SI EL REI VOL CORONA ...*

La pressió ha estat massa forta, i Espanya s’ha trencat en mil bocins. Ara apareixeran els que diuen que ja ho deien, que això passaria. Fa unes setmanes ja es va especular. Però ningú realment s’ho pensava, que acabaria passant. No debades, els Borbons tenen per costum aferrar-se al poder i, o els executes o els envies a pastar fang. Recordem l’episodi lamentable de Carles i Ferran davant de Napoleó, o la d’Isabel, folladora compulsiva amb un guàrdia de corps, català, per cert. I, naturalment, el cas d’Alfons XIII. L’avi. Alfons XIII va fotre el camp sense dir ni ase ni bèstia, quan va ensumar-se que podia acabar com el tsar de totes les Rússies, havia acabat, ell i la seva família, pocs anys abans. Poquíssims anys abans. I després vingué Joan, fill de rei i pare de rei, però que mai fou rei. L’odi entre pare (Joan) i fill (Joan Carles) fou immens. Sobretot per la mort, ja se sap com, de l’hereu.

Reconciliats per força, en els darrers anys de la seva vida, Joan va fer prometre el seu fill que mai seria enterrat a Catalunya, en tant que comte de Barcelona, perquè sabia que tard o d’hora, deixaria de ser Espanya. Ara, Joan Carles marxa amb la cua entre les cames. Els catalans l’hem derrotat. I no vol passar la vergonya de ser el Cap de l’Estat que va perdre Catalunya. Ja quan va assumir, interinament, la xefatura de l’estat, amb Franco moribund, va viure la Marxa Verda i la fugida vergonyant de l’exèrcit espanyol. Llavors ningú no donava ni un duro per ell, un cop el dictador morí, com així passà pocs dies després. Tornar a passar per aquest tràngol, després de tota una vida de luxe, impunitat, corrupció, comerç d’armes, robatori del patrimoni de l’estat per enriquiment personal, etc. no sembla una perspectiva que l’abelleixi. Per això plega. Derrotat. D’aquí uns dies, ningú se n’enrecordarà d’ell, i el pollastre anirà per al seu successor. O no sé si dir, successora … ja m’enteneu.

Però tornem a l’inici. No ho reconeixeran mai. Però ha estat la revolució catalana, la que l’ha fet abdicar. La que l’ha tombat. Com a L’Estaca. Una revolució impulsada pel poble, però sense l’aposta del President Mas, el mes de setembre del 2012, d’assumir-la com a pròpia, mai hauria arribat on ha arribat ara. El Goven de Catalunya ha fet, fa i farà una excel.lent tasca de difusió internacional, on ha derrotat el govern espanyol per golejada, i això, sumat als propis errors del cap de l’estat, de la corrupció generalitzada al partit del govern, i de les seves principals institucions, ha fet que el món mundial, n’estigués fins al capdamunt d’aquest individu i pressionés perquè abdiqués. Però hem estat nosaltres, els catalans i les catalanes, les que ho vam iniciar i n’hem d’estar orgullosos i cofois. L’Espanya eterna es trenca en mil bocins. I ara el problema serà cap a on cony van.

Els únics que ho tenim clar, som els catalans. Cap al 9N. I de pet. Perquè el que està claríssim és que ningú ens engaliparà amb el debat entre Monarquia i República. Que ja som grandets. Nosaltres a pel tema. L’ensarronada de la dicotomia la deixem per als morts de gana que rabiosos per no ser l’avantguarda del poble en el procés per la Independència, intenten inventar-se o trobar-se altres viaranys, o potser diria, dreceres, per intentar marcar paquet. Ni cas, ni a ells, ni a la seva bandera espanyola que es pensen que a Catalunya serà mai acceptada. De banderes espanyoles, cap, ni l’una,ni l’altra. Bé, només una. Aquesta sí: la de l’ambaixada. Aquesta, si de cas, fins i tot jo la defensaria. Però només aquesta.

Del successor, bé, com diu la cançó… Si el rei vol corona…

*(NOTA: Post penjat al DGS, el 04 de juny del 2014)