EL TERROR ESPANYOL NO ENS FA POR, PAM I PIPA

”El terror espanyol no ens fa por, pam i pipa, pam i pipa” Aquesta és la resposta que els catalans i les catalanes hem de donar a l’actual ofensiva mediàtica, judicial i policial espanyola a casa nostra. Una ofensiva que pretén, literalment, acoquinar centenars de persones. Però no unes persones qualsevols, no. Es dirigeix clarament a la classe política (presidents, consellers, diputats, batlles i regidors), a la classe mediàtica (periodistes), al món dels negocis (empresaris, emprenedors), etc., en una paraula, aquella part de la societat que té en les seves mans el poder de decidir o d’influir en aquells que decideixen. Volen imposar un règim de terror i d’autocensura que liquidi tot el procés de Transició Nacional.

Amb un desembarcament estel.lar de la Policia Nacional espanyola, i amb una marginació denigrant del Cos de Mossos d’Esquadra, sense que el Conseller del Ram, l’unionista -en els dos sentits de la paraula- Ramon Espadaler hagi mogut fitxa, potser perquè està més preocupat per qui serà el nou bisbe de Roma, que per l’avenir de Catalunya i dels seus ciutadans. Tanmateix, l’estratègia espanyola parteix d’un error de base.

Traça paral.lelismes amb el model de cultura democràtica -o d’incultura, més aviat- dominant a Madrid. Es pensen que és la mateixa que la que existeix a Catalunya. I s’equivoquen dramàticament.

L’espanyola es caracteritza per l’hegemonia de dues grans forces polítiques que, si bé es barallen per ocupar el govern, sempre en darrer terme arriben a acords, perquè tenen quelcom preciós a compartir, la gestió de l’Estat espanyol, engreixat històricament per l’or de les Amèriques, primer, per l’espoli de Catalunya, després i més darrerament per les transferències de la Unió Europea. Uns partits que, per altra banda, no dubten a recórrer a una ideologia transversal que comparteixen i que els donen forts rèdits, la catalanofòbia, que actua com a ciment que dissimula les diferències ideològiques i sobretot el conflicte de classes, en una societat, com l’espanyola, amb unes desigualtats socials enormes entre els sectors benestants i els que no ho són gens.

Per contra, la cultura política catalana s´ha forjat en els darrers tres-cents anys en una lluita constant contra un estat opressor, fet que ha donat lloc a una capacitat d’auto-organització i de resistència que ha assegurat la supervivència de la nació. La creació d’estructures sociopolítiques paral.leles ha fet de l’activisme i del resistencialisme, un tret definidor d’aquells catalans i catalanes que. generació rere generació han mantingut la flama de la pàtria i que s’ha contraposat a aquells que han claudicat i s´han passat amb totes les seves forces a l’enemic.

És precisament el poble català, i no les seves elits conjunturals, el que ha mantingut la resistència i ha anat guanyant quotes de poder, retallant-les lentament a l’estat. Per això, si avui som on som, és perquè el poble va dir prou en un moment determinat, i va sortir al carrer cridant a favor de la Independència. Després d’aquesta demostració de fermesa, una part de les elits van concloure que anar en contra de la voluntat popular implicava fer-se el harakiri com a classe dirigent i va optar per assumir com a propi el procés, i naturalment, intentar canalitzar-lo.

Per això els espanyols fracassaran. Perquè per acabar amb l’independentisme català, no hi ha prou amb acoquinar els dirigents polítics. Haurien de fer-ho amb tots i cadascun dels catalans i de les catalanes que ja estem farts d’aquesta comèdia. Per molt que vulguin, ni tan sols construint una Stasi a l’espanyola, amb el propòsit de controlar-nos a tots, reeixirien. No, no podran enviar els seus gossos a fer informes personals de tots i cadascun de nosaltres. Fracassaran i nosaltres guanyarem. De fet, ja estem guanyant. I que l’actual classe dirigent catalana prengui nota: No acceptarem una nova traïció dels líders. No farem ni un pas enrere.

El terror espanyol no ens fa por, pam i pipa, pam i pipa.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 20.02.2013)