ESPANYA ÉS UN TIGRE DE PAPER, UNA I MIL VEGADES

Ja sé que quan es repeteix moltes vegades una afirmació, es pot córrer el risc de semblar poc creïble, o es pot posar en dubte la veracitat d’allò que afirmes, desmenteixes, asseveres o planteges, digueu-li com volgueu. Però ateses les circumstàncies que estem vivint i atesa la situació d’emergència nacional, és a dir, global, que viu Catalunya, és a dir, els catalans i les catalanes, he de tornar a repetir el que ja he dit en diverses ocasions en la catosfera i fins i tot en aquest mateix bloc, no fa gaires mesos: Espanya és un tigre de paper. I afegeixo: una i mil vegades.

La darrera prova l’hem tinguda amb un tema aparentment menor, però altament significatiu i simbòlic. Em refereixo, és clar, al reconeixement per part de la UEFA de la federació de futbol de Gibraltar, el ja famós Team 54. Després d’haver posat tots els pals a les rodes possibles, Espanya, bé a través de la Real Federación Española de Futbol (RFEF), bé directament a través del govern i per boca dels seus ministres trinxeraires, no se n´ha ensortit, i en la seva darrerea assemblea, la UEFA, va decidir admetre Gibraltar com a membre de ple dret. De manera que ara serà possible, que l’equip del penyal jugui les competicions organitzades per aquesta entitat, i fins i tot, hipotèticament, contra la pròpia selecció espanyola, malgrat que hom ha assegurat que s’evitarà que això no passi. Jo, realment, no sé com es pot evitar aquesta possibilitat, si no és manipulant el sorteig o tornant a recórrer al tema de les boletes fredes i les boletes calentes… la qual cosa, no cal dir, tornaria a desfermar un escàndol.

Aquestes consideracions al marge, el que realment crida l’atenció és l’enèsim fracàs de la diplomàcia, esportiva o no, espanyola. En els dies previs a la votació de l’assemblea de la UEFA, els espanyols van arribar a amenaçar amb retirar de les competicions per ella organitzades, els dos equips que depenen de la RFEF, el Futbol Club Barcelona, el millor equip del món, i la banda merengue del Real Madrid. Naturalment, aquesta amenaça era una iniciativa unilateral del govern de Madrid, perquè dono per descomptat que no tenia l’autorització o el vist-i-plau de la directiva blaugrana, tot i que aquesta, com ja és habitual sota la presidència actual, no la va desautoritzar de forma immediata i categòrica. Hem de pensar que, pels espanyols, la diplomàcia esportiva, com en tots els règims de tall totalitari, és un recurs de primera necessitat, fins a l’extrem que el beneit d’en Rajoy, quan el treuen a passejar per l’exterior no para de regalar samarretes de “la roja” a qui li posen per davant.

L’amenaça espanyola pretenia fer tremolar la UEFA i esdevenir un argument definitiu per rebutjar la candidatura de Gibaltar. Però el fet cert és que no va causar cap mena de terrabastall. Més aviat el contrari. Finalment, com se sap, la UEFA, reunida a Londres, va decidir aprovar per una àmplia majoria la candidatura de Gibraltar a ingressar-hi, culminant d’aquesta manera una exitosa campanya pública internacional i certificant, per altra banda, el fracàs total i absolut de les autoritats espanyoles que, un cop més, s’havien cobert de vergonya, i havien fet el ridícul amb la seva actitud ufana i superba, amb el seu tarannà fatxenda, de milhomes. En el seu descrèdit, només una altra federació li va donar suport, la de Bielorússia.

Bielorússia, podem dir que és un règim amb unes enormes mancances democràtiques. Tantes que el podem definir com a de semi-dictadura, si és que aquest concepte és acceptable, atès que un règim polític o és democràtic o no ho és, és a dir, no hi ha mitges tintes. En aquest sentit, Bielorússia, es troba ja fa uns quants anys sota la presidència d’un individu profundament detestable com és n’Alexander Lukaixenka, un polític que reprimeix sense cap mena de contemplacions els seus adversaris polítics i que és considerat molt proper al president rus, Vladimir Putin. Una prova la tenim en el fet que Bielorússia és l’únic estat europeu on es continua aplicant la pena de mort, un detall que el distancia clarament del moviment europeista en general.

Doncs bé, aquest “soci”, va ser l’ùnic que va donar suport a Espanya en la seva oposició a l’ingrés de Gibraltar a la UEFA. És interessant assenyalar que els espanyols, quan decideixen fer el ridícul a nivell internacional, és a dir, quasi bé sempre, no s’estan d’envoltar-se de socis, podríem dir que poc recomanables. Com en el cas del tema del no reconeixement de la Independència de Kosova, on compta amb el suport de Xipre, Grècia, Eslovàquia  i Romania, si bé aquestes dues darreres sembla que ja s’ho estan repensant.

Un cop consumat el fracàs, és a dir, acceptada la candidatura de Gibraltar, la reacció espanyola ha estat la del complert silenci. No se n´ha dit ni gall ni gallina, al respecte. I les amenaces prèvies, han estat desades en la cambra dels mals endreços. De fet, s’ha demostrat que era un enorme farol.

I això és el que és realment interessant. Els espanyols, sempre, per definició, per ADN, diríem, farolegen. I després, quan han perdut, llencen terra damunt de l’assumpte i l’obliden, com si no existís. En això tenen una traça guanyada a pols al llarg de la història, perquè han hagut d’oblidar molts i molts episodis on han sortit ben escaldats. Naturalment és una estratègia, aquesta de l’oblit selectiu, que els permet mantenir el tipus i sobreviure com a projecte polític.

Fixem-nos en un detall acadèmic. La historiografia nacionalista espanyola sorgeix a mitjans del segle XIX, immediatament després de la pèrdua de la major part de l’Amèrica Llatina. Es tractava de reescriure la història i passar d’un projecte imperial a un de nacional focalitzat en la realització de la unidad nacional a nivell peninsular i arxipèlags més o menys adjacents. I aquí naturalment, és on es topa amb el nacionalisme català en construcció.

Però encara hi ha dues lliçons més a aprendre d’aquest episodi. I que atenyen directament els catalans i les catalanes en el moment actual.

Primer: el fracàs espanyol no hauria estat possible si les autoritats de Gibraltar, tant polítiques com esportives, no s’haguessin mantingut fermes en la seva demanda. És cert que mantenir-se ferm és fàcil quan en el teu principal port, sovint hi atraquen submarins nuclears d’un exèrcit amb cara i ulls com és el del Regne Unit. Però tot i així, es necessita fermesa, atesa l’enorme pressió diplomàtica, econòmica i mediàtica que exerceix Espanya contra el penyal. Trasposant el cas a Catalunya, considero que els nostres “arguments nuclears” són la pròpia potència econòmica catalana, i la seva més que constatada vocació global, que la fa interdependent amb les principals potències econòmiques europees (Alemanya, França) i fins i tot mundials (potències emergents).

Segon: Per reprendre l’inici d’aquest article, s’ha tornat a constatar que Espanya és un tigre de paper. I és que un país que es troba en una situació d’extrema feblesa econòmica, amb una terrible manca de cohesió nacional -perquè no ha estat capaç d’aconseguir-la-, i doncs de legitimitat interna, amb una imatge pública esquitxada per una atur desbordat, la corrupció, la ganduleria i la deixadesa, no pot permetre’s anar de milhomes pel món. I si ho fa, s’arrisca a fer el ridícul de forma total i absoluta.

Val la pena que tinguem clar aquests elements, atès que és a nosaltres, els catalans i les catalanes, els que ens sentim ara mateix cridats a mantenir-nos ferms en les nostres reivindicacions i a no deixar-nos endur per la por o la fatxenderia espanyola. No hi ha excusa. Espanya, un cop ens perdi, s’oblidarà de nosaltres, com ha fet tradicionalment amb els portuguesos. Però aquest serà el seu problema.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 30.05.2013)