80.000 EUROS

Ja fa temps que l'escenari per fer un pas endavant cap a la Independència és força madur. Mai com ara ens havíem trobat en una situació tan favorable per decidir, democràticament, ser un poble lliure. El Parlament sorgit de les eleccions del 25N, té tota la legitimitat del món per, si vol, declarar la independència de Catalunya i demanar el reconeixement de la comunitat internacional, avui mateix, o demà.

Això no obstant, continuen sentint-se veus que afirmen que encara la situació és verda. Que sense aquesta o aquella força política, no es pot fer el pas endavant definitiu. Que cal esperar per aconseguir la màxima unanimitat de totes les forces polítiques i socials. Fins i tot n'hi ha que consideren que en el Parlament no hi ha una majoria sobiranista, perquè afirmen que els diputats d'UDC i no pocs de CDC, no votarien a favor.

Rere aquests arguments, però, hi trobo una actitud poc decidida, en el millor dels casos. En política no és recomanable eternitzar les situacions. Allò que pot ser-te favorable, de cop i volta es torna contrari als teus interessos... 

En el nostre cas, els arguments, i tot plegat, és tan abassagadorament favorable a la Independència de Catalunya, que la veritat, resulta quasi còmic pensar que la situació es pugui capgirar.

Això no obstant, no ens la podem jugar. Cal anar per feina i enllestir el tema el més aviat possible. I, cal tenir clar, que la unanimitat a favor de la Independència, no l'aconseguirem mai. De manera que argumentar-la per ajornar la decisió és un error important.

Com a independentista, no em cap al cap que hi hagi gent que, estimant Catalunya, no en vulguin la seva llibertat. Però és un fet que n'hi ha. Tot i que majoritàriament, qui s'oposa a la Independència són espanyols, que argumenten raons suposadament ètniques -existeix una ètnia o raça espanyola?- sempre trobarem gent que apostarà, des de posicions ètiques o morals, o fins i tot religioses, per considerar la independència com un trencament o com un fracàs, sovint fent un paral.lelisme amb la família. És una concepció naturalment errònia, que s'ha contraargumentar.

La qüestió és, cal realment esperar a convèncer tots aquells que des de la bona fe, s'oposen a la Independència,  abans de fer el pas definitiu? La meva resposta és, naturalment, no. 

I no perquè qui a hores d'ara no veu clara la independència, difícilment ho veurà més endavant. Què han de fer més els espanyols per a que aquest sector refractari se n'adoni del seu error. No vull contestar aquesta pregunta, per que no estic disposat a pagar-ne el preu de cap de les maneres.

En definitiva, al risc de no aconseguir la unanimitat, prefereixo enllestir el tema el més aviat possible. Aquells que votaran, de bona fe contra la independència, si són gent com cal, segur que amb la Catalunya lliure, no trigaran gaire en reconèixer que es van equivocar.

Però el que no estic disposat és a traspassar determinades línies roges, per comprar determinades voluntats o un determinat nombre de vots. La meva dignitat és molt superior, però molt més, que els 80.000 euros de l'espanyola Camacho. Jo no rebaixaré la dignitat de la Catalunya independent en una mena de mercat persa per aconseguir un preu més barat.

La dignitat i el patriotisme no es venen. Ni per 80.000 euros.