dilluns, 8 d’abril del 2013

DIÀLEG

El diàleg s’ha convertit en la paraula de moda. De referència. Ben encertadament. Fins i tot ahir, el Secretari General de l’ONU, Ban-Ki moon, ho remarcava des d’Andorra estant. Els processos d’autodeterminació, tots ells, s’han de portar a terme per la via del diàleg, deia en resposta a una pregunta sobre el cas de Catalunya. No debades, el dret d’autodeterminació és una dels principis fundacionals de l’entitat que representa. De la quarantena d’estats o delegacions que la constituïren l’any 1945, s’ha passat a les 193 actuals, i això gràcies al desenvolupament i la promoció del principi d’autodeterminació.


El diàleg porta subjacent la idea de pluralitat. Només es dialoga amb un altri o amb diversos altris. Com a mínim perque hi hagi diàleg han d’existir dos discursos, dues intel.ligències, dues voluntats. O més.
Altres principis subjacents a la idea de diàleg, és el de reconeixement, igualtat i pacifisme. I voluntat d’entesa.
Reconeixement perquè quan es dialoga amb un altri, el reconeixes, li dónes una identitat i doncs també una dignitat. D’aquí es deriva, també que el diàleg es porta a terme en un pla d’igualtat, no d’imposició. No és una relació jeràrquica. En el diàleg hi ha una llibertat d’expressió entre els que hi participen i tothom és obert als arguments dels altres. Obert en el sentit que accepta escoltar-los i fins i tot valorar-los, encara que en principi no hi estigui d’acord. De fet, allò que fa important el diàleg, allò que li dóna valor, és que gràcies a ell, és possible, i no és cap miracle, l’aproximació de posicionaments allunyats i fins i tot antagònics. Que allà on hi havia conflicte, es resolgui a través d’un acord, per molt modest que aquest sigui. El diàleg pressuposa un renúncia, si més no, momentània a l’ús de la força, a la coacció i a la violència, malgrat que s’ha de reconèixer, que sovint, alguns arguments que es donen durant el diàleg poden connotar violència o amenaces d’emprar-la.
En definitiva, el diàleg és una mostra de civilització, de reconeixement, de dignificació, d’identificació, d’obertura, de renúncia.

Tanmateix no hi ha diàleg quan, quan es pretén encetar des de posicions jeràrquiques diferenciades. Quan un dels actors s’autoposiciona com a superior o de rang superior a l’altre o a la resta de dialogants.
No hi ha diàleg quan un dels participants no reconeix amb igualtat de dignitat a la resta de participants. Això passa, per exemple, quan s’adopta actituds paternalistes, en el sentit que no es reconeix a l’altri la plena capacitat d’actuar per que es pressuposa que té unes mancances que ho impedeixen. És com si, en l’àmbit de les relacions interpersonals, un adult tractés a un altre adult com si fos un infant.
Per tot això que s’ha exposat fins ara, és molt important saber amb qui s’ha de dialogar. S’ha de dialogar amb algú que compleixi aquests requistis que hem esmentat. Però fer-ho amb algú que, de forma sistemàtica, no els compleix algun d’ells o fins i tot cap d’ells, és una immensa pèrdua de temps. De fet, és una irresponsabilitat.
L’ûnic que es pot fer en aquests casos, és fer que aquest interlocutor comprengui que dialogar l’interessa. I aquí entren en joc altres actors que poden fer-li veure que la persistència en la seva actitud no dialogant, pot comportar-li més perjudicis que beneficis.
Darrerament, hem vist, en aquest sentit, com l’actitud del govern espanyol ha canviat a l’hora de negociar determinats aspectes, com el del finançament, amb el govern català. És una actitud que ha aparegut immediatament després de la celebració del Consell Europeu a Brussel.les del passat mes de març. Casualitat? No ho penso pas.
Naturalment, la interpretació mediàtica que es fa des de posicions espanyolistes és que ara el govern català prioritzar el finançament i renunciarà a la sobirania. Això és, que el President Mas ha aixecat la bandera blanca de rendició.

Però no hi ha res més lluny de la realitat. De fet, sembla evident que la Unió Europea ha imposat a Espanya que cal resoldre el tema del finançament, i que esprémer fins a l’extenuació la mamella catalana no és una bona estratègia ni per Catalunya, ni per Espanya, ni per en definitiva la pròpia Unió Europea.
Però, és clar, reconèixer aquest diktat de Brussel.les, de Frankfurt o de Berlin, és el darrer que faran des de Madrid.
(NOTA: Post penjat al DGS, 03.04.2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada