PEDAGOGIA ESTATAL*

Ja ho deia no fa pas gaire en Joan Carretero en una de les darreres entrevistes que li han fet. “Tot català porta un anarquista en el seu interior“. Exacte, l’encerta de ple. Tots el duem. Són 300 anys sense estat, en un període on precisament s’han construït i han afaiçonat moltes identitats col.lectives. Nosaltres, de l’estat, només hem après a combatre’l i a sobreviure en la seva contra. Precisament perquè tots portem un anarquista en el nostre interior, hem sobreviscut, i no hi ha hagut dictadura espanyola, ni democràcia espanyola que ens hagi derrotat. Calia que ens bombardegessin cada cinquanta anys. Però com l’Au Fènix, ressorgiem de les cendres. I ara, ja volem. Volem cap a la llibertat. I tot gràcies a aquest petit anarquista que podem en el nostre interior, que ens fa rebels, incansables, inconformistes, que sacsegem qui se’ns planta davant amb voluntat de manar-nos. No han pogut. No podan, i ja no podran, perquè la victòria és nostra. Tota, completa, rotunda

Naturalment, hi ha excepcions. Els religiosos, els funcionaris de les diputacions (sobretot de la de Barcelona), els funcionaris dels ajuntaments (sobretot, de nou, del de Barcelona), els treballadors de la Caixa, en certa mesura… Tots aquests ja fa molt temps, sobretot els de la vella escola, que el seu petit anarquista, s’ha encongit considerablement. I també hi ha excepcions de les excepcions, que és un fenomen molt propi de nosaltres, i que probablement ens ve condicionat per la influència de la nostra gramàtica, que també ho contempla. Ho potser és a l’inrevès, i es aquesta que s’adapta al nostre tarannà.

Sigui com sigui, les darreres setmanes es fa evident que ens cal una forta pedagogia estatal. Vull dir que hem d’interior el comportament d’un gestor públic que ha de fer front a un problema que se’ns acosta a marxa forçades.

La pregunta és molt senzilla, o no? Com gestionarem el nou Estat Català? Com farem front a la xuleria i la fatxenderia de la minoria espanyola, que no dubtarà de plantar-nos cara i deslegitimar el nou estat i la seva administració? Anirem amb el lliri a la mà? Els inentarem convèncer perque es facin catalans, quan no ho volen ser perquè en el fons estan imbuïts de catalanofòbia? Els dirigents espanyols actuals tindran un trauma seriós. Seran els que veuran perdre la Catalunya que els seus predecessors van conquerir i van intentar fer desaparèixer. Des de les seves tombes, els assenyalaran i diran que els manquen cojones, per exterminar-nos una mica més. Però és clar ells van viure en una altra època on les coses es feien de manera diferent.

Tindrem capacitat de gestionar la darrera fuetada de l’espanyolisme, quan aquest es reboti ferit en el seu orgull per la pallissa que està rebent en els darrers mesos, i que rebrà encara més en els propers?

Aquests dies estem assistint a la politica poltiquera de baixa estofa en relació a la determinació de la pregunta i de la data. És quelcom decepcionant, però en el fons no és més que folklore.

Al final segur que es posaran d’acord, els que s’han de posar d’acord, per molt que d’altres intenten sortir a la foto fent l’animal. Arribar a un acord, ens indicarà que la pedagogia estatal s’anirà afermant , i el nostre anarquista interior s’anirà empetitint. Sobretot el més individualista, en canvi el més col.lectivista s’anirà arrelant. Serà un bon senyal.De vegades tinc la temptació de dubtar-ho. Però penso que sí, que sí que ho aconseguirem. Entre d’altres raons, perquè no tenim cap alternativa. O els derrotem… o els derrotem. Punt. No hi ha cap més altra opció.

També ho serà que s’acabi la comèdia dels contraris a l’existència d’un exèrcit català. Podem ser normals, d’una punyetera vegada, si us plau? Podem deixar de fer-nos els original? Es possible aconseguir-ho. Hem de tenir un exèrcit perquè és una exigència internacional. No hi haurà cap estat del nostre entorn que ens pendrà seriosament si no tenim un exèrcit equiparable als països del nostre entorn.

Oimés, la crreació d’un exèrcit català ens beneficia o ens perjudica en el procés de consolidació de la inepedendència? La resposta és òbvia. Ens beneficia. Perquè crea un clima de confiança entre els estats del nostre entorn, sobretot els europeus. Naturalment, si tenim estat, si volem estat, hem de gaudir tant dels beneficis, com dels comproisos que això genera. I garantir la nostra llibertat i la nostra independència, és first and foremost un compromís que ens ateny a nosaltres i a ningú més. I això s’aconsegueix amb un exèrcit que pot ser tot el defensiu, multiculti, sostenible, flower power, que volgueu, però un exèrcit al capdavall. I una indústria de defensa que el proveeixi, naturalment.

El mateix es pot dir de la Justícia. Que caldrà refer-la de dalt a baix, atès que el model espanyol és un desastre en totes les seves dimensions. I de tantes i tantes altres coses.

I ho haurem de fer partint d’una pedagogia estatal. Per mal que li pesi al nostre anarquista interior.

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 04.12.2013)