No podem relaxar-nos, hem de continuar, endavant, endavant. Ara es tracta de construir un escenari que expliqui que la Independència és el camí més dreturer cap a la regeneració democràtica i el benestar social. Sí, i és clar que sí. Però també, atenció, cap a l’orgull de poble, cap a la satisfacció de la feina feta, un cop quan s’hagi enllestit. Tinc orgull de ser català, i penso que aquests mesos que s’acosten, hem de fer que tots i cadascun de nosaltres, sentim aquest orgull. Com aquella olor que et recorda a la victòria (à la Apocalypse Now).
No, no hi som encara, però estem en aquella situació on els ulls dels enemics denoten pànic, i que només cal una nova embestida i s’ensorrarran com un castell de cartes. Una Espanya que tremola, una espanya que fa segles que viu de les seves colònies i territoris conquerits, primer, per després anar-los perdent, un rere l’altre. Un autèntic tigre de paper, que sense cap mena de dubte ara intentarà parar el rellotge de la història. Debades, ja ho dic ara. No tenen res a fer. No són res. Escorrialles, deixalles. Detritus. Corromputs. Ni canviant el rei vellot i xacrós, pel consort calçaces de la pepera, com ja s’insinua, tenen res a fer.
En fi, noto una retirada poc acadèmica en aquest post. L’emoció potser em domina. Però no, no considero que la feina s’ha acabat. Encara queda molta feina a fer, cal pujar muntanyes o travessar oceans, però ara ja no anem amb una sabata i una espardenya. Ara tenim la voluntat d’un poble darrere nostre. I això, en termes automobilísitics, és com conduir un Fórmula 1, de manera que aviat, molt aviat travessarem la meta. Una meta que necessitem com l’aire que respirem.
Endavant, endavant, fins a la victòria final!
(NOTA: Post penjat al DGS, el 19 de desembre del 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada