i he estudiat. Ja fa molts anys vaig publicar un llibre sobre arrendaments urbans, és a dir, que és una matèria que he conegut. Vaig ser, durant molts anys, advocat del Col·legi d’Agent de la Propietat Immobiliària. Conec molt bé la problemàtica. Ara, fa poc, el Col·legi d’Economistes m’ha nomenat president de l’Observatori Econòmic del Dret i la Justícia. Un dels objectius que tenim des del Col·legi d’Economistes és estudiar l’impacte de la regulació dels lloguers, per una banda, del dret, i de l’amplitud dels processos judicials d’una altra, en el mercat immobiliari. Crec que les administracions poden fer coses. Òbviament, la solució implica tenir un parc d’habitatge molt més gran, i d’habitatge públic. No és una solució ràpida, que a curt termini es puguin fer solucions miraculoses, però hi ha molta cosa a fer i no s’està fent. Per tant, aquest és un dels grans problemes que té… L’àrea metropolitana en general, però Barcelona molt en particular, i que s’ha de ser valent amb les decisions per abordar-lo.
–Aleshores vostè faria el pas?
Jo estic a disposició del partit, i això ho he traslladat tant al partit com, principalment, al president Puigdemont. A partir d’aquí, si creuen que jo puc ser una bona opció, jo, estaria encantat de ser alcaldable, em va la marxa.
-Les expectatives també són les que són…
Les expectatives són les que són, però, clar, les expectatives són poc fiables, perquè, entre altres coses, quan es fan ara enquestes d’intenció de vot, ningú té encara clar qui és el candidat de Junts per Barcelona, no? I, malgrat això, no s’ha tocat fons. Per tant, hi ha marge. Doncs som-hi, endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada