El viatge del President Mas a Israel ha estat un èxit espatarrant. Èxit polític, èxit econòmic. I èxit mediàtic. Una autèntica victòria de la diplomàcia catalana. Això no ho ha pogut assumir en Josep Antoni Duran i Lleida. Un polític en hores baixes. Durant l’absència del President, aquest personatge tèrbol, malèvol, envejós i traïdor no ha parat de fer declaracions dia sí i dia també. A veure quina era més grossa. I és clar, al final l’ha va dir. Concretament va contraposar els drets socials, prioritzant-los, als drets nacionals. En resum, va recórrer al típic i tòpic argumentari espanyol. És tant l’odi que sent per Mas, que ja parla d’escenaris apocalíptics, fins al punt que no només dins de Convergència, sinó que també dins d’Unió, ja comencen a tenir-ne prou. I és normal. Si continuen per aquest camí, qui rebran les ires del poble no serà ell, que segurament es trobarà ben còmode en la seva habitació d’hotel mileurista (1000 euros per nit), sinó els regidors polítics locals d’Unió. I em fa l’efecte que aquesta gent no tenen vocació de màrtir.
Per això, la reacció ha estat immediata. Duran pot perdre les quatre presidències de les comissions bilaterals que té des de la primera legislatura del govern Mas. Una de les herències més penoses i patètiques que ens va deixar. D’aquesta manera, en Duran ja no pintarà res. Ja va perdre en el seu moment el seu protagonisme en la Afers Exteriors, quan tot el seu equip, incloent secretaris i delegats van ser encertadament purgats. Després va venir el propi delegat a Madrid. Això ja era tocar ós. Finalment, ja el Sant Cristo Gros. Com xalaré quan ho anunciïn i veure la cara de pomes agres de l’Antich de La Vanguardia, del Cuní, i de tota la colla de llepons que estan intentant salvar-li el coll…
Tinc la lleugera impressió, que en els darrers dies, els espanyols ja tenen la mosca al nas i per això la vehemència en els atacs, les amenaces, els insults, els marrameus i els esgarrips ha pujat de to. I no els ho retrec pas, no. És un bon senyal que ho facin. Com també ho és les noves inversions internacionals a Catalunya. Al mateix temps que alerten de tots els apocalipsis possibles si fem la Independència, el capital internacional no para de venir a casa nostra. Amb el turisme, ho petem. Amb taxa inclosa i tot.
Jo tinc una proposta. Al proper anunci d’una inversió internacional rellevant, posterior a la de la compra de la torre Agbar, posem d’uns 300 milions, al dia següent, concretament, es convoca un ple extraordinari del Parlament i s’aprova amb tota la tranquil.litat del món, una Declaració Unilateral d’Independència… Que ja n’hi ha prou de tanta comèdia!
Que les amenaces espanyoles no se les creu ningú. Que el món ens ho diu amb un silenci eixordador: Nens, ànsia, espavileu-vos que la brometa ja dura massa. Que Europa té coses més importants que no assistir a una comèdia en tres actes.
Per cert que l’aquelarre sociata on els Ton Ton Macoutes del senyor Balmón han massacrat les ànimes caritatives que han intentat contradir-los, ens indica també el grau de paranoia i d’histerisme que es viu en determinades llars. Els sociates han decidit passar-se al bàndol de Plataforma per Catalunya, Ciudadanos i el PP, naturalment després de ser hàbilment informats del que s’hi juguen des de Ferraz. Molt bé! El seu procés de grapització, de conversió en una secta satànica-batukera continua endavant. Clar només escolten els seus diaris de capçalera, els seus tertulians de capçalera, i els seus empresaris de capçalera, a tots els quals aplaudeixen amb les orelles… Veure com els sociates de La Rioja, els sociates de Múrcia, el sociata més mindundi, s’enorgulleix que la faraona Díaz hagi fet quadrar a los catalanes, els hauria de fer pensar. Però aquest és un verb que no conjuguen. Ara la gent encara racional que els queda hauran de fer un pensament final, i o bé saltar del tren amb els Ton Ton Macoutes, o bé quedar-s’hi sense cap complex. Segurament ho veurem en els propers dies.
(*NOTA: Post penjat al DGS, el 20.11.2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada