diumenge, 19 de març de 2017

LES LLIÇONS DEL QUEBEC 1995 (8)*

La campanya referendària (2a part)

Quant al desenvolupament de la campanya, val a dir que conegué diverses alternatives. Així, la primera setmana, els federalistes arrencaren amb força, sobretot gràcies a un aparell propagamdístic molt superior que inundà els carrers de cartells i tanques publicitàries. Durant aquests primers dies, els sobiranistes semblaven no reaccionar i es començà a témer una ensopegada històrica. L'única iniciativa que es portà a terme fou la promoció de diversos estudis, encarregats pel Secretariat de la Reestructuració, sobre l'impacte de la sobirania en diversos àmbits socioeconòmics. Això no obstant, la filtració que algun d'aquests estudis, efectuats per professionals independents, havia estat maquillat o àdhuc amagat perquè no afavoria les tesis governamentals, provocà un escàndol i perjudicà molts els partidaris del SÍ.

El 9 d'octubre, però, s'esdevingué un fet de gran transcendència. Parizeau nomenà Bouchard negociador en cap del Quebec en les converses que haurien d'iniciar-se posteriorment a un resultat positiu del referèndum. Aquesta decisió marcà una fita en la campanya, fins llavors més aviat grisa, dels sobiranistes. Implicava que Bouchard passava a liderar de fet el Bloc del Sí, que continuava presidint de fet per Parizeau. El primer es consolidà com un orador molt més ben dotat que el segon, i a mesura que passaren els dies, la veu cantant del sobiranisme passà del primer ministre al cap de l'oposició oficial en la Cambra dels Comuns d'Ottawa. 

Historia / Dans les coulisses du référendum de 1995 (extrait) from Corus Média on Vimeo.

Bouchard canvià el discurs del SÍ. Arraconà els estudis socioeconòmics i els arguments tecnocràtics i focalitzà el seu discurs en els sentiments, en el rebuig constant del Canadà anglès al reconeixement del Quebec com a poble o societat diferent, a la traïció del 1981, al record de Lévesque. Però també en l'orgull de ser quebequesos (la fierté, concepte emprat per tots els líders polítics d'un i d'altre bàndol), d'haver mantingut una cultura genuïna en un entorn advers, de la lluita per la supervivència al llarg dels segles, en definitiva, de les enormes possibilitats que s'obrien amb l'accessió a la sobirania, alhora que es garantia el manteniment de l'espai econòmic comú, ja que la negativa del Canadà a accedir-hi aniria en contra dels seus propis interessos.

L'impacte Bouchard, però, estigué a punt de fracassar quan en un míting celebrat el 15 d'octubre assenyalà que els quebequesos era una de les races blanques que tenia l'índex de natalitat més baix. L'escàndol fou important. Se'l titllà de racista.i de masclista. Els mitjans anglòfons, tant del Quebec com de la resta del Canadà i àdhuc de l'estranger, intentaren treure profit d'aquesta relliscada. Els aclariments que féu ràpidament apaivagaren, en gran manera, la cridòria. Pocs dies després, ja ningú no en parlava.

Aquest contratemps retardà tal vegada uns dies la remuntada espectacular de les intencions de vot favorables al SÍ. Després de 3 setmanes de campanya, el SÍ semblava haver recuperat terreny. Fou, però, a partir de la quarta setmana, aproximadament cap al 20 d'octubre, que les enquestes assenyalaven ja un considerable avantatge del SÍ respecte del NO quant al vot decidit, si bé el vot indecí continuava sent important. El capgirament era una realitat. El SÍ treia entre dos (18 octubre) i sis punts (25 octubre) al NO. L'alarma sonà en el bàndol federal. Johnson titllà Bouchard de magicien, car prometia impossibiles. La premsa anglòfona titllava el líder del BQ de Saint Lucien, i no s'estava de difondre a tort i a dret fotografies d'uns seguidors sobiranistes besant-li la mà i se l'arribà a comparar amb Luc Jouret, líder de la secta de l'Orde Sola, llavors famosa pels suïcidis i assassinats col·lectius que s'havien produït al Quebec i a Suïssa alguns mesos abans.

El 23 d'octubre, el dòlar canadenc registra la major crisi dels darrers 3 anys, i la premsa anglòfona emfasitza una suposada retirada de capitals de determinats bancs del Quebec i l'increment de les cues per obtenir el passaport canadenc. Pierre Paradis, membre destacat del Partit Liberal del Quebec, afirma que el NO tindrà molt difícil la victòria si no compta amb l'ajut de fora de la província.

No és fins aquest precís moment -inici de la darrera setmana de campanya- que Chrétien decideix canviar d'estratègia. Les pressions provinents tant del Canadà anglès com del mateix Quebec i la realitat de les enquestes, el mouen a participar directament en la campanya. En gran manera, l'audiència aconseguida per Bouchard, l'obliga a intervenir i sobretot a variar el seu radical immobilisme constitucional. Àdhuc comença a manifestar que és possible que, en cas que guanyi el NO, es podria estudiar un reconeixement del Quebec com a societat diferent. Chrétien, igual que Bouchard amb Parizeau, comença a fer ombra a Johnson. 

El 24 d'octubre, Charest, Chrétien i Johnson participen en un mítinga la ciutat de Verdun, prop de Montréal. El 25 d'octubre, adreça un dramàtic missatge a la nació per televisió, utilitzant únicament la llengua francesa -fet extremament rar en ell. Aquest discurs és seguit per un del mateix Bouchard en qualitat de Cap de l'Oposició Oficial. El mateix dia, els indis Cree del Quebec celebren un referèndum particular, en el qual, el 96,3% es pronuncia en contra de la sobirania del Quebec. El 26 són els innuit qui es pronuncien en el mateix sentit. El 27 d'octubre té lloc a Montréal una concentració de milers de persones (entre 35.000 i 150.000), moltes de les quals provenen de la resta del Canadà i que han viatjat al Quebec gràcies a descomptes  en el bitllet de fins al 90% per gentilesa de les companyies privades d'avió, de tren o d'autobusos. El fet indigna gran part dels quebequesos, i Bouchard titlla aquest fet d'una actuació que viola descaradament la Llei quebequesa de les consultes populars, ja que el cost del trasllat no ha estat comptabilitzat com a despesa del Comitè del NO. Malgrat la consigna de no acostar-se a la concentració pro-federalista, alguns partidaris del SÍ es manifesten i es produeixen discussions, però sense que arribi a haver-hi enfrontaments físics. A la resta del Canadà també es produeixen diverses manifestacions favorables al manteniment del Quebec dins del Canadà. Els participants porten pancartes que diuen I love you Quebec/ Je t'aime Quebec. Diversos polítics del Canadà anglès fan declaracions públiques favorables al reconeixement constitucional del Quebec com a societat diferent. Fins i tot, en la seva edició del dia, el president i editor del diari anglòfon de Montréal, The Gazzette, Michael Goldbloom, publicà per primera vegada en 217 anys -el diari es fundà el 1778- i en la portada una carta oberta en francès adreçada als seus lectors. Aquest fet singular demostra que els federalistes tenen la por al cos.
El dia següent (28), però, tornen a somriure. Tots els mitjans de comunicació anglòfons i àdhuc algun francòfons profederalista no s'estan de qualificar la jornada anterior d'històrica i de demostració que realment el Canadà anglès vol canvis profunds en el sistema polític per tal d'acomodar-hi el Quebec. A més a més, el darrer sondatge mostra una situació d'empat (50%-50%) entre els dos bàndols. L'eufòria és tan alta que els dies 29 i 30 es difon la notícia que determinades companyies telefòniques del Canadà anglès ofereixen conferències a preu reduït per tal que els canadencs d'arreu del país truquin al Quebec per convèncer els electors quebequesos de votar pel NO. Aquesta notícia motiva un rebuig generalitzat al Quebec i finalment les parts proposants de la iniciativa acaben desdient-se'n. Amb tot, l'objectiu ja ha estat aconseguit. El Canadà anglès, violant clarament la legislació quebequesa, ha intervingut descaradament en la campanya a favor dels federalistes quebequesos. Molt sobiranistes, sobretot els que ja han viscut el referèndum de 1980, conclouen que novament el Canadà ha violat la legalitat. Amb tot, encara no hi ha res decidit. Caldrà esperar el resultat de les votacions. Caldrà esperar el 30 d'octubre.

 *(NOTAExtret  de J. Sort i Jané, Quebec, de poble a país, Barcelona, Llibres de l'Índex, 1996, pgs.183-187. Els textos en negretes, no apareixen en l'original. Denoten elements a reflexionar i a tenir en compte en el moment actual (2016-17). Això darrer no s'aplica, lògicament, quan es fa referència a noms personals.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada