diumenge, 7 de maig de 2017

ENTREVISTA DORCHA LEE*

"A l'estat català li correspondria el 20% de l'equipament militar de l'exèrcit espanyol"

Aquest coronel irlandès retirat és un dels autors del llibre "Política de defensa i Estat propi" on esbossa una proposta de forces de defensa catalanes

per Pere Fernàndez

Dorcha Lee, coronel retirat irlandès, és un dels autors del llibre "Política de defensa i Estat propi". A les pàgines d'aquest llibre, onze autors reflexionen sobre la necessitat de tenir una política de defensa i unes forces armades pròpies en el cas que Catalunya acabi esdevenint un estat independent. Lee és qui s'encarrega de posar números a aquestes forces de defensa que, segons el seu parer, haurien de tenir un mínim de 24.000 efectius, entre regulars i reservistes. A més, assegura que per a Catalunya serà determinant demostrar a la comunitat internacional que es pren seriosament la seva seguretat per aconseguir suports internacionals a favor de la seva independència. "Un estat de 7,5 milions d'habitants no tindrà prou amb dir que practica el manteniment de la pau des d'una oficina".
Dorcha Lee ret homenatge al Fossar de les Moreres
Vostè considera que Catalunya ha de tenir unes forces de defensa, un exèrcit. Per què?
Catalunya necessita unes forces de defensa per defensar el país, per protegir el seu territori i la seva integritat, i per protegir els seus ciutadans. Però el primer que ha de plantejar-se Catalunya és fins on vol arribar amb aquestes forces de defensa. La qüestió de fons és: Aquest país està en pau ara, i això és tot el que sap la gent. Però en els darrers 80 anys tots els països del Mediterrani han partit guerres. Sense excepció. Per tant, quan penses sobre la necessitat d'unes forces de defensa per a un estat independent i sobirà, has de pensar a llarg termini. No només has de pensar en el que necessites ara, l'any 2017, has de projectar més endavant. I quan mires al futur has de mirar al passat i has de tenir una visió de conjunt geopolítica. Catalunya no pot ignorar la idea de la pau internacional, Catalunya és part del món. Quan t'has guanyat la independència i et converteixes en un estat independent, has d'assumir unes responsabilitats, ets part del món real. I el món real, allà fora, és un món de guerres. El diàleg polític falla i és reemplaçat per la guerra, per la violència. 

Queda clar, per tant, que Catalunya no se'n pot desentendre.
A mi m'agrada fer una analogia entre la seguretat de la llar i la seguretat nacional. A casa teva, com que no vols que hi entri ningú, tanques la porta amb clau. Però tu saps molt bé que un lladre pot forçar la porta igualment. Si realment ho vol fer, ho farà. No és absolut. Si tingués un milió de dòlars a l'interior de la casa, potser prendria més mesures, informaria els Mossos d'Esquadra, tindria un gos, o milloraria la seguretat. Les nacions es troben en la mateixa situació. No es poden defensar al 100%. Cap nació es pot defensar completament, ni els Estats Units, ni Rússia. Han d'acceptar que no poden. Què vull dir amb això? Que la idea global de tenir unes forces de defensa és, amb sort, no haver-les d'utilitzar mai en una guerra. Fixa't en Suècia. Els suecs entenen aquest concepte molt bé. I recomanaria el model suec des del punt de vista de la seva comprensió de la seguretat nacional. En 200 anys no han tingut cap guerra, han sabut gestionar la seva defensa i la ciutadania ha entès la necessitat de la seguretat nacional. Els ciutadans paguen per mantenir un bon sistema de defensa nacional, i una veritable diplomàcia... La defensa nacional ho és tot quan vols sobreviure com a nació. 
Què més aportaria a l'estat el fet de tenir unes forces de defensa com les que vostè planteja?
Si tens unes forces de defensa, tindràs una societat estable, podràs donar suport a la policia en moments de patiment, podràs participar en missions de pau internacional, el que millorarà el teu país, incrementarà les relacions diplomàtiques, i contribuirà a la teva pròpia seguretat, indirectament. Nosaltres, els irlandesos, hem anat a l'estranger a fer missions de pau per protegir el nostre propi país d'una guerra, per evitar que es produís, o perquè no s'estengués. La pau és la causa normal, però també has d'assumir que hi haurà baixes. La qüestió és que això val la pena, valen la pena les missions de pau en un cert nivell. I Catalunya ha de ser capaç de complir amb les seves responsabilitats. Un estat independent de 7,5 milions de persones no en tindria prou dient que practica el manteniment de la pau des d'una oficina, en un segon pla, a Nova York o a Ginebra. Si no tens forces de defensa, possiblement podràs sobreviure una generació, però en algun moment el sistema s'esfondrarà. I el país hi perdria moltíssim. 

En què hi perdria?
En inversió estrangera, per exemple. Per què els inversors invertirien en un país que no està proveït de forces per a la seva pròpia defensa? Espanya gasta diners en defensa, no els suficients, des del meu punt de vista, però en gasta. Si un inversor ha de triar entre Espanya i Catalunya, triarà Espanya perquè li està proporcionant aquesta seguretat. I si algú, després de la independència, es planteja invertir a Catalunya i no té aquesta seguretat dirà: anem a un altre país que tingui un exèrcit, on sapiguem que les nostres inversions no se n'aniran en orris. Un altre tema és el turisme. Si hem après una lliçó sobre l'impacte de la seguretat en el turisme, és el que ha passat després de l'atemptat a Sussa, a Tunísia. A diferència de l'atemptat de Niça, on la majoria eren francesos, a Sussa la major part eren turistes, britànics i irlandesos. Hi va haver 39 morts i desenes de ferits. Ara les víctimes estan emprenent accions legals contra les empreses turístiques que van contractar els bitllets d'avió, que van fer les reserves d'hotel i que ho van organitzar tot. I guanyaran el cas i a aquestes empreses els costarà molts milions. Les empreses turístiques s'han adonat que hauran de parar molta més atenció al lloc on envien els seus turistes. No els enviaran a un lloc on no es garanteixi aquesta seguretat.

D'acord. Necessitem un exèrcit. Però quin tipus d'exèrcit? 
Al final de tot només serà vàlida una solució catalana a una situació catalana. Aquesta és la primera cosa. Però també és bo sortir i veure quins models diferents hi ha. Hi ha moltes opcions diferents sobre la taula. Pots tenir un exèrcit de reclutes, pots tenir un exèrcit de voluntaris, pots tenir una mescla de tots dos. Però des d'una perspectiva pràctica, tu no vols gastar massa diners. Perquè hi ha altres prioritats, sobretot en temps de pau. Però a la mateixa vegada n'has de gastar una certa quantitat. El que has d'aconseguir és un nivell de dissuasió que estigui al mateix nivell que els altres països. D'altra banda les forces armades han de ser tractades tridimensionalment, han de comptar amb forces terrestres, marítimes i aèries. I has de pensar en sobirania i integritat territorial. El territori terrestre és al final la part més crítica, perquè és la part on són les infraestructures, on viu la població. Però l'espai marítim i aeri també són importants. Sense mar, sense comerç, no pots sobreviure com a estat. I si no controles el teu propi espai aeri, en algun moment passen coses. Les forces aèries han de cobrir el territori terrestre i el mar, és a dir, tot el territori que pertany a Catalunya.

