UN SILENCI EIXORDADOR*

Les regles de la diplomàcia acostumen a ser bastant divergents de les que regeixen les relacions interpersonals, les més habituals entre individus que es reuneixen quotidianament, bé en trobades de feina, socials, d’oci o de lleure.

A risc de ser massa esquemàtic, sempre he copsat el món diplomàtic com una mena de club, on els seus membres es regeixen per unes normes pròpies, no extensibles a aquells que no en són membres. Això, naturalment, genera i consolida una identitat de grup, de classe, entre tots els seus membres. I d’aquí se’n deriva, com una solidaritat, entre els seus membres. Això no vol dir que, si cal, els uns es declarin la guerra als altres, naturalment, això és part de la feina. Però ho faran, sempre, seguint les seves normes. Tanmateix, puntualment, hi ha casos en els que aquesta solidaritat no es dóna. Quan això succeeix, vol dir que hi ha una “situació”, que és un eufemisme que amaga que hi ha un problema.

I fonamentalment, aquell que té un problema és el membre del club que no suscita la immediata solidaritat dels seus consocis. I si no suscita solidaritat és perquè la resta de membres no senten la seva integritat amenaçada per aquell problema. O fins i tot, encara més, hi veuen una oportunitat i s’apunten al típic i tòpic “wait and see”, que amaga la percepció que, depèn com evolucioni el problema, encara en podem treure alguna cosa de positiva.

Doncs precisament això és el que està passant en l'àmbit diplomàtic amb el tema de la independència de Catalunya. Concretament, el que està passant és que en comptes de sortir tots a sac en defensa del soci espanyol, la comunitat internacional està guardant un silenci que és eixordador. Un silenci que ho diu tot. Un silenci que només es pot interpretar d’una sola manera: una go order per a Catalunya i la seva aposta política per la independència. És a dir, un vist-i-plau, un declarat interès per tenir un nou soci al club. Naturalment, tot es fa guardant les formes. No està bé malparlar d’un soci. Si tu malparles d’un soci, obres la porta a que ell malparli de tu. I això no interessa. De manera que la millor estratègia és un silenci eixordador.

Un silenci que espero que entri per les portes i les finestres del govern de la Generalitat. Com en el seu moment van entrar els crits dels manifestants de l’11 de setembre del 2012 i, ara no fa gaire, els dels patriotes de la Via Catalana.

La pregunta és, si tenim l’OK del món, si tenim un poble català mobilitzat a tot drap, amb dos milions que surten a les carreteres del país. Amb tres milions de ciutadans, segons la darrera enquesta de l’AMI, disposats a votar per la independència. Si tenim un moviment espanyolista en crisi i en caiguda lliure, com es va fer evident en el 12-O… Si tenim tot això, algú pensa que és de persona assenyada esperar més mesos dels estrictament necessaris per enllestir-ho tot plegat d’una vegada i, n’estic segur, per sempre?

*(NOTA: Penjat al ND, l'11.11.2013)