Soldats catalans a Mali
Quina és exactament la seva proposta? Vostè diu al seu capítol que caldrien unes forces de defensa amb 24.000 efectius.
Jo estic a favor d'un exèrcit professional amb una reserva, format per voluntaris. Estic parlant només de 3 persones per cada 1000 habitants. Per a Catalunya això equivaldria a 16.000 militars regulars i 8.000 a la reserva. A mi em sembla que aquest és un compromís petit pel que fa a persones. Pel que fa al nivell de despesa, hauria de ser el mateix que a altres països, que per al moment és aproximadament un 1,2% del PIB nacional. D'altra banda, en el cas de les forces terrestres, has de tenir la capacitat per resistir una agressió armada. La infanteria ha de ser la base d'aquest exèrcit. En general no és necessari tenir-ne més que altres països, probablement menys que els països més grans, els quals tenen interessos estratègics a tot el món. Les vostres forces de defensa han d'estar orientades cap a la defensa local i la participació en operacions de manteniment de la pau a l'estranger. Sobre les forces aèries, penso que com a mínim es necessiten, en temps de pau, dos avions de combat, així com un esquadró d'aproximadament entre 10 i 12 avions de reacció. Finalment, pel que fa a la marina, és molt important tenir combois per combatre la pirateria, perquè realment és un problema. O l'activitat de patrulla, que entenc que també ho fan els Mossos. De totes maneres al llibre dono només indicacions. Hi ha moltes solucions diferents.

Sobre aquesta qüestió el govern català no s'ha pronunciat, argumentant, com en altres coses, que primer cal fer el referèndum i després construir la República.
Jo penso que en termes de relacions públiques has d'explicar-li a la gent com funciona tot això, i no pots amagar la part negativa, has de ser honest. Perquè al final la gent no pren una postura basant-se en un sol argument, hi ha molts altres factors. I per exemple, estem d'acord que els aspectes econòmics, en aquest procés en què es troben vostès ara, seran determinants. Perquè al final la majoria tenim famílies, i ens preocupem pel futur de les nostres famílies. Però tan important és la part econòmica com la defensa militar, perquè estem parlant de seguretat. Si tens seguretat, pots créixer i desenvolupar-te.

Vostè escriu el seu capítol assumint que Catalunya pactarà amb Espanya un referèndum. Una opció que, ara per ara, sembla molt llunyana. Canviaria la seva postura si la independència no s'aconseguís per la via pactada?
En el capítol que jo he escrit el que he fet és un parell de suposicions, al principi. Una de les suposicions és que Catalunya aconseguiria la independència a través d'un acord amb Espanya pacíficament. També he fet suposicions menors sobre la inclusió o no de Catalunya en organitzacions internacionals. Jo crec que Catalunya ha de veure al seu voltant, i valorar que és un molt bon lloc, que hi ha una bona qualitat de vida, un bon sistema de salut, que té un bon sistema educatiu, que té llibertat, que les persones es poden moure lliurement. La qüestió és fins a quin punt arrisques tot això per aquest concepte d'independència? Jo sóc una persona optimista i crec, com a irlandès, i també ho entenc i hi simpatitzo, amb el desig d'una nació d'assolir l'autodeterminació, perquè pugui decidir el seu propi futur. Però com a europeu tinc una visió diferent, estic en un conflicte, perquè no vull que Espanya s'esquerdi. M'encantaria que la solució fos beneficiosa per les dues parts. I em diràs: què podem fer? Podem tenir una nació dins una nació?
Li pregunto aleshores. Què podem fer?
Jo penso que tot és possible. La relació entre Catalunya i la resta d'Espanya hauria de ser redefinida d'alguna manera. Al Regne Unit la situació és molt més fàcil, perquè per començar, Escòcia, com també Irlanda del Nord i Gal·les, sí que està reconeguda com a nació. I de fet, en teoria, Escòcia no necessita un referèndum per sortir del Regne Unit. És el Parlament qui ha de votar la independència. Però Alex Salmond va decidir que no podia portar a la gent a aquest punt si abans no era consultada en un referèndum. La gent, avui, és més sofisticada. Estem parlant d'un temps diferent. I Catalunya també està vivint en un moment diferent. No vull especular sobre les alternatives. Jo moltes vegades he dit que el model irlandès va ser una experiència tan bona com dolenta. Vam haver de pagar un preu molt alt, i potser al final hauria estat molt millor si no hagués succeït mai.

Quin tipus d'acord, pel que fa a qüestions militars, creu que hauria de negociar Catalunya amb l'Estat?
Essencialment, a l'estat català li correspondria el 20% de l'equipament militar que té l'exèrcit espanyol, perquè és el 20% que han pagat els catalans amb els seus impostos. Aquesta és una posició de negociació, de fet és una posició legal des del punt de vista internacional. En el cas dels escocesos, ells creuen certament que ha de ser així. En el cas de la separació txecoslovaca van dividir els seus actius en funció de la seva població. Catalunya és aproximadament un 15% de la població total de l'estat espanyol, i per tant si us haguéssiu de basar en la població que representa Catalunya, hauríeu d'obtenir un 15% d'aquest equipament militar. Si ho feu en funció dels impostos, hauríeu d'obtenir el 20%. Però és clar, el govern espanyol voldrà negociar. Voldrà coses de vosaltres, de la mateixa que vosaltres voldreu coses d'ells.

Com per exemple, què?
D'entrada cal recordar que Espanya té infraestructures a Catalunya i potser voldrà mantenir-les. També podeu fer una cosa, i aquí és on vosaltres podeu fer una bona oferta, que seria oferir a Espanya la possibilitat de tenir una base naval. És un exemple. Si vosaltres els doneu això, els esteu fent un favor, perquè ells ara tenen un problema. Si Catalunya independitza, una part del Mediterrani deixa d'estar sota el seu control. I de nou, amb acords com aquest el que es fomentarà és una cooperació més estreta entre els dos estats, que penso que és com hauria de ser, perquè seria beneficiosa per tots dos.
Patrullera d'alçada irlandesa al Mediterrani, en ajuda dels refugiats
Creu que l'exèrcit català ha de ser diferent de l'espanyol?
Jo penso que el concepte d'exèrcit català hauria de ser diferent del concepte d'exèrcit espanyol, aquí hi ha l'oportunitat de fer un exèrcit més orientat a la comunitat. En essència penso que hauria de ser com l'exèrcit irlandès. Els nostres soldats al final del dia veuen les seves famílies, més del 90% viuen en la comunitat. I tenen els drets de la ciutadania, a diferència de l'exèrcit britànic, que no té els drets de la ciutadania, ells són súbdits de la reina, nosaltres som ciutadans de l'estat, i aquesta és una diferència fonamental. El model català hauria de fixar-se en el nostre model. El que no hauria de fer és com l'exèrcit britànic, que segueix enviant constantment unitats d'operació a l'estranger.

Quant de temps creu que ens costaria construir un exèrcit com el que vostè proposa i esbossa al llibre si Catalunya aconsegueix la independència?
Aquí hi ha masses "si...". Depèn. Jo diria que com a mínim es necessita entre 3 i 5 anys per començar a treballar sobre el terreny. S'ha de fer bé. Això no és una cosa que fas per un període curt, es fa per a un futur a llarg termini. Per treballar en un nivell més estratègic pot portar 20 anys. Com pots accelerar-ho? Una manera és reclutant d'altres països de la Unió Europea, no és necessari que tots siguin catalans. Jo crec que en tindria prou amb 10 anys, el que és molt poc, per un país que acaba de començar.
Una última qüestió. Com d'important serà aquesta qüestió per a obtenir reconeixements internacionals després d'una declaració d'independència?
Jo crec que has de demostrar a la comunitat internacional que et prens seriosament la seguretat i l'estabilitat d'aquest nou estat. Si decideixes optar per no tenir-ne, el que has de fer evidentment és ampliar les competències de la policia, però això no impressiona a la comunitat internacional, no et considerarà una aposta seriosa. Això no vol dir que ho has de fer immediatament. Però sí que has de mostrar que tens una idea de com vols fer-ho. Quan declares la independència no significa que automàticament ets independent. La declaració d'independència és una declaració d'intencions, l'has de construir la independència, l'has d'aconseguir. A vegades hi ha períodes de temps llargs entre la declaració i el moment que l'aconsegueixes. I en aquest impàs hi ha d'haver un consens al voltant de la qüestió de què et prens la seguretat de forma serios

*(NOTA: Entrevista publicada al MÓN, 07.05.2017)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